Tossal Gros i la Cogulla

MAPA I PERFIL

CRÒNICA DE LA RUTA

En cotxe arribem al poble de Prenafeta i el deixem a les primeres llums de l’alba, una mica abans de la Font d’en Guàrdies. Avui l’expedició la formem el Xavier, el Francesc i l’Albert.

El dia no acompanya, amenaça fred tot i que no en fa, però es presenta desagradable amb l’esperança que es vagi arreglant. De seguida ens trobem el primer pal d’indicacions, això sí, força rovellat. De la pista gran, trenquem a mà esquerra per pujar per un corriol ben indicat i amb el luxe d’una barana de fusta.

En contínua pujada ens topem amb un altre pal d’informació en una cruïlla que ens ha de dirigir cap a l’antic poble de Prenafeta. Es conserven unes ruïnes amb un Castell i l’ermita de Sant Salvador.

Continuem en plena ascensió continuada per la pista ampla del GR fins arribar al Coll de la Planota de Faló. En aquest punt deixem la pista i agafem un camí més estret a mà dreta direcció al cim. El pendent es fa una mica més pronunciat i la boira impedeix que tinguem una bona visió del nostre objectiu, ja força a tocar. Encara haurem d’agafar un altre trencall a la dreta que, ara sí, ens durà al cim del Tossal Gros.

Evidentment, donat que la visibilitat és gairebé nul·la, no ens entretenim gaire i comencem a baixar. Encara guardem l’esperança que escampi la boira, doncs a hores d’ara només estem les beceroles de la ruta, com diria aquell.

A mesura que anem abandonant el cim, la boira es va dissipant i les clarianes deixen entreveure l’extensió de la plana. La baixada és prou pendent com perquè, de tant en tant, haguem d’utilitzar les mans i… el cul.

Després de força estona amb l’atenció ficada en la ubicació de cada peu, vigilant de no prendre mal entre tanta pedra i passa incòmoda, divisem el camí al que ens adrecem. Al fons, un cim abraçat per la boira. I mentre la baixada es va suavitzant, una mica abans d’arribar a la pista, ens aturem per observar les vistes cap al Castell de Prenafeta que hem passat fa una estona.

Ja a la pista, és un gust sentir-se relaxat per no haver de fixar la vista en cada pas. Tot i que la boira ha escampat, el dia no acaba de netejar-se i l’excursió comença a fer-se una mica incòmoda per tot plegat.

Passem el Coll de Prenafeta i durant una bona estona avancem pel camí ral de Montblanc, fins que arribem a un pal d’informació que ens desvia cap a la dreta. El soroll de les serres talant arbres ens acompanya durant força estona. A les vores del camí veiem les construccions fusteres que són fruit de l’activitat que estem sentint. En una cruïlla continuem recte fins a l’Alzina grossa que fa de punt d’inflexió. Si fins ara planejàvem en una molt lleugera baixada, ara començarem a planejar en una més lleugera pujada fins arribar al Mas de les Heures, on també es canvia la terra per l’asfalt que, tot sigui dit, no dura gaire.

Entrem al poble de Mirarar i decidim esmorzar allí. La boira apaivaga les energies i no gaudeixo de la ruta, em calen uns rajos de sol, una mica d’escalfor. Al poble no hi ha una ànima fins que surten dos nois en unes bicis a voltar. Acabat l’esmorzar continuem i sortim de Miramar per sota una arcada fins a la Font que aprofitem per rentar-nos una mica les mans. En sortir de la font, deixem la carretera i enfilem per un camí a la dreta.

Estem força a prop del cim de la Cogulla i el camí comença a empinar-se, tot i que sense ser un drama. Hem d’estar atents als trencalls que ens marca el GPS perquè de vegades ens els passem. El darrer, un corriol a l’esquerra ja ens porta al cim. I, és clar, la boira ens torna a privar de les vistes.

No ens hi estem ni cinc minuts. Emprenem la baixada ràpidament mentre la boira s’instal·la perenne, ens xopa la roba i la notem als ossos. Molt incòmode. El camí es estret fins que arribem a una pista que agafem a mà dreta del camí, la qual abandonem en breu per seguir la carretera que ens du a l’altre cim, el Tossal de la Somerota. Aquí tampoc hi estem gaire estona, només la foto i de seguida l’abandonem.

La sortida del Tossal ens porta  per la carena de la Serra Carbonera. Hi ha alguns passos una mica compromesos, però totalment assolibles. És cert que el temps fea més perillosa la travessa, perquè la boira humiteja les pedres, perquè l’estretor i les grimpades es fan pitjor si bufa el vent i, perquè no s’hi veu un borrall. Aquesta tensió és rebuda de diferent forma per cadascú de nosaltres; a alguns els fa passar una mala estona, a altres els provoca un estímul que els treu de la monotonia. Sigui com sigui, amb paciència i una passa darrera l’altra, anem travessant la cresta fins superar-la de tot, sans i estalvis. En aquesta ocasió es podria dir que la boira es s’ha aliat amb nosaltres i, com que no veiem els precipicis d’un i altre costat, tot es fa més lleuger… crec.

Arribats al coll, el camí ens introdueix dintre del bosc. El bosc sempre és agradable de passejar-lo, però en aquestes circumstàncies encara més perquè la boira té completament prohibit de penetrar-hi. Tot un luxe, creieu-me.

El final de la ruta transcorre sense res destacable per dintre del bosc fins arribar una altra vegada a la cruïlla que ens havia portat al poble vell de Prenafeta. En comptes de tornar-hi, desfem les nostres passes de l’inici de la ruta fins arribar al cotxe.