MAPA I PERFIL
CRÒNICA DE LA RUTA
Deixo el cotxe al carrer de Sant Roc de Pere Pau. És un dia fred, assolellat i amb una temperatura baixa. En ser una excursió curta i prop de casa, avui no ha calgut matinar massa, però tot i així, començo la ruta a 3ºC.
Només iniciar la caminada les vinyes ja estan presents, com ho estaran gairebé tot el recorregut. M’endinso a la població però de seguida en surto pel mateix carrer cap a la plana de Sant Pere. Les vinyes tornen a aparèixer i una bona mostra del fred és la gebra que hi ha encara als vorals del camí, que possiblement desaparegui quan la carícia del sol la convidi a marxar.
A l’alçada de Can Colàstic, agafo el camí de Rossend Montané fins a la cruïlla de Mas Rabassa, on l’asfalt deixa lloc a una pista que m’ha de dur fins al Barri del Sant Sepulcre, el nom del qual em crida força l’atenció i m’encurioseix per què es diu així.
Mentre em dirigeixo cap al Sant Sepulcre veig al fons de les vinyes la població de Sant Miquel d’Olèrdola. En arribar puc llegir que és l’única església romànica de planta circular dedicada que es conserva a Catalunya. Hi ha més explicacions d’aquest conjunt de casa-jardí i capella en el propi espai per als curiosos que s’hi acostin.
Deixo enrere el Sant Sepulcre per un camí que torna a estar asfaltat en direcció a Sant Miquel Olèrdola, però sense arribar-hi. La gebra en aquest tram es fa més present, doncs el sol és més esquerp i deixa que hi romangui més estona. Un trencall sense massa definició em fa travessar una riera seca per un pas que s’assembla més a un esvoranc que a una altra cosa. Superada la riera, unes lloses dibuixen un camí que cal abandonar de seguida per agafar un sender que passa pel costat de les ruïnes de Cal Catatingues.
Ara ve un tram costerut que durà primer al Pi del Jaumet i, tot seguit, al cim de la Penya del Papiol. No és massa llarg ni tampoc massa empinat, però suficient per escalfar motors i fer-te suar una miqueta. A la vista queda la paret de la penya.
El cim no és gaire alt tot i que té la suficient alçada com per albirar tot el pla de bona part del Penedès i les muntanyes que l’envolten, per un costat la serralada del Litoral i per l’altre el massís del Garraf, sense perdre de vista mai la solemne muntanya de Montserrat. Al cim vaig poder assabentar-me que Papiol d’una derivació de la paraula “pòpia”, que ve a significar un turó de poca alçada.
La baixada transcorre per un camí empedrat que a aquella hora del matí estava molt transitat. Mentre jo baixava, un bon grapat de gent estaven a punt d’assolir el cim. A mitja baixa, el camí cedeix a una pista ampla que té tota la pinta d’haver estat desembrossat pels seus vorals fa poc, d’on hi surt alguna arrel seccionada del terra.
Planejo cap al veïnat de Can Torres, ja en pista asfaltada, i continuo cap a la Rectoria de Sant Pere Molanta. Allí hi ha l’església de Sant Pere Molanta que es va erigir sobre l’antiga església romànica i de la que avui no hi queda res. Pel contrari, d’aquella època del segle X són els sarcòfags que pertanyien al cementiri de l’església. Un d’aquests sarcòfags es va fer aprofitant un “mil·liari”, és a dir, una de les grans pedres que es col·locaven al costat de les calçades romanes i que es posaven cada mil passes, d’aquí el seu nom. Es pensa que aquest mi·liari és del s. I dC.
De Sant Pere Molanta m’encamino cap al punt d’inici d’aquesta ruta en poc més d’un kilòmetre.
