MAPA I PERFIL
Powered by Wikiloc
CRÒNICA DE LA RUTA

En una pista que voreja la C-25 (eix transversal), molt pròxima al punt de partida, deixem el cotxe. És el darrer dia de l’horari d’estiu i, sense matinar massa, hem hagut d’esperar una mica al cotxe perquè claregés i comencéssim la ruta.

Amb les primeres albors del dia també ens abraça la fresca. La llum encara és tan parca que la cara de l’Albert queda il·luminada pel dispositiu que està configurant a fi de procurar un bon seguiment del traçat.

Durant ben bé un kilòmetre anem ascendint cap al Coll del Collbaix en un camí pedregós en el que anem salvant cubs gairebé més grans que un mateix. La llum segueix gasiva en mostrar-se, però ens deixa fer.

Un camí ben pedregós

En poca estona ja s’hi veu prou com per presentar els “eixerits” excursionistes, ben cofois de, per fi, veure-s’hi. El despertar del dia proporciona imatges impagables com la Bella Montserrat al fons, envoltada de la rojor ataronjada d’un sol encara lleganyós i somnolent.

En Xavier i l’Albert
Un quadre perfecte
La Bella (al fons) i la bèstia (…)
Foto artística d’en Xavier

El camí mor en una pista argilosa i ampla que abandonarem ben aviat en arribar al Coll de Collbaix, cap a un trencall a mà dreta que ens fa davallar per l’Obaga de Ca n’Oms durant un kilòmetre més. El trajecte transcorre per un sender agradable i estret que ens ha de conduir cap a la casa de Torreblanca.

Un cop més, en Xavier ens ensenya el camí a seguir
Sender en l’obaga

De vegades, desvetllar-se de matinada implica no acabar d’abandonar del tot la son. Navegues en un estat de semiconsciència en què la realitat sovint es barreja amb l’imaginari. I vet aquí que topem amb unes branques tan ben disposades per no deixar-nos sortir del bosc que, per un instant, vaig mirar enrere no fos cas que la vella de Hansel i Gretel ens estigués perseguint per l’obaga. La sortida a la llum era allà mateix, només calia saltar el brancam pertorbador i descobrir l’amplada de la natura.

La porta cap a la llum
La llum

De seguida, però, tornem a endinsar-nos en una altra obaga, en aquest cas de la Torreblanca, tot i que ben aviat en tornem a sortir i passar davant de la casa de Torreblanca per seguir el camí just fins arribar a la carretera. En creuar-la, a mà esquerra estan les granges del Pujol, mentre entrem a l’Entrecreus.

El camí que torna a penetrar el bosc
Mas de Torreblanca
Creuem la carretera

S’abandona la pista per agafar un altre sender curt que ens porta a un altre camí. És un tram llarg que travessa la Solella de Montconill i que ens va fent agafar alçada, ja des del mas de Torreblanca. Passem per Jaumandreu i, abans d’arribar a la Font de Montconill, hi ha una pedra enmig del camí que es correspon amb la desviació a la font, que no agafem.

La pedra grossa
L’Albert fent equilibris per no caure

Sortim al pla i ens rep una terra de cultiu al bell mig de la qual es troba el punt més àlgid, el Montconill. És final d’Octubre i la terra no es troba en aquesta època conreada, motiu pel qual decidim anar prat a través fins a aquest punt més alt. Unes herbes seques que sobresurten despentinades es mouen a caprici del vent, representants del mont. En posar la ruta en mapa, descobreixo que el punt més alt està una mica més endavant… en fi.

En el mont del Montconill, amb l’obaga a l’esquena.
Ara amb les cases de Montconill i Sant Pere a l’esquena

Empesos pel centrifugat de la responsabilitat, abandonem el centre del camp de conreu per transitar els vorals fronterers amb el bosc. L’avantatge d’estar en els límits és que pots albirar la bellesa d’un costat i de l’altre, i si li sumem la mirada artística d’en Xavier s’obté un combinat perfecte per copsar l’art en la natura. Val a dir que el camí que segueix pel bosc sovint ens fa buscar alternatives a causa de la gran quantitat d’arbres i branques caigudes que ens barren el pas. Sembla fet expressament.

L’objectiu emmarcat
El Xavier i la fusió de l’art en la natura
Natura morta

En poca estona arribem a les immediacions del Mirador de Montconill. En Xavier es desvia per anar a veure la Barraca de Montconill. Al mirador, s’obre una finestra de la contrada.

La Barraca
Des del Mirador de Montconill

A partir d’aquí, un caminoi inicia una davallada pel Bosc de Cal Pla, passant per una gran pedra (una altra). Aquí, el camí es desdibuixa una mica però veiem les oliveres a les que hem d’arribar, tan se val com i per on. Bé, millor arribar sense cap ensurt, és clar. Passades les oliveres ens topem amb una altra barraca i, més endavant, amb una cadena que se salva sense cap dificultat. En un tres i no res ja ens trobem novament a la carretera BV-3008 que hem travessat fa una estona per enfilar cap a Montconill.

La pedra vista des d’un costat…
… i des de l’altre.
Oliveres
En Xavier sembla l’amo de les oliveres, goita quin posat!
Una altra barraca
Cadenat… que no ens atura

Travessem la carretera seguint les indicacions del GR i passem per Campserver on s’hi troben dues tines en un estat força bo de conservació, encara.

Cal seguir les indicacions del GR
Doncs sí, a passar justament per on diu que està prohibit. Som així…
Les tines
Les tines vistes des del front

Per fi, s’arriba a l’ascensió cap a l’objectiu d’avui, el Collbaix. El pendent ara és força pronunciat i les forces cal reservar-les per mantenir un ritme constant que ens permeti assolir-lo en poca estona. Els comentaris deixen pas als esbufecs i, a poc a poc, anem remuntant terreny. El camí ens dóna guerra i pau, ens dóna pedres i vistes esplèndides de l’interior de l’obaga. La Tina de Cal  Jepot és l’avantsala del cim, que ja està a tir de pedra.

Ara sí que la pujada és pronunciada
Seguim cap al trencall a l’esquerra
La frondositat del bosc és d’una bellesa balsàmica
La Tina de Cal Jepot amb les marques de GR

Després d’11 kilòmetres arribem al cim del Collbaix, de 543 m. Un cim modest, però com tots els cims té prou arguments per coronar-lo. Sembla un cim sobre un terreny trencat a cops de moviments sísmics, produint esquerdes ja romes per l’erosió del temps.

Hem fet el cim! El Collbaix, de 543 m.
Albert, fill, no pots posar una altra cara?
En Xavier, ben cofoi d’haver assolit el cim
Les esquerdes que caracteritzen el sòl d’aquest cim tenen el seu encant especial
Normalment traiem la nostra estelada oficial per fer el ritual de foto del cim. En aquesta ocasió hem preferit aprofitar la que hi ha al propi cim per representar l’estat d’ànim i la (des)unió del moviment independentista actual català
Ja ens agrada trobar-nos coses com aquesta al mateix cim, mentre ens hi assèiem per fer un mos
La petjada artística d’en Xavier

La baixada des del cim transcorre per corriols modelats per l’aigua, travessant la Solana de la Morera fins arribar a la cruïlla en què iniciàvem la ruta. Mentre tornem al punt inicial es destapen camps de vinyes que ens quedaren amagades entre la poca llum dels foscos llençols de la matinada.

Ja disposats a marxar, ens trobem aquesta disposició curiosa
L’olivera de l’Andreu Vivó, atleta olímpic que va perdre la vida pujant el Collbaix
Realment sembla que caminem en una trinxera
Una altra foto emmarcada
Vinyes
Quin bé de Déu!