MAPA I PERFIL
CRÒNICA DE LA RUTA
En una pista que voreja la C-25 (eix transversal), molt pròxima al punt de partida, deixem el cotxe. És el darrer dia de l’horari d’estiu i, sense matinar massa, hem hagut d’esperar una mica al cotxe perquè claregés i comencéssim la ruta.
Amb les primeres albors del dia també ens abraça la fresca. La llum encara és tan parca que la cara de l’Albert queda il·luminada pel dispositiu que està configurant a fi de procurar un bon seguiment del traçat.
Durant ben bé un kilòmetre anem ascendint cap al Coll del Collbaix en un camí pedregós en el que anem salvant cubs gairebé més grans que un mateix. La llum segueix gasiva en mostrar-se, però ens deixa fer.
En poca estona ja s’hi veu prou com per presentar els “eixerits” excursionistes, ben cofois de, per fi, veure-s’hi. El despertar del dia proporciona imatges impagables com la Bella Montserrat al fons, envoltada de la rojor ataronjada d’un sol encara lleganyós i somnolent.
El camí mor en una pista argilosa i ampla que abandonarem ben aviat en arribar al Coll de Collbaix, cap a un trencall a mà dreta que ens fa davallar per l’Obaga de Ca n’Oms durant un kilòmetre més. El trajecte transcorre per un sender agradable i estret que ens ha de conduir cap a la casa de Torreblanca.
De vegades, desvetllar-se de matinada implica no acabar d’abandonar del tot la son. Navegues en un estat de semiconsciència en què la realitat sovint es barreja amb l’imaginari. I vet aquí que topem amb unes branques tan ben disposades per no deixar-nos sortir del bosc que, per un instant, vaig mirar enrere no fos cas que la vella de Hansel i Gretel ens estigués perseguint per l’obaga. La sortida a la llum era allà mateix, només calia saltar el brancam pertorbador i descobrir l’amplada de la natura.
De seguida, però, tornem a endinsar-nos en una altra obaga, en aquest cas de la Torreblanca, tot i que ben aviat en tornem a sortir i passar davant de la casa de Torreblanca per seguir el camí just fins arribar a la carretera. En creuar-la, a mà esquerra estan les granges del Pujol, mentre entrem a l’Entrecreus.
S’abandona la pista per agafar un altre sender curt que ens porta a un altre camí. És un tram llarg que travessa la Solella de Montconill i que ens va fent agafar alçada, ja des del mas de Torreblanca. Passem per Jaumandreu i, abans d’arribar a la Font de Montconill, hi ha una pedra enmig del camí que es correspon amb la desviació a la font, que no agafem.
Sortim al pla i ens rep una terra de cultiu al bell mig de la qual es troba el punt més àlgid, el Montconill. És final d’Octubre i la terra no es troba en aquesta època conreada, motiu pel qual decidim anar prat a través fins a aquest punt més alt. Unes herbes seques que sobresurten despentinades es mouen a caprici del vent, representants del mont. En posar la ruta en mapa, descobreixo que el punt més alt està una mica més endavant… en fi.
Empesos pel centrifugat de la responsabilitat, abandonem el centre del camp de conreu per transitar els vorals fronterers amb el bosc. L’avantatge d’estar en els límits és que pots albirar la bellesa d’un costat i de l’altre, i si li sumem la mirada artística d’en Xavier s’obté un combinat perfecte per copsar l’art en la natura. Val a dir que el camí que segueix pel bosc sovint ens fa buscar alternatives a causa de la gran quantitat d’arbres i branques caigudes que ens barren el pas. Sembla fet expressament.
En poca estona arribem a les immediacions del Mirador de Montconill. En Xavier es desvia per anar a veure la Barraca de Montconill. Al mirador, s’obre una finestra de la contrada.
A partir d’aquí, un caminoi inicia una davallada pel Bosc de Cal Pla, passant per una gran pedra (una altra). Aquí, el camí es desdibuixa una mica però veiem les oliveres a les que hem d’arribar, tan se val com i per on. Bé, millor arribar sense cap ensurt, és clar. Passades les oliveres ens topem amb una altra barraca i, més endavant, amb una cadena que se salva sense cap dificultat. En un tres i no res ja ens trobem novament a la carretera BV-3008 que hem travessat fa una estona per enfilar cap a Montconill.
Travessem la carretera seguint les indicacions del GR i passem per Campserver on s’hi troben dues tines en un estat força bo de conservació, encara.
Per fi, s’arriba a l’ascensió cap a l’objectiu d’avui, el Collbaix. El pendent ara és força pronunciat i les forces cal reservar-les per mantenir un ritme constant que ens permeti assolir-lo en poca estona. Els comentaris deixen pas als esbufecs i, a poc a poc, anem remuntant terreny. El camí ens dóna guerra i pau, ens dóna pedres i vistes esplèndides de l’interior de l’obaga. La Tina de Cal Jepot és l’avantsala del cim, que ja està a tir de pedra.
Després d’11 kilòmetres arribem al cim del Collbaix, de 543 m. Un cim modest, però com tots els cims té prou arguments per coronar-lo. Sembla un cim sobre un terreny trencat a cops de moviments sísmics, produint esquerdes ja romes per l’erosió del temps.
La baixada des del cim transcorre per corriols modelats per l’aigua, travessant la Solana de la Morera fins arribar a la cruïlla en què iniciàvem la ruta. Mentre tornem al punt inicial es destapen camps de vinyes que ens quedaren amagades entre la poca llum dels foscos llençols de la matinada.
