MAPA I PERFIL
CRÒNICA DE LA RUTA
Aquesta vegada visitem les muntanyes de Prades en ple octubre per coronar la Punta del Curull. L’expedició per a l’ocasió la formem el Xavier i l’Albert, que partim des de Vilanova de Prades, a la que hi hem arribat per la carretera TV-7004.
Deixem el cotxe just davant del Bar Ca la Montserrat, a la que farem un visita en finalitzar l’excursió. Però no ens avancem.
Partim des del cotxe en direcció a l’Ajuntament i a l’alçada de l’Església de Sant Salvador sortim del poble pel carrer dels Cups i seguim en un suau ascens fins deixar enrere el campanar de l’Església i complaure’ns amb les vistes que ens comença a regalar el matí.
En poca estona arribem a la cova de les Bigues, que més que una cova seria una balma, situada en un bell cingle pel qual transcorrem en aquests primers moments. En una de les pedres hi ha una marca d’una espècia de ferradura roja de perfil groc que veurem en més d’una ocasió en aquest inici de ruta.
Planegem una mica més de mig kilòmetre fins que el camí comença a davallar, encara sense massa pendent. El camí és estret i agradable, resseguint tot el cingle, fins que l’abandona i s’endinsa en el bosc obert, de moment. En un cert punt, torcem a la dreta per entrar en un altre camí on el pendent ja és força més pronunciat i força humit a causa de la pluja que ha caigut recentment. Avui no tinc previst caçar cap bolet, però entre els pins se m’escapen els ulls per veure si puc endevinar la forma d’algun rovelló que, tímidament, es mostri ni que sigui mínimament. Només una vegada m’aparto del camí per fer una inspecció més acurada sense cap resultat. I una cosa ha de quedar clara, si vaig a fer un cim no puc buscar bolets, sinó se’ns eternitzarà la ruta. Mentre penso en tot això passo per davant del que s’endevina una barraca de pedra.
Seguim en baixada pronunciada amb alguns passos que no haurien de comportar cap perill si no fos per la situació d’humitat en què es troba el sòl. La pedra humida i el fullam moll representen una font gens menyspreable de possibles caigudes que de ben segur faran tocar el cul a terra sense cap voluntat de fer-ho. Cal anar en compte!
Quan el camí s’adreça, arribem a l’àrea d’esbarjo de les Fontetes, on també hi ha l’església de Sant Miquel de la Tosca i una font. Aprofitem per esmorzar allí, però no triguem gaire perquè l’ambient és humit i ens refreda ràpidament.
En sortir voregem l’església i comencem a pujar. De seguida topem amb unes indicacions que ens treuen del camí per trencar a la dreta muntanya amunt. Un senderó ben costerut ens treu l’alè a mesura que anem guanyant alçada molt ràpidament. Topem amb un parell o tres d’arbres caiguts que ens barren el pas i ens fan dubtar de si hem de seguir per aquí o no. El camí desapareix, tot i que parant atenció i resseguint els punts imaginaris del camí sota l’arbreda caiguda i la malesa del voltant, s’endevina el que podria significar de nou el retorn del caminoi.
Després d’estona pujant arribem a un espai més obert en el qual enganxem un camí més ample que, ara sí, ens ha de portar fins la carena a través de la qual arribarem al cim. Ja a la carena albirem el cim.
Un cop arribem al cim ens fem les fotos de rigor i observem, com no pot ser d’una altra manera, totes les vistes que ens proporciona estar en una posició d’alçada privilegiada.
Emprenem el camí de tornada per on hem vingut, però de seguida comencem a baixar cap a Vilanova de Prades. Hi ha un petit tram en què hi ha algun pas una mica tècnic, tampoc massa, que ens fa estar amb certa alerta. Superat això, el camí de tornada transcorre plàcid, passant per uns bungalous ja molt a prop de la població. Arribem al cotxe amb la intenció de fer una visita inevitable a Ca la Montserrat.
