MAPA I PERFIL
CRÒNICA DE LA RUTA
Castellví de la Marca és un municipi amb un grapat de localitats i masies molt escampades al sud de la comarca de l’Alt Penedès. Allà hi ha el Castellot, situat sobre un penya-segat des del qual es veu tota la terra plana de l’Alt i Baix Penedès. Avui toca pujar al Castellot.
Deixo el cotxe en el Maset dels Cosins, just al costat del bar (cal ser previsor i tenir a prop la cervesa post-cim).
Travesso el llogaret pel carrer principal passant per l’església de Sant Sadurní i de seguida surto de la població. En la primera cruïlla tombo a l’esquerra i em trobo el Castellot de cara, a 3,9 km segons la informació d’una indicació. Al marge dret del camí una extensió de vinyes em recorden que em trobo en terra de vins. Quin gust!
Em dirigeixo a les Cases Noves de la Riera, una altra de les localitats de Castellví de la Marca, on el nom fa referència a la Riera de Marmellar. Passo per la font de Ribafort just a l’inici de les Cases Noves i de seguida agafo un tram molt petit de carretera que deixo a pocs metres en entomar un camí direcció a la Mare de Déu del Vinyet. És una ermita que precedeix la masia de Cal Noia, la qual vorejo per agafar un camí de bosc que descendeix fins creuar la Riera de Marmellar, on les indicacions diuen que la distància que em separa del Castellot és de 2,9 km.
A partir d’aquest punt comença la pujada al Castellot a través d’una pista ampla que et deixa anar a un bon ritme. A ambdós costats del camí, el bosc es mostra dens, majoritàriament de pins, alguns dels quals es vesteixen amb plantes enfiladisses.
En arribar al Collet del Castellot, a l’esquerra agafo el camí de les Feixes del Xico, que duu al Coll del Castellot. En aquest punt la pujada es fa notar una mica més, tampoc massa, fins arribar al Castellot. Abans de prendre el darrer tram, unes roques a banda i banda del camí fan d’amfitriones per guiar-me els darrers metres. Ja hi sóc!
Ja al recinte, es pot pujar a dalt del Castellot. La pujada està molt ben pensada per no patir algun ensurt fatal. Hi ha tres trams i cal pujar cada tram per un costat oposat, així s’evita que en una possible caiguda baixis de cop tota l’alçada del Castellot. Som-hi!
Com sol ser costum, al cim esmorzo una mica i contemplo tot el voltant. Realment és un lloc que domina tota la contrada estratègicament. Amb l’app PeakLeans intento esbrinar el nom de les muntanyes que s’albiren més enllà, tot i que potser no te’n pots refiar massa.
Gairebé mitja hora després retorno sobre les meves passes. En aquest moment encara no ho sé, però hi ha una cova just al costat del Castellot que no he vist i em maleeixo per haver-me-la deixat (ja em val!).
Refaig la ruta fins al Coll del Castellot, però allí agafo la direcció contrària per la que he vingut. És una mica més estret tot i que el camí em permet deixar-me anar amb un trot modest fins que arribo a un trencall a l’esquerra. A partir d’aquí, el pendent es pronuncia i el sòl es torna més pedregós, pel que cal assegurar on poso el peu. Deixo de trotar.
El camí de baixada transcorre entre la Muntanya de Cal Planes i la Muntanya de la Torreta. La vegetació m’impedeix veure res i només em concentro en seguir davallant. Un kilòmetre després, aproximadament, el camí enllaça amb una pista que he d’agafar a mà esquerra. Em torno a retrobar amb les vinyes i, amb una mirada enrere, miro a dalt com el Castellot m’observa.
Passo per la “Hisenda del Castell”, que no sé ben bé a què es refereix. A l’entrada, hi ha dues llegendes: Heredat del Castell any 1101 i Colomer Pagès. Continuo caminant i accedeixo a la carretera que m’ha de portar al punt d’inici. En aquest darrer tram avorridot, la natura em ve a socórrer i m’ofereix un present que no em puc estar de retratar.
Normalment acabo la crònica en aquest punt. Avui, però, ho allargo un parell de línies més. En arribar al cotxe, el meu ritual és canviar-me i fer una cerveseta. Com que he aparcat just al costat del bar, entro i em trobo una grata sorpresa. Ara sí, amb això finalitzo la ruta.
