MAPA I PERFIL
CRÒNICA DE LA RUTA
La pujada al Pico Yordas la farem partint des del poble de Lois, on surt una pista per la qual avancem en cotxe durant 1,5 km. A partir d’aquest punt només poden seguir vehicles motoritzats d’ús per a la ramaderia, així que el deixem i comencem la ruta.
És d’hora i el sol despunta amb una agradable fresqueta, tot un luxe al mes d’agost. L’expedició la formem el Jose, la Yolanda, el Marcos, el Jorge i l’Albert.
La intenció era apropar el cotxe el màxim possible per estalviar-nos 3 km de pista, gairebé una hora d’anada i una altra de tornada. Però com que no és possible els primers metres de la ruta els fer per aquesta pista. Pel camí donem el bon dia a uns cavalls que pasturen al marge esquerre del camí, mentre que una massís es desperta i es fa veure entre les primeres llums del dia.
Després de passar dos passos canadencs i de transcórrer una petita baixada, arribem al que havia de ser el punt de partida, en una trencall a la dreta de la pista actual.
El canvi de registre és absolut. El camí, a partir d’ara, serpenteja per l’interior d’una esplèndida fageda que combina faigs i teixos centenaris. La pendent és pronunciada, així que l’esforç mitiga d’alguna manera la frescor de l’arbreda.
Mentre anem caminant no ho notem, però quan en algun moment ens aturem per comentar alguna meravella del bosc o simplement per fer un glop d’aigua, una munió d’insectes ens envolten. I aquí és quan la Yolanda ens sorprèn a tots i s’encasqueta una mosquitera al cap i aixeca els comentaris i mofes de tot el grup.
En un clar enmig de la frondositat de la fageda, una finestra s’obre i ens ofereix una de tantes postals que avui anirem col·leccionant.
El camí agafa un fort pendent obligat a rebregar-se en ziga-zagues per salvar el desnivell tan pronunciat. En un dels revolts, gairebé el darrer, una font muntanyenca ens abraça i ens ofereix el seu preuat líquid per refrescar-nos i així permetre’ns un petit descans.
De seguida trobem una indicació darrera un server de caçador de magnífiques taques roges que ja augura la sortida del bosc en poca estona. Ens mullem els peus en un petit rierol per seguir la nostra ruta flanquejada per teixos i faigs centenaris.
La claror s’escola ja de manera irremeiable il·luminant el sender cap al descobert, ja lliure d’arbreda. En sortir, una imatge impagable de Peña Santa al fons obliga l’expedició a aturar-se per contemplar-la.
En un primer tram en què es va guanyant alçada sense esforç aparent, observem gairebé la nul·la vegetació i el predomini de la pedra, amb penyes tan agrestes com belles que anem salvant, ja en direcció al cim que anhelem.
A mesura que ens anem aproximant al cim del Yordas, que encara no s’ha deixat veure, el pujant es fa més pronunciat però sense urgències d’aturar-se. Amb un pas assossegat i continu es va guanyant alçada sense massa problemes. En un punt del camí, una mica apartat, un avenc eriça la pell només de mirar-lo i d’imaginar-se la profunditat de la seva gola. El Jorge i el Marcos s’hi atansen per contemplar-lo.
Poca estona més i ja veiem el cim, així com els “fiords” de l’embassament de Riaño.
Com sol passar tantes vegades, el cim està a tocar però es resisteix a deixar-se agafar. Ja queda ben poc, i les muntanyes del voltant es van mostrant en tota la seva esplendor.
Per fi! Ja hem arribat al cim! L’aire que ens ha acompanyat en la pujada i la protecció del núvol que ens ha facilitat la pujada ara desapareixen. Poc vent i els raigs de sol perfectes propicien que decidim esmorzar en el bell cim del Yordas. Tot un luxe! Quines vistes!
Iniciem la tornada amb energies renovades. El camí és el mateix, per tant, no hi ha novetats a comentar. S’agraeix molt entrar a la fageda perquè ara el sol ja es mostra implacable, disposat a torrar de valent les nostres delicades pells.
Una vegada travessada la fageda, la pista on hem deixat el cotxe es fa interminable, amb un parell de repetjons ben molestos després de sis hores d’excursió.
