Espigüete per la cara Est

mapa i perfil

ENLLAÇ DE LA RUTA A WIKILOC

crònica de la ruta

Feia temps que volia pujar aquest cim i pensava que aquest any tampoc seria l’escollit. Però ves per on la cita es va concretar per al dia 30 d’agost.

Matinem i sobre les 7:30 arribem al pàrking de la carretera P-217 que va a Cardaño de arriba. Hem vingut els darrers kilòmetres immersos en la boira que tot ho envolta, però just ha estat agafar aquesta carretera que la boira ha desaparegut.

Comencem la ruta gairebé a les 8 i ja des d’un bon principi el desnivell és important. La cosa promet.

L’expedició està formada per l’Albert, l’Ana, el Jorge, el “Marcos” i la Yolanda. Ara estem ben abrigadets, però en breu ens sobrarà tot!

Sembla que la boira va guanyant terreny i tot fa sospitar que de seguida ja no veurem la carretera.

La visió cap amunt és tot el contrari: ben nítida i amb la companyia de la lluna que es resisteix a desaparèixer amb les primeres albors. Les fites de pedra seran sempre una referència en tot moment.

Seguim pujant i guanyant alçada a un ritme tranquil però seguit, aturant-nos de tant en tant per recuperar la respiració.

La boira ha acabat per dominar-ho tot. Nosaltres ens salvem ja que estem prou alts i quedem bocabadats quan veiem l’espectacle que s’està formant. Impressionant!

L’objectiu, però, el tenim cap a dalt. Les muntanyes dels voltants contrasten una mica amb el pic que estem pujant, doncs la verdor és més protagonista.

Passem pel Collado Cerrunal: vistes a tot arreu.

Mentre anem fent l’ascensió un paio al costat segueix les nostres passes. Sembla simpàtic i prudent, perquè repeteix els nostres gestos i sempre guarda la mateixa distància.

Les grimpades són habituals durant bona part del trajecte, però s’accentuen a mesura que arribem al pic. Bé, els pics, ja que abans d’arribar a “Peña Espigüete” passem per dos cims més que també es consideren l’Espigüete.

En poc més de 4 km, estem pujant uns 1.200 m. És a dir, que el desnivell és important, i l’esforç també. Tot i això, el més dificultós són alguns passos que se’ns presenten quan queden uns 200 m per ascendir, ja que els pics són més abruptes i perillosos.

Els cims previs a “Peña Espigüete” ja els anem assolint.

El cim que tant se’ns resisteix sempre el tenim a tocar però mai arribem. Aquesta sensació és un clàssic en la muntanya perquè les distàncies són difícils de calcular; la sensació de proximitat de vegades ens enganya. En la carena, el desnivell es suavitza a canvi de tenir alguns passos més compromesos. Res que no es pugui superar, però.

Per fi, coronem l’Espigüete! Toca abrigar-se una mica perquè als cims sempre hi corre una mica d’aire. A dalt hi ha més muntanyencs que ja han arribat i d’altres que van arribant. És l’hora de gaudir de la fita assolida, fer una pausa i menjar alguna cosa… que ja toca.

Cal tornar a emprendre la marxa. Si la pujada ha estat costosa la baixada es presenta vertiginosa de valent. El descens el fem per la cara Nord, mitjançant una tartera. El més complicat és arribar a la tartera, ja que el sòl rellisca molt i el desnivell és molt pronunciat. Qui més qui menys ensopega amb el cul a terra en alguna ocasió.

Mentre nosaltres anem perdent alçada, altres comencen el descens. S’ha d’anar amb molt de compte perquè és molt fàcil desprendre roques de diferents mides, les quals rodolen cap avall amb el perill de topar amb algun altre muntanyenc i fer-li mal. Un d’aquests rocs va estar ben a prop d’un de nosaltres, sense que passés res, afortunadament.

No cal dir que la baixada es fa interminable i el càstig a les articulacions és constant. Ara bé, un cop a la tartera, es fa més divertit i menys perillós. La quantitat immensa de pedres i les seves reduïdes dimensions fan que la baixada no sigui tan penosa, només cal clavar el taló en el mar de pedres, fet que suavitza i frena el cos empès per la llei de la gravetat. Una passa rere l’altra amb aquesta tècnica permet una mica de distensió en els músculs tensos per tanta baixada.

Gairebé coincidint amb el final de la pedrera, hi ha un avenc a la dreta del camí. Hi tirem alguna pedra per intentar copsar la profunditat del forat i la sensació és que no és gaire profund. L’Ana comenta que per aquests indrets hi ha força cavitats i que és un lloc molt habitual i celebrat pels espeleòlegs.

Encara queda baixar força estona per empedrats que posen a prova turmells i genolls. Els meus companys d’expedició són més àgils en la baixada i m’han d’anar esperant, però és que la meva experiència em diu que he de posar bé el peu allà on toca si no vull acabar prenent mal.

Ja tenim la pista a la vista, però encara lluny. Passem relativament a prop de la Cascada de Mazobre, realment bonica. Amb al calor que, ara sí, estem passant ja aniria bé tenir-la més a prop i refrescar-nos una mica.

En arribar a la pista no puc estar-me de mostrar la meva alegria. Sempre cal un xic d’humor, no?

El retorn als cotxes es fa a través d’una pista ben plana i paral·lela al riu Mazobre. En una mitja hora completem la ruta i donem per finalitzada aquesta esplèndida excursió!