mapa i perfil
CRÒNICA DE LA RUTA
Arriscant amb el temps, finalment decidim pujar a Pico Moro després de les pluges nocturnes. Sabem que les prediccions no són massa bones, però sembla que el dia desperta sense gaire núvols… així que cap amunt!
Ben d’hora, agafem la carretera N-621 direcció Riaño i a l’alçada de Santa Olaja de la Varga girem per agafar una carretera local. Les indicacions per agafar la carretera adrecen a Ocejo, poble al que no s’hi arriba. A Santa Olaja i sense entrar en el poble, passem per un túnel ben estret i seguim la carretera fins que trobem una tanca a mà esquerra. Just a la dreta de la carretera hi ha un espai per deixar el cotxe.
Des d’un bon inici es va guanyant alçada per una pista ampla en què, de moment, encara no es veu el nostre objectiu. El terra és moll i el cel encapotat. Tot i així, seguim endavant.
Arribem a unes quadres on el camí fa un revolt i zigzagueja una mica abans d’agafar definitivament la ruta que ha de vorejar el Castillón, massís espectacular que alberga una reunió de voltors que aixequen el vol així que denoten la nostra presència.
El camí deixa pas a un pla pratenc anomenat el “prado de Santa Maria”. No fa gaire, per on passem ara nosaltres hi van estar els senglars.
Una font seca s’amaga entre les formes de la natura.
El cel no acaba d’asserenar-se, però tampoc amenaça amb pluja. Una mirada enrere ens ofereix una vista del que hem caminat i del Castillón.
Va, que de tant bonic que és el Castillón, farem la presentació de l’expedició d’avui:
Amb el Castillón a les nostres esquenes, de front ja tenim l’objectiu a la vista: Pico Moro, amb els seus dos cims. Amb aquesta vista, el primer sembla més alt, però són gairebé iguals, tot i que el segon fins i tot té una vintena de metres més que el primer.
L’aproximació cap al cim transcorre per prades fins arribar a la zona més rocosa que representa la falda del cim. Els animals es neguitegen amb la nostra presència, com el cas d’uns cavalls que estaven especialment alerta perquè entre ells i la seva cria passàvem nosaltres.
A mesura que ens endinsem en el Collado Genciana per assolir el Pico Moro, anem deixant enrere la Peña Quebrada, d’esplèndida bellesa pel prat que precisament la trenca.
En plena ascensió i grimpada per les roques de Pico Moro observem com la boira comença a menjar-se la muntanya. Ara està lluny, però en pocs minuts ens pot abraçar amb la immensitat de la seva manta freda i humida.
Un àliga sobrevola Pico Moro sota l’amenaça del núvols. La boira no és problema si no ve acompanyada de pluja que, toquem fusta, tot sembla indicar que no.
Ja queda poc, però vet aquí que mentre el Pablo assenyala ja el cim, la boira acaba atrapant-nos i embolcallant-nos.
Mentre pugem som plenament conscients que avui no veurem cap paisatge. Tenim el cim a tocar, tant a prop com tan lluny de veure les muntanyes i valls que el rodegen.
Tot i així, arribem al cim. Valorem passar al segon cogulló però ho descartem perquè no s’hi veu un borrall i hi ha un pas una mica delicat. Ho deixem per a una altra ocasió.
Normalment, així que s’arriba a un cim si el vent ho permet, és el moment de fer una pausa, menjar l’entrepà i contemplar tot el que t’envolta. Avui, però, el més assenyat és baixar i buscar un lloc més arrecerat per esmorzar. Així, doncs, tot seguit iniciem el descens.
La boira no permet veure les referències, però entre el gps i el Pablo que coneix bé el terreny anem descendint. Anem trobant les referències i roques que s’aguanten capriciosament.
Entre el descens i l’estona que hem estat esmorzant, la boira s’ha dissipat. Fa una mica de ràbia, que ja ens ha agafat just en la pujada i en la baixada del cim. Clar que, segons es miri, també es pot dir que no ens ha plogut i, per tant, hem estat afortunats.
Tornem sobre les nostres passes ara amb Peña Quebrada de front.
Si mirem enrere, Pico Moro es torna a mostrar poderós i gairebé totalment lliure de núvols. Sembla que s’estigui rient de nosaltres.
Els cavalls ara estan més junts, i les vaques a pocs metres d’ells, en perfecta harmonia.
Tornem a passar per les quadres de bestiar, ara més il·luminades pels tímids rajos del sol.
De seguida arribem al cotxe i donem per finalitzada la ruta.
