MAPA I PERFIL
CRÒNICA DE LA RUTA
[Aquesta ruta es va fer just fa un any, el 2021, tot i que l’edició de la crònica es fa el 2022]
Aquesta és una ruta especial perquè la fem pare i filla, tots dos sols i amb ganes de veure un dels paratges més espectaculars de la contrada, la fageda d’Argovejo.
Deixem el cotxe en la zona de la font d’Argovejo, al bell mig del poble. Seguim un dels dos carrers grans que travessen el poble fins la sortida, quan l’asfalt ja deixa pas a la natura. Molt a prop encara del poble cedim el pas a uns cavalls que tenen un itinerari diferent al nostre, mentre nosaltres seguim el naixement del riu Achín pel camí de la Trapa.
En el primer encreuament que trobem fem cas de la indicació que llegeix “hayedo” i seguim per la pista de l’esquerra. El rierol juga a mostrar-se i amagar-se en aquest primer tram.
Deixem el camí de la Trapa per agafar el trencall a la dreta, en aquest cas, on també tenim la indicació “hayedo”. L’estil més salvatge del riu es mostra tan ple de bellesa que és impossible no aturar-se.
Avancem cap a un espectacular congost, preciós, que ens obre les seves portes naturals de la mateixa manera que anuncia que la formosor de la natura s’ha de contemplar amb respecte.
Travessat el congost, el riu baixa contingudament enrabiat, adoptant formes sinuoses, entre pedres encatifades de verda molsa. L’espectacularitat del paratge és inigualable.
Enmig de tota aquest esclat natural, trobem dues indicacions a les que no sabem a quina fer cas. Una segueix el riu Achín i l’altra és una desviació direcció a la Peña Cebedo. En un primer moment seguim el riu, però després rectifiquem i anem per l’altra ruta. Mentre fem i desfem les pròpies passes, continuem embadalits.
Així, ens desviem per l’esquerra i remuntem la muntanya. La imatge a dalt de tot és meravellosa, tot i que hem de travessar un pas certament compromès. Amb una mica de temor ens enfrontem al repte, amb cautela i amb tot el respecte del món. Són moments de tensió que la Júlia va superant no sempre del tot convençuda. La tasca d’un pare és demostrar que les dificultats en la vida només es poden superar si ens hi enfrontem. Avui toca, no estava previst, però ha sorgit i ho tenim al davant.
La travessa no ha estat senzilla, no tant pels passos que havíem de superar, sinó per component psicològic. El fet, però, és que amb la companyia d’un amb l’altre i amb el “no queda més remei” ho hem anat superant tot. L’espectacularitat de les imatges defineixen prou bé el tram, que ara ja mirem enrere, un cop superat. La Júlia ha estat mil vegades valenta, donant mostra que és capaç del que ella vulgui.
A partir d’ara, la tornada ja no és tan abrupta i transcorre per espais més oberts i… un pèl avorrits, tot s’ha de dir. Travessem de nou el rierol, força sec aquí, per pujar una mica cap a un turó del qual baixem cap a una teixeda en una passejada més relaxada i despreocupada.
Arribats en un punt trobem el que sembla una indicació, però no és ben bé això. Curiosament, les inscripcions que hi ha són unes instruccions que, si en fas cas, veuràs “el pozo de la nieve” a través del forat del tronc que diu “mirar por el hueco”. “El pozo de la nieve” és un espai dintre d’una roca on es queda la neu sense desfer durant molt de temps.
Una mica més endavant salvem una tanca per començar a davallar per dintre del bosc. Del paratge sec i obert amb colors ocres ara passem a la verdor interior del boscam. Trobem les senyals blanques i grogues que faran de guia del camí.
Estem apropant-nos de nou a Argovejo, però encara ens queda. Hi ha senyals d’advertiment que ens alerten per on no hem de passar. La davallada aquí es fa més pronunciada i, després de salvar una altra tanca, de seguida tenim Argovejo a tocar. Això no obstant, en arribar a la pista hem de resseguir-la a mesura que ens allunyem del poble per tornar a entrar per on hi hem sortit en l’inici de la ruta.
Retornem al cotxe per l’altre carrer gran d’Argovejo fins arribar a la font.
