MAPA I PERFIL
CRÒNICA DE LA RUTA
El punt inicial d’aquesta excursió serà l’ermita de Santa Cecília, una antiga abadia benedictina que potser té el seu origen en una comunitat visigòtica, on deixarem el cotxe.
Només creuar la carretera hi ha un camí que puja i que va vorejant-la fins arribar ben aviat a la canal de Sant Jeroni. El GPS comença a fer el ruc i no acaba de trobar el senyal, la qual cosa es percep en el traç de la ruta del mapa amb contínues ziga-zaga.
Es pot pujar per aquí amb trams en què cal certa tècnica, però optem per una via més còmoda, tot i que és més llarga. Si no es presta atenció, s’enfila un camí amb troncs que du a la Via Ferrata de la Teresina, com ens passa a nosaltres.
Per evitar la confusió hem de seguir el camí en direcció a Can Maçana, i quan arribi el moment trencar cap al Portell del Migdia indicat per un cartell. Les vistes a mesura que anem pujant són del tot encisadores.
De camí cap al Coll del Migdia ens desviem uns metres per veure la Font del Llum. En sí, la font no és gens lluïda, però el fet de trobar-se dintre d’una espècies de roca fa del lloc un espai amb certa bellesa. De fet, més que una cova és una llosa que es repenja a la paret de la muntanya. A més, és prou important perquè és una de les poques fonts de la que hi brolla l’aigua en tot el massís.
La pujada al Portell del Migdia es fa a través d’un bosc que t’ensenya formes ben curioses de com els arbres s’adapten al medi, o potser de com el medi ha variat afectant la vegetació.
Després d’anar cap amunt toca baixar. El camí que seguim ens ve marcat per unes marques grogues que no deixarem fins arribar a la bifurcació que cal escollir per anar a l’Albarda Castellana o al Sant Jeroni.
Sol passar que en plena caminada pel bosc es percep en l’entorn una major lluminositat que culmina amb la sortida a l’exterior d’aquell túnel natural. I, és clar, només sortir se’m cau la bava.
I no només a mi…
Fa estona que caminem i la calor es fa notar, tot i que no ho fem a ple sol. La nostra ruta ara es debat entre la vegetació i la pedra.
Estem vorejant una muntanya per afrontar la pujada per l’altra banda. En el mapa, el traç de la ruta fa una V ben definida. Percebem que tenim els cims a tocar, però encara no arriben. Dobleguem el vèrtex de la muntanya i encarem el tram recte que porta cap als cims.
Primer abordem el cim de l’Albarda Castellana. Ens preguntem pel nom, i ara ja sé que és una albarda, tot i que desconec per què és castellana. Abans, foto a la roca que ens ha acompanyat durant tot el trajecte i que hem vist des de diferents perspectives.
Per pujar al cim de l’Albarda Castellana cal superar un petit desnivell que es pot fer amb l’ajut d’una corda. Diria que no cal, però sí que hi ajuda. No obstant això, no representa cap dificultat i de seguida se salva.
Tot just després ja som al sostre comarcal del Baix Llobregat.
Des del cim hi ha prou bones vistes, començant pel proper objectiu més immediat que és el Sant Jeroni.
Doncs som-hi! Cap al cim del Sant Jeroni. Si abans es veia com pujava el Dani, ara hi ha l’Albert que sembla que estigui fent un ràpel de cal Déu, però ja havíem quedat que feia poc més d’un parell de metres.
En aquest cim hi ha una antena que recull totes les que hi havia pels diferents cims i ara funciona de centre de comunicacions. Abans, però, es veu que havia estat una estació de funicular.
El camí pel qual es baixa de l’Albarda Castellana surt a un camí més ample que, en pocs segons, ens adonarem que és com entrar en una autovia degut a la gent que hi ha i també al fet que el camí està més “preparat”. És com una petita decepció trobar-se que està gairebé tot asfaltat i que la pujada al cim es fa per escales!
Mentre anem ascendint anem badant, és clar.
Després de tanta escala s’agraeix tenir el cim a tocar.
Ara sí, des del punt més alt del massís de Montserrat s’estén la plana al seu voltant.
Portem 3 hores caminant, fa sol i tenim gana perquè encara no hem esmorzat. En ocasions el cim permet fer un mos mentre contemples el paisatge, però en aquest cas la millor opció és baixar fins a l’ermita de Sant Jeroni, buscar una bona ombra i anar per feina. A més, avui hi ha força calitja que no permet tenir gaire bona visibilitat. Dit i fet.
No ens entretenim gaire perquè encara hem de fer un bon tros de ruta. El camí es transforma en un túnel d’arbres que agraïm de veres, una protecció solar de les més eficaces.
Tota l’estona estem seguint un camí que segueix el Torrent de Santa Maria, una passejada agradable. En arribar al pla dels Ocells ens desviem a la dreta seguint les indicacions per anar al Monestir de Montserrat.
Aquesta ruta també se li diu la ruta de les ermites perquè amb petites desviacions es van visitant. Nosaltres, en aquesta ocasió ens ho saltem, però ho deixem per a una altra excursió.
Ben curiós és el que es coneix com a Pas dels Francesos: un lloc ben estret.
La consciència que el Monestir és ben a prop hi és, tot i que la constatació del fet és sempre molt millor. El Monestir entre la natura és una imatge bella per ella mateixa.
La felicitat de ser al Monestir es pot descriure amb moltes paraules, omplir-les de música o sentir l’esperit místic de l’ocasió. Doncs això, una espècie de mística ens omple el cor de joia…
… i com que l’espiritualitat ens inunda per tot arreu, hem de repetir.
El cert és que portem molta estona caminant amb la verticalitat del sol al migdia i cal omplir el dipòsit i refer-nos una mica. Ara ja tornem a estar “on fire”, mai millor dit, i continuem el camí de tornada cap a Santa Cecília.
Ens dirigim a la sortida del Monestir i agafem el camí dels Degotalls. Una pista ampla plena de reconeixements a diferents personalitats, verges i sants… que va paral·lela a la carretera en direcció cap al Bruc.
El dia és molt assolellat però no hi ha gaire bona visibilitat. Tot i així, com que estem a una certa alçada contemplem la plana i la sempre inconfusible silueta de la Mola.
Hem d’estar atents perquè un cartell a mà dreta ens desvia cap a la carretera. El darrer tram el fem per voral de la carretera només amb l’estímul de ser aviat al punt inicial i així donar per acabada la ruta.
Abans de marxar, però, una visita a Santa Cecília és el colofó d’un gran dia per Montserrat.
