MAPA I PERFIL
CRÒNICA DE LA RUTA
Més tard del que voldria s’inicia la ruta des del pàrking de l’Estivella, a les pistes d’esquí del Port del Comte. Per començar, el GPS no rep senyal i ja penso que hauré de fer la ruta més intuïtivament que una altra cosa. La veritat és que no cal GPS perquè hi ha cartells cada poc que assenyalen el camí i informen de la distància fins al cim que vols fer.
Des del pàrquing, doncs, faig cas del cartell.
El camí és una pista força ampla i avorridota que porta a fer el primer cim dels tres que tinc programats, deixant per al final el Pedró dels Quatre Batlles.
A poc a poc va agafant alçada i ja es veuen les cases a una certa distància.
En la monotonia de la passejada, un moviment llunyà em crida l’atenció. Observo un parell d’isards que adverteixen la meva presència i prefereixen no presentar-se, sinó fugir el més ràpidament possible.
La pista ampla arriba a un punt en què a mà esquerra pren un altre camí que zigzagueja per arribar al cim del Tossal de l’Estivella. Una altra opció és seguir el camí per encarar el cim pel costat contrari pel qual hi accedeixo jo. Bé, són dues opcions i jo trio fer la primera fent cas del cartell.
Aviat s’arriba al cim del Tossal de l’Estivella, just a la meitat de l’itinerari. Només resta l’altra meitat i segur que és més divertida perquè és on toca fer els cims. Ep! Que ja tinc aquí el primer!
Quan miro el proper cim i em ve al cap el nom, no puc estar més d’acord en aquesta denominació.
Des del Pedraforca, just la setmana passada, es veien les muntanyes del Port del Compte més blanques que la resta. Quan estàs aquí, al Port del Comte, entens el perquè, tot està ben pelat i sense gairebé vegetació.
Si segueixo el camí cap a la Tossa pelada no em sentiré gaire motivat…
…així que cal buscar estímuls: travesso camp a través tot recte, això sí, seguint uns senyals de colors a les pedres que m’han de dur fins al cim.
Un cop a dalt, miro des d’on vinc i veig el cim del Tossal de l’Estivella.
Si canvio el punt de vista també veig el cim que em falta, el Pedró dels Quatre Batlles.
No cal dir que en pocs metres se succeeixen els cims i en poca estona s’arriba d’un a l’altre. De fet, l’alçada no varia gaire, i el principal esforç es fa des del pàrquing al primer cim. La resta ve donada. Ui, que ja hi som!
El dia no acaba de ser del tot clar. Fins i tot un vent una mica molest em fa posar-me la màniga llarga. Aprofito per esmorzar una mica mentre observo les serralades de l’entorn i les de més enllà. Malgrat la mala visibilitat endevino el Taga, i gràcies a les indicacions dels panells informatius amb el perfil de les muntanyes, també el Puig Estela. Des del punt de vista que tinc ara vaig fer una ruta gens menyspreable tot just després de festes de Nadal.
També endevino el Puig de les Morreres que vaig fer l’any passat sobre aquestes dates, en el paisatge pelat de les muntanyes del Port del Comte.
Ostres! I també el Pedraforca encara fresc de la setmana passada. Tot i que gairebé no el reconec degut a què sempre l’he vist des de la mateixa vessant.
És hora de tornar i cal descendir del cim. Per fer-ho baixo per una cara de la muntanya ben pedregosa i pendent, amb molt de compte a veure on fico el peu. No és gaire llarga, però t’hi estàs un bona estona. Menys mal que ja arribo a terreny pla. Em resulta força molest baixar per segons quins terrenys sobretot pel tema dels turmells.
Mentre camino penso per què coi es diu Pedró del Quatre Batlles. Doncs després de buscar pels webs hi ha una història que vés a saber si és certa o no. El que faré serà reproduir el paràgraf que he trobat:
Al Pedró hi conflueixen quatre termes: de la Vansa, al nord; d’Alinyà a l’oest; d’Odèn al sud i de la Coma i la Pedra a l’est, els dos primers urgellesos. Hom diu que en aquest punt s’aplegaven els batlles dels quatre municipis a discutir sobre els seus afers. Malgrat la seva modesta alçària, 2.382 metres, el fet d’estar separat d’altres sistemes muntanyosos i enclavat al Pre-Pirineu, el converteix en un bon balcó. Al sud-oest tenim el Cap de la Gespeguera, per on continua la carena, el Cogulló de Turp i el Puig Sobirà de Canalda. Te limitada la visibilitat vers el nord-est i llevant per la Serra del Verd, la d’Ensija, el Pedraforca i l’esquena del Cadí sobre els que hi tenim un bon domini visual. En aquesta mateixa direcció, els més propers són la Tossa Pelada i el Tossal d’Estivella, de semblant alçària al Pedró. Més a ponent, apareixen el Montsec de Tost, el Boumort i l’Aubenç. A migdia podem albirar des del Montseny fins a Montserrat, però el relleus més propers, com la serra de Busa, ens queden amagats darrera el Puig de les Morreres i el Cap d’Urdiets. Al nord també contemplem bona part dels cims més elevats dels Pirineus central i oriental i, encara més enllà albirem els massissos del Mont Perdut i de la Maladeta amb l’espectacular i característic Turbón, i cap al mateix sector l’Aneto.
Cert o no, jo si fos un batlle d’aquests procuraria reunir-me al voltant d’una bona taula amb bon beure i bon menjar, doncs està demostrat que en aquest context és com arriben els millors acord, les millors idees i els millors negocis.
El camí que s’agafa ara va just per sota de la muntanya i es dirigeix a la Rasa Pauet, un camí molt pendent que acaba al Clot de la Vall, just passa pel costat d’una bassa d’aigua que hi força a prop del punt d’inici. Es pot agafar la Rasa Pauet seguint un petit canalet per conduir l’aigua, però és molt pendent i paga la pena continuar caminant una mica més i torçar més endavant.
En arribar a la maquinària dels telecadires vol dir que la ruta està a punt de finalitzar. Darrera el turó s’amaga el Pedró dels Quatre Batlles.
Des d’aquí de seguida s’arriba al pàrquing.