MAPA I PERFIL
CRÒNICA DE LA RUTA
Des de Gurb s’arriba a l’església de Sant Andreu de Gurb. Abans d’arribar-hi, però, deixem el cotxe just en l’aparcament del Bosc Encantat. És encara fosc, amb predomini d’ombres que de llum.
Mentre ens adaptem a la temperatura exterior abrigant-nos adequadament, un parell de graus en negatiu, els primers rajos de sol pinten de colors els camps i els boscos, això sí, amb matisos molt tènues. Així doncs, l’expedició d’avui formada pel Xavier i l’Albert comença la ruta.
Les nostres primeres passes cap a l’església topen amb una Creu entre camps gebrats. La parla dibuixa bromes de baf que s’esvaeixen un poc més tard que la darrera de les paraules, el so de les quals queda esmorteït entre la seva abraçada. Amb les mans fredes, amb prou feines responen els dits mentre intentem capturar la imatge solemne de Sant Andreu.
Aquesta església, amb planta de creu llatina, no presenta un estil únic arquitectònic, sinó que amb els segles s’ha anat reformant i adaptant l`estil de cada època. Quant al romànic, que és l’estil que més gaudeixo, es pot apreciar sobretot en l’absis i el va característic dels murs gruixuts i poca entrada de llum.
En abandonar la rectoria, seguim per una pista entre la manta gebrada que s’estén pels prats i els arbres despullats que saben suportar aquestes baixes temperatures.
Aviat sortim de la pista per agafar una drecera que, poc després, ens retorna a la pista. La vermellor de l’astre fa el possible per travessar l’espessor de la boira, de moment sense gaire èxit. Els camps, les pedres, la terra… tot està cuinat en una gèlida tempura.
Passem pel Racó de la Guineu, primer per la casa El Verdeguer i després per Vilafreser. La muntanya vermella ofereix una sensació d’escalf i una visió cromàtica absolutament de contrast amb la fredor dels prats.
En arribar a Sant Jaume de Vilafreser trobem una tanca verda que impedeix l’accés a la casa. El camí continua per l’esquerra amb un canvi de sòl, més rocallós, amb una lleugera inclinació del camí.
En un trencall a la dreta enfilem cap al cim. A partir d’aquí serà una pujada contínua. Abans, però, tenim l’opció d’anar al Mirador dels Terrassos Blancs, a pocs metres del camí. Hi anem. Les vistes, tot i la boira, són magnífiques.
El darrer tram és força costerut però s’hi arriba de seguida.
Una mica abans de les 9 arribem ja al cim. Un llençol apelfat cobreix tota la vall deixant lliure les muntanyes de l’horitzó. Dóna gust veure els diversos cims i, amb la inestimable ajuda de la Rosa dels Vents, identificar-los. Més gust dóna poder assenyalar i comptar els que ja s’han pujat, un veritable plaer.
Al cim, a més de la Creu de Gurb també hi ha les restes de la base de la torre circular del que fou el Castell de Gurb.
Esmorzem al cim perquè el temps ho permet. Entre tanta boira aquí almenys hi llueix el sol i no fa massa aire. S’hi està bé.
La sortida del cim que agafem és molt empinada i el camí humit o directament gelat ens juga una mala passada; rellisquem i donem amb el cul a terra, fins i tot l’Albert un parell de vegades.
Després d’arrossegar el cul per terra, unes indicacions ens fan girar a la dreta tot i que el pendent continua sent considerable. El perill, sobretot, és el sòl humit. A més, ara se li ha d’afegir que, com més avall anem més fulles trobem al terra, i més risc de patir relliscades. Així que cal anar amb molt de compte!
El pendent se suavitza així que arribem a un camí que es transforma en pista. Travessem el Pla de les Revires i anem a petar als Terrassos del Puig, ben erms i emblanquinats.
De seguida ens topem amb el Puig, que dóna nom a una bassa, a un torrent i també a una font. La bassa està ben gelada i fem la prova de la pedra. En llençar-la a la bassa.. no travessa el gel que la cobreix. Definitivament, fa fred!
No entrem al Puig, sinó que ens desviem a mà dreta travessant una tanca que jau al terra. Seguim el Torrent del Puig que està completament sec fins arribar al Bosc Encantat. És ideal per anar amb nens i passar una bona estona observant animalons tallats en fusta i altres sorpreses que només es poden revelar anant-hi.
Alguna imatge sí que publiquem, però s’ha de conèixer el bosc anant-hi. Un cop sortim del bosc ja arribem al cotxe per finalitzar la ruta.
