MAPA I PERFIL
CRÒNICA DE LA RUTA
En ple mes d’agost i en la Costa Brava cal matinar molt i buscar un cim que no requereixi massa esforç. Pujar al Castell de Montgrí és una passejada agradable.
A les 7 del matí, els carrers de Torroella de Montgrí són encara frescos. El cotxe resta calm en l’aparcament al costat de l’estació d’autobusos mentre enfilo el Carrer Garbí direcció al Castell. Uns dels primers habitants amb què em topo és un simpàtic animaló al bell mig de l’asfalt.
De seguida em planto davant d’una escola, i a sobre, la muntanya de Montgrí i el seu Castell.
Per afrontar la seva pujada em dirigeixo cap a l’esquerra buscant la ruta que inicia el camí.
De bon principi el camí és una pista còmoda per caminar.
El cim del Puig Rodó es desperta amb els primers raigs de sol.
La pista, a poc a poc, va pujant per deixar de ser tant amable. Les pròpies lloses i pedres del massís ocupen ara gran part de la pista, fins i tot arribant a ocupar-lo completament. Així s’entra en la zona de les Capelles, unes petites construccions a les vores del camí.
Poc després s’arriba al Coll de Santa Caterina i la seva Creu.
A partir d’aquí s’encara ja l’ascens al cim amb alguna ziga-zaga en el seu tram més costerut.
L’encant de fer un cim i que et rebi un castell és molt benvingut. Va ser construït en els segles XIII-XIV, en una etapa incipient del gòtic, sense que mai s’arribés a culminar la seva total construcció.
Més informació sobre el Castell de Montgrí a:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_del_Montgr%C3%AD
En l’interior del castell es pot accedir a dalt a través d’una de les quatre torres cilíndriques i recórrer tot el perímetre per tenir unes vistes privilegiades de tota la contrada, amb la Mar Mediterrània de colofó.
Una vegada visitat el castell la ruta continua cap al cim del Montplà. El descens des del Castell de Montgrí és, sense dubte, el tram més perillós perquè és força vertical i hi ha molta pedra a salvar. Constato que vaig subestimar aquest aspecte i faig la ruta amb vambes en comptes de botes de canya. És un error, doncs la sola és tova i la roba de la vamba es pot esquinçar amb qualsevol tall de pedra. Afortunadament no va passar, la qual cosa no vol dir que sigui força possible.
Quan ja s’ha fet el descens toca ascendir cap al Montplà. És en aquest moment que miro enrere per veure la paret baixada.
Arribo al Montplà amb vistes del Castell de Montgrí ben a prop.
Les vistes cap al mar també són espectaculars.
La baixada del Montplà és més senzilla i el Castell de Montgrí ja queda lluny.
Després de passar per la Torre del Guaita el camí dóna un gir cap a la dreta que inicia el retorn cap a Torroella. El sol ja és prou fort, per això el fet que el camí transcorri entre pinedes és molt d’agrair.
A les Dunes hi ha un petit espai d’esbarjo amb una font d’aigua potable. Amb aquestes calors, si s’acaba l’aigua a la motxilla hom pot refrescar-se una mica.
En passar per un camp amb arbres petits plantant, observo que tots tenen una garrafa d’aigua lligada al tronc. No sé perquè es fa, però potser tingui a veure amb algun sistema de rec.
Altres curiositats que hom es troba al camp.
En arribar a Torroella per la part alta hi ha un mur amb graffiti, els quals sempre són benvinguts sigui on sigui i l’hora que sigui.
El final del trajecte em deixa dues imatges més: un 600 i el cim assolit.
