MAPA I PERFIL
CRÒNICA DE LA RUTA
Avui és un dia especial perquè el cim que farem no n’és un de qualsevol, sinó el Pedraforca. Ja feia dies que li anava al darrera, amb la inquietud de les grans cites, amb el desig d’enfrontar-me a una muntanya diferent, única, emblemàtica i singular.
Aquest tipus de rutes s’han de compartir amb la gent que confies i aprecies. A les vuit del matí ens donem cita a l’aparcament de cotxes del mirador del Gresolet per començar l’excursió. El Pere, el Martí, l’Isaac i l’Albert conformem l’expedició que, tan bon punt intercanviem quatre paraules per fer-nos la salutació matinal, engeguem direcció el refugi de Lluís Estasen. Aviat hi arribem.
De tant en tant ens fixem en la forma curiosa de les roques. El Pere ens adverteix que a aquesta roca se li diu el Gat, com es pot comprovar en la silueta que ens vigila.
El primer tram del camí consisteix en travessar un bosc que puja de forma suau i agradable, comandats gairebé sempre pel més jove de la colla, el Martí.
A mesura que anem agafant alçada el paisatge s’obre i les muntanyes verdes que combreguen amb les valls dibuixen un relleu molsós ben bonic.
Encisats pel contorn i atents a les converses d’uns i altres el camí ens condueix fora del bosc. El Pere sospita que ens hem distret i ja fa estona que no veiem els senyals grocs que ens han de fer pujar al coll del Verdet. Efectivament, ens hem equivocat i cal tornar enrere.
Reculem i ens endinsem el bosc agafant un sender que ens porta de nou al camí que, per error, hem deixat. El fet que prova que anem bé són les veus d’un altre grup que hi ha més a munt. Sense trigar massa estona passem per la Bauma de la Rua Gran.
Bé, el bon traç s’ha acabat i ara ja toca començar a remuntar, buscant equilibris i bones pedres on agafar-se, doncs el desnivell es fa més exigent i l’alçada que hem de salvar és més gran en menys recorregut.
Per fi arribem al Coll del Verdet. Pel camí queda alguna relliscada amb cabriola i tot de l’Albert, tot un clàssic de les caigudes. Algú ha de fer riure els altres, no?
A dalt, divisem Gòsol, l’altre punt de sortida.
No hi ha com un reconeixement a l’esforç dels més veterans. Guaiteu quina cara de satisfacció!
I és feina dels més experimentats en la vida (no pas vells…) ensenyar el bon camí als joves. Així doncs, aprofitem per esmorzar i reposar forces, que encara queda un bon tram fins al cim, ple d’exigència. Ja ho deia el meu avi, que el vi fa sang. El Martí, aconsellat per un home de seny com és son pare, el Pere, magreja la bóta fins que surt el preuat líquid. Quina imatge més tendra…
Quan som tots ben menjats i ben beguts emprenem de nou la marxa cap al cim. Els corbs es queden al Coll del Verdet, gairebé al costat dels excursionistes. De tant en tant alcen el vol i fan unes quantes passades abans de tornar a aterrar, tot esperant que un tros d’entrepà quedi oblidat, talment com els coloms a la plaça de Catalunya.
Però no tot és interès i supervivència, el corb també és elegant i majestuós.
Si tinguéssim ales com els corbs no ens caldria anar amb tant de compte per pujar, grimpant en bona part del darrer tram de l’ascens. Cadascú té el seu ritme, és clar, fet que sovint dificulta la fluïdesa de la pujada, força tècnica a partir d’ara.
El primer escull ja el tenim superat. És molt gratificant poder divisar ja el cim al fons. Al mateix temps, un pren consciència que encara està lluny.
Una petita pausa per contemplar l’entorn.
El tobogan rocós puja i baixa fins a quatre vegades abans d’afrontar l’escomesa final.
A poc a poc, l’objectiu es va apropant, tot i que les persones encara s’assemblen a les formigues des de la perspectiva actual.
Vinga, amunt!
La satisfacció és més gran quan l’objectiu a assolir es fa pregar. Portem molta estona veient el cim i ara, finalment, l’hem coronat!
Ja ho he dit alguna vegada: tant important és hissar l’estelada com fer rajar la bóta!
I com no… és el moment d’aturar el temps, d’abstreure’s de tota la gent que hi ha al cim (segur que n’hi ha més que al refugi en aquests moments), d’asseure’s i deixar-se absorbir per l’esperit del Pedraforca.
Comencem a baixar del cim en direcció a l’Enforcadura que s’esmuny entre els dos pollegons. A poc a poc, vigilant bé on posem els peus, arribem a la zona menys pedregosa, tot i que possiblement la prefereixi al que ha de venir tot seguit: la baixada per la tartera!
Aquest any, i no fa pas massa dies, s’ha habilitat en la zona de la dreta de la tartera un carril en què hi ha clavats troncs de fusta per fer el descens no tan complicat. Amb el pas dels anys i amb tanta gent descendint per la tartera, aquesta s’ha quedat pelada i l’erosió provocada per l’ésser humà ha canviat massa el paisatge degradant-lo i transformant-lo. Cal ser curós i procurar oferir el respecte que no se sol tenir, en ocasions sense adonar-nos-en.
Ves per on que el gat torna a aparèixer, ara pel darrera.
Cap al final de la tartera cal agafar un desviament cap a l’esquerra per tornar al bosc inicial. El descens des del cim no és tant costós ni tan lent com l’ascens, tot i que tampoc transcorre el més ràpid que voldríem.
El refugi, per fi, és ben a prop. Serà la darrera aturada abans d’arribar al cotxe, en la qual aprofitarem per dinar el que segurament és el millor arròs de muntanya del món… o això diuen!
Havent dinat, passem per davant del mapa de rutes del massís del Pedraforca.
L’excursió ja fa temps que s’ha acabat. El cotxe llisca per la serpentejada carretera amb destinació a casa. En un revolt, un mirador provoca l’alentiment de la marxa i ens segresta al voral de la carretera. Una força extraordinària ens escup de l’interior del cotxe i ens obliga de forma hipnòtica a fer-li una foto.
Bell, imponent, majestuós.
