MAPA I PERFIL
CRÒNICA DE LA RUTA
Una bona manera d’acabar el primer any del projecte dels 100 cims és pujar a una de les muntanyes emblemàtiques del país. Després dels àpats de “Noche Buena”, Nadal i Sant Esteve una ascensió al Taga m’ha semblat tot un repte i un acte digne de desintoxicació.
El punt de sortida d’aquesta ruta havia de ser el refugi de Montserrat. En canvi, en portar un cotxe baix, he cregut oportú deixar-lo gairebé un km abans, la qual cosa ha esta un error perquè es pot arribar força bé al refugi, i el fet de perllongar la ruta per la pista no aporta res d’extraordinari i allarga massa una ruta ja prou estirada.
Després del refugi el camí va pujant direcció el Coll de Pal. Ja es veuen les muntanyes banyades pel suau mantell de la boira.
En poca estona la pista s’acaba just a l’alçada d’un abeurador en el que hi ha algun cotxe amb tracció a les 4 rodes i més alts. Aquells que els ocupaven m’han pres la davantera tot remuntant el camí cap al Coll de Pal.
En arribar al Coll de Pal es pot agafar l’opció de pujar al Puig Estela ascendint per la Serra Cavallera, o bé envoltar aquesta serra per la seva vessant nord. És la que jo agafo.
Aquest no és un any massa fred i les precipitacions en forma de neu es fan desitjar més del compte. Tot i així, en les zones que no hi toca gairebé el sol s’hi pot trobar alguna resta, com és el cas de la vessant nord de la Serra Cavallera.
En aquest trajecte no hi ha massa oportunitats de veure el sol, només abans de completar la volta fins quedar just darrera de la serra.
A mesura que la caminada va transcorrent és molt difícil quedar-se al marge de les muntanyes que ara em queden a la dreta i que amaguen la vall de Núria.
De tant en tant trobo llenya ja talladeta, una feina prou bona per mantenir les muntanyes netes.
Ja porto una bona estona de ruta i tinc la sensació de no haver avançat gaire, sense dubte en part per culpa d’haver pres la decisió de començar la ruta massa lluny. Tant és, no tinc pressa. Ep! Que ja veig el Taga!
Un moviment en la llunyania em crida l’atenció. Intento veure què són, però no aconsegueixo copsar ben bé quin tipus d’animals són, tot i que diria que es tracta d’isards. No ho sé, però.
La muntanya està prou pelada, sense boscos importants. No obstant això, hi ha petits grups d’arbres aïllats que no arriben a esdevenir un bosc en sí que, de vegades, tenen un aspecte enfarinat en la seva base.
En arribar a l’alçada de l’Estany del Tarter un dubte m’envaeix. Hi ha dos petits estanys separats i hi passo pel mig. Segurament, en èpoques de més pluja tot deu ser un sol estany més gran, però ara, en aquestes dates, deu restar més sec i es divideix en dos. Una mica d’investigació per internet avala la meva teoria tan simple.
A poc a poc em vaig apropant al Taga.
I encara més, a punt d’entrar a la Serra Conivella i coronar-lo. No acaba d’arribar mai!
Una curiositat: el paisatge està ple de petits monticles que no sé que són. En veig com si estiguessin recent fets, marrons de la sorra i per tot arreu. Després també en veig de verds, ja coberts de vegetació com els que reprodueixo en aquesta foto. Penso en els talps i la seva voluntat d’airejar cada vegada que els plau la seva vivenda soterrània. No pot ser una altra cosa, suposo.
I arriba el moment més esperat… i més dur! Bé, potser no tant, però la inactivitat acaba passant factura i em costa una mica arribar al cim del Taga. Una vegada a dalt, com sempre, les vistes són espectaculars i la satisfacció compensa l’esforç.
Encara al cim, just a la base de la creu, hi ha la representació d’un Betlem que fa honor a l’època en què ens trobem. El que no sabia jo és que ja en aquella època de l’Imperi Romà hi havia reivindicacions catalanistes.
Després d’una bona pausa, potser mitja hora o més, que aprofito per menjar alguna cosa, descansar i badar amb el paisatge, he de fer via cap a l’altre cim. Des del Taga es veu el Puig Estela, com també es veu que tocarà patir una mica en remuntar la Serra Cavallera per seguir des del seu llom la ruta que m’hi portarà. El pas entre les dues serres és la Portella d’Ogassa.
Ara toca pujar i, de passada, estar disposat a saludar els amics talps si treuen el cap en qualsevol moment.
Abans de coronar el Puig Estela es passa per una altre puig menor, el Puig de la Coma, que tot i no ser un objectiu en sí mateix, me’l prenc com un el que és: un altre cim.
Bé, ara toca tornar a pujar de valent. He de confessar que aquesta ruta l’he emprès sense gaire preparació i ara mateix tinc les forces justetes en què cada passa em costa més del que deuria. Porto cinc hores de ruta i certament ja estic cansat, però el cim ben a prop em dóna l’empenta que em cal.
Ara ja es veu el Puig Estela, si més no ja el tinc en el camp de visió.
Carenejar la serra Cavallera t’aporta el punt de vista gairebé de vista d’ocell per albirar muntanyes ben llunyanes a banda i banda.
El Puig Estela em rep amb força vent. No m’hi estic tanta estona com al Taga, és clar, en part per la ventada i en part perquè no em queda gaire per acabar la ruta. Això sí, la foto que no falti!
Vistes des del Puig Estela.
Quan miro enrere i veig el Taga sembla que no hagi caminat tant i que la distància no sigui tan llarga. Renoi, com enganya de vegades la percepció de les muntanyes.
El descens des del Puig Estela és continu i força pendent. Se’m fa llarg, però no és en absolut complicat, ni molt menys. El que passa és que quan vaig baixant i vaig pensant en la dutxa i la cervesa que em fotré alguna cosa no va bé, més aviat significa que ja no estic a la muntanya i això només és sinònim de cansament, i no pas de gaudi.
Poc abans d’arribar al Coll de Pal novament, miro enrere i contemplo una imatge inesperada que em regala la jornada: una visió dels tres cims, crec.
El pas pel refugi de Montserrat hagués significat la fi del recorregut si no hagués deixat el cotxe tan avall. Ara, però, encara m’espera més d’un km. per la pista fins arribar-hi.
Mentre vaig seguint la pista faig balanç de la ruta per deduir que m’ha agradat molt i que l’he gaudida en la seva major part, tret dels darrers moments. Em queda un gust força més dolç que agre, amb una sensació de joia continguda que ara, mentre escric aquestes quatre ratlles l’últim dia del 2015, la valoro molt més i em regala un somriure als llavis.
Feliç 2016!
