mapa i perfil
CRÒNICA DE LA RUTA
Si hi ha hagut algun protagonista en aquesta ruta sense dubte que ha estat la boira. Sempre, abans de sortir de casa, comprovo el temps de la zona on vaig, com avui mateix. I sí, les amenaces ja s’han advertit, així que he modificat una mica la vestimenta per si la boira esdevenia pluja. Ja he fet bé. També em mantenia esperançat en què la boira fos més aviat testimonial que no pas tant present, sobretot després de fer tota l’aproximació a la zona en cotxe i observar que no només no hi havia boires importants, sinó que la temperatura era prou bona.
L’excursió comença en la mateixa Collada de Bracons, on deixo el cotxe. No sóc l’únic i també hi ha gent que ha matinat tot i el canvi d’horari justament d’aquesta nit.
També la incursió en el bosc ha estat diferent, no com en la majoria de rutes que comencen en un camí, per exemple. Aquí, en el mateix revolt de la carretera hi ha una paret rocosa amb marques pintades que ja delaten que és per allí on cal pujar. Diguem que es podria vendre com una declaració d’intencions pel que haurà de venir en el primer tram, força dur.
Atenció en els primers metres. El camí que va al Puigsacalm segueix unes marques grogues i també del GR. En canvi, per pujar al Tosell Gros no s’ha de seguir aquest camí. Jo no he trobat cap indicació ni cap senyal i me he adonat que no anava bé pel GPS en anar distanciant-me i anar perdent alçada.
Endinsat ja en el bosc , i sense la boira en aquestes alçades, el camí es veu molt agradable.
Es va guanyant alçada de forma ràpida. De tant en tant havia d’aturar-me pel dolor dels bessons o dels sòleos; es nota la setmana de tanta activitat que he pogut fer.
Arribats a un punt, el desnivell és ja força pronunciat. Amb alguns passos tècnics pots remuntar perfectament, però també hi ha unes cordes que ajuden i faciliten el pas.
No és un tram curt. Bé, tampoc és massa llarg, però les cordes s’alternen amb cadenes metàl·liques i el fet d’anar pujant sense una progressió contínua dóna la sensació de fer-se més llarg del que un desitja. Arribats a dalt, l’esforç es compensa amb la satisfacció fins al punt de tenir gairebé la seguretat d’haver-ho passat bé. Clar, això depèn de la preparació física de cadascú. Els que solem sortir una mica potser ho gaudim, però per als que ho fan molt esporàdicament segurament es patiria.
Una vegada ja s’està a dalt, ara només cal carenejar i de seguida s’arriba al Tosell Gros. En aquesta alçada es pot comprovar la boira densa que s’ha instal·lat i que no permet veure-hi absolutament res a pocs metres d’un mateix. Tot just fer la foto de cim i prou, sense vistes ni res. Desolé…
En aquestes ocasions cal anar per feina, ja que la recompensa panoràmica avui s’ha reduït fins al no res. Això no obstant, res no està perdut! Una agradable passejada a través d’un senderó per boscos i prats pendents ha de conduir-me fins al Puigsacalm. No fa gaire, la neu devia cobrir el camí, perquè està tot enfangat… i per alguna cosa més.
Els arbres estan despullats esperant que la primavera els vesteixi amb el gaudi de la roba nova.
En canvi, en indrets més frondosos on la boira hi té prohibida l’entrada, la verdor s’alterna amb el fullam rogenc per catifa.
En arribar a espais més oberts la realitat d’avui es manifesta. Som a dalt, i es nota en la caiguda que es percep en aquest llom.
Aviat s’arriba al Ras de les Civaderes. Cal passar una tanca de fusta per anar al següent cim.
Aquí sí que es nota que la neu no fa gaire que ha marxat perquè un tram del camí està tot enfangat. De seguida passa, i tornem als senders estrets en boscos amples. Ostres! Què és això?
Des que he deixat el Tossal gairebé no he pujat res, sinó que he estat planejant. Fins i tot ara, en arribar al Puigsacalm només cal remuntar un turó, perquè el desnivell més important ja s’ha superat en l’inici de la ruta.
Al cim, la boira tot just deixa veure la bandera.
Tot i la boira i el mal temps, comença a caure un plugim molt feble, hi ha gent al cim i se’n va trobant força des del Ras de les Civaderes, on també hi conflueix el camí que ve des de la Collada de Bracons directament al Puigsacalm.
El Puig dels Llops està ben a prop i no em perdonaria no haver-hi anat tot i la pluja incipient. Pel camí, una parella d’excursionistes ben peculiars.
De seguida arribo al Puig dels Llops. A primera instància fa una mica de respecte. El pas fins al cim és desaconsellable per als que pateixin vertigen. Faig broma i penso que menys mal que hi ha la boira i no es veu el precipici a banda i banda del pas.
La veritat que una vegada se segueix el camí i un es troba al mig, te n’adones que és més ample que no pas sembla. Ara sí que es veu el cim… bé, la bandera.
Deu ser impressionant la vista des d’aquest punt. Lamentable no poder gaudir-ho.
Fets els tres cims em plantejo si realment és aconsellable anar al cim d’Àligues que es troba força lluny, com era el primer propòsit. Cal tornar al Ras de les Civaderes i fer-ho sobre les mateixes passes que m’han portat fins aquí. Vaja, no ben bé, perquè no torno al Puigsacalm sinó que hi passo per sota. Ara sí que plou amb una mica més de força.
El Ras de les Civaderes té la capacitat de confondre els excursionistes, i més avui que no s’hi veu res. El camí s’insinua camp a través, i arribat a una certa distància a mà esquerra cal davallar per una vall (mai millor dit) direcció a la Font de la Tornadissa. Em crida l’atenció uns punts concrets cremats que sembla que coincideixen amb soques d’arbres.
La font de la Tornadissa dibuixa un somriure en un dia de posat seriós.
El camí de tornada és justament l’alternativa al que he fet per pujar al Tossal Gros. És a dir, que és el camí que des de la Collada de Bracons fins al Puigsacalm, per tant, només cal seguir-lo per arribar al cotxe. He decidit, finalment, que el cim d’Àligues serà per a una altra ocasió.
Curiosament, en l’anada no he trobat ningú, a part de dos nois que han fet la mateixa ruta que jo. En canvi, en la tornada molta gent pujava quan jo baixava! Què tard!
El camí de tornada ha esta molt plàcid, fins al punt de perdre de vista la boira. De fet, en la Font de la Tornadissa la boira que no hi era, doncs ja havia baixat una mica, poc però es veu que suficient.
Quan s’arriba a la Collada de Sant Bartomeu cal travessar una tanca que hi ha amb una corda vermellosa. En principi sembla que per allí no hagi de seguir el camí, però sí, és per allí.
Se segueix perdent alçada fins que enllaço amb el primer tram de pujada. Ja sóc a la Collada de Bracons i dono per finalitzada una excursió que acaba abans d’hora.
