mapa i perfil
CRÒNICA DE LA RUTA
Aquesta és una excursió un pèl llarga en què es pugen dos cims i també es corona un sostre comarcal, el del Moianès. No entranya cap dificultat que no sigui l’extensa ruta que es proposa, però que en cap cas suposa un esforç extra en cap pas o desnivell a superar.
El punt inicial és la població de l’Estany amb la propina de tenir el Monestir de Santa Maria al mig del poble. M’hi dirigeixo encuriosit i trobo que promet, tot i que prefereixo ara anar per feina i deixar la possible visita per la tornada, ara encara és massa d’hora.
De seguida surto del poble enfilant els seus carrers cap al primer cim passant pel Collet de Sant Pere i, molt a prop, el Puig de la Caritat.
En pocs minuts s’hi arriba i no ha donat temps ni per cansar-se. El dia és prou clar i les vistes són ben boniques. Avui només trauré una vegada l’estelada perquè en els cims ja n’hi ha, tot i que en aquest no oneja gaire.
La tornada al poble es fa per camí ample. De fet, tota la ruta transcorre per pistes amples i els pendents són molt assumibles.
A pocs metres d’emprendre la baixada, hi ha un trencall a mà dreta en direcció al poble que agafo i que em porta a una cruïlla amb indicacions del GR 177.
De moment, segueixo fins al poble, però aquest GR no és el que cal seguir. A mà esquerra queda una granja amb el bestiar desenvolupant una activitat molt estressant!
A les afores del poble cal creuar la carretera i encarar el Carrer de la Serreta, encara amb indicacions del GR 177.
De seguida, però, girem a l’esquerra per seguir les indicacions del GR 151 que va direcció Santa Eulàlia de Riuprimer. Aquesta pista és la que es segueix durant força estona de forma relaxada i badant a banda i banda.
Ostres! Veig un pal que em resulta ben familiar amb el senyal de la conxa del Camí de Sant Jaume. No me’n puc estar i en certa manera m’emociono tot recordant el meu viatge de fa uns anys.
És important tenir present les fonts per les quals es passa en les rutes que es fan. Normalment se sol portar aigua, però algun imprevist pot fer-nos passar alguna mala jugada. En aquest tram es troba la font d’Auró i la font Canaleta relativament a poca estona de distància.
Una vegada supero la font de la Canaleta el camí fa una lleugera ascensió per tot seguit començar a baixar de forma clara. En aquesta davallada topo amb una masia abraçada per l’heura en una imatge impagable. És la Rovira.
En sortir d’un revolt apareix el pla d’Aiats al fons.
Continuo baixant per la pista fins que trobo una tanca enmig. Puc seguir, però a mà dreta hi ha un caminot que sembla una drecera fins que torna a la pista en la que estic. L’agafo. Decididament he fet un mal negoci. Aquesta drecera no fa avançar gaire i, a més a més, està plena de rocs i mals passos. Està bé per trencar una dinàmica còmoda com la que es portava fins ara, però si ho tornés a fer seguiria per la pista.
Ja queda poc tram de baixada, però abans encara es troba el Molí de la Rovira, una edificació que si no t’hi fixes bé la deixes al costat i ni te n’assabentes. Està totalment envoltada per la vegetació, atorgant-li aquell misteri que conserven totes les coses amagades, com si volguessin conservar un secret del qual tu no en formes part. Només la desvergonyida presència dels carreus que es mostren tímidament evidencien la seva presència.
Descobert el molí es resisteix a mostrar les intimitats de la seva ànima.
El final de la baixada coincideix amb un rierol. Lògic d’altra banda, car un molí precisa del vent o de l’aigua per poder ser útil. I els corriols sovint també esdevenen el punt d’inflexió entre una baixada i l’inici de la pujada. Doncs també és el cas.
Els propers 4 km no deixen de pujar. És una distància que pot fer-se una mica avorrida però en cap cas és sinònim de cansament. El desnivell continu és prou suau com per permetre mantenir un ritme acceptablement ràpid. Per distreure’m una mica busco “gats per pentinar”.
Un prat verd és la part bonica de la cara d’una muntanya esgarrapada. Dues taques em criden l’atenció, no tant perquè les identifico, sinó per la forma que no acabo de percebre bé. Semblen dues vaques, però les trobo estranyes. M’hi acosto.
La meva presència les posa en alerta. El vedell deixa de mamar mentre jo continuo el meu camí. La mare no em treu l’ull de sobre (bé que fa), però el petit ja hi torna. Deu tenir gana. Des d’una altra perspectiva me n’adono que la vaca blanca ajaguda al terra i sense moure’s gens ni mica té una raó de pes al davant per mantenir aquesta actitud. D’altra banda, tampoc he fet cap gest que puguin interpretar con una autèntica amenaça.
El camí s’acaba en un pista asfaltada. Teòricament estic molt a prop del Turó de Bellver i quan el que veig no m’agrada en absolut.
Molt més agradable és l’església romànica que hi ha a pocs metres. És Sant Cugat dels Gavadons que, a més, és un mirador espectacular. Aquí és molt millor fer una pausa i menjar alguna cosa, que ja toca.
Les vistes són impressionants.
Per això, quan torno a la realitat i encaro el meu proper objectiu és com si sonés una música que t’agrada molt i acte seguit s’interromp de sobte amb alguna nota dissonant. Doncs el mateix passa ara.
Fet el tràmit, em dirigeixo al Coll de Noalard. Des d’aquí s’agafa una pista que torna cap a l’Estany, però just al costat hi ha el cim comarcal del Grony de l’Oller. No sé què significa “grony”, però la definició que trobo tant al DIEC com al GDLC no tenen res a veure amb la geografia.
Enfilo per una pista asfaltada que deixa a l’esquerra una granja amb un gos simpàtic que em surt a rebre amb lladrucs no gaire amigables; afortunadament un cadenat impedeix que se’m tiri a sobre. Millor no fer cas i continuar cap a munt. Un camp ple de flors em surt al pas i el vorejo intentant no trepitjar-lo gaire perquè potser és de conreu. Sóc de ciutat i no identifico quin tipus de planta és, què hi farem.
Segons el mapa que duc a les mans he arribat al punt més àlgid del turó. Efectivament, sembla que d’estant on jo sóc tot fa baixada, tot i que gairebé imperceptiblement. Em trobo en un petit bosc enmig d’un prat ben florit. Com que no entenc res, segueixo caminant uns metres a veure si trobo alguna cosa que em digui que sóc al lloc adequat i, efectivament, davallant una mica hi ha una estelada ben parida que em treu de dubtes. Cal dir que la bandera està situada fora dels camps i potser es deu al fet de voler respectar els prats, ja gairebé segur de conreu.
De tornada al Coll de Noalard tinc més present el camí a fer i no trepitjo gairebé els prats. Ja al Coll de Noalard, agafo la segona pista que em surt a l’esquerra, deixant passar la primera. Serà una llarga travessa fins al poble de l’Estany. De camí, tinc la intenció de pujar el Puig Rodó, el darrer cim que tinc previst. Encara no ho sé, però no l’acabaré coronant.
Ja dec portar uns 20 km recorreguts i aquesta imatge l’he trobat uns quants cops.
I aquesta també.
Durant el trajecte m’ha acompanyat un soroll llunyà de serra elèctrica, cada cop més present, però. L’olor de la fusta recent tallada s’afegeix al testimoni dels trons ajaçats als vorals de la pista. Els treballs al bosc s’evidencien en una ruta que he fet gairebé sol tot el dia, i ara, amb aquesta presència, em retornen les mostres dels meus congèneres ben a prop.
Passo per davant d’un dipòsit i després d’un revolt pronunciat el camí arriba a la Cruïlla de la Creu Vermella. Hi ha indicacions i concretament em fixo en una que diu “sender Puig Rodó”. Ja no queda gaire, doncs.
El camí passa al costat de “La Caseta Alta” i una mica més endavant hi ha com un sender insinuat que té una tanca. No hi ha cap indicació, però sospito que pot ser un camí per pujar al Puig Rodó. El deixo passar tot esperant trobar alguna altra indicació.
A mesura que passa l’estona ja dono per fet que em quedaré sense el Puig Rodó. M’emprenyo una mica perquè no porto cap mapa amb indicacions, he passat pel costat i he confiat en que hi hauria algun tipus de rètol. Res. És fer un esforç i no acabar d’assolir el resultat esperat; se’t queda aquell regust no gaire bo.
No fa gaires anys algun incendi va tenyir els pins de negre i ara, amb el temps, no han acabat de desempallegar-se d’aquesta trista vestimenta.
El relleu apareix just als seus peus.
Ja estic molt a prop de l’Estany. Unes indicacions anuncien diverses rutes, i entre elles el “Puig Rodó” a 5 km. No, ara ja no. M’ho deixo pendent per a un altre dia i, de passada, visitar el dolmen amb l’amic moianès Joan.
La civilització en forma de poble a la vista.
El final de la ruta ha tingut una cirereta ben bona, el Monestir de Santa Maria de l’Estany.
Tot i no tenir arcuacions cegues ni lesenes, aquesta capçalera triabsidal té un element força típic en el romànic: l’escaquejat jaquès. Es diu així perquè aquest tipus d’ornamentació es troba en la Catedral de Jaca.
Més informació en la següent imatge.
La importància i influència que va tenir Santa Maria de l’Estany es pot copsar en aquesta paret que il·lustra un dels murs exteriors de les dependències del monestir.
I per acabar, mentre m’aproximo ja al cotxe, la pavimentació del carrer dibuixa dos escuts heràldics.
Ara sí. Fins la propera!
