MAPA I PERFIL
CRÒNICA DE LA RUTA
L’ascensió al Tagamanent és una de les clàssiques del Montseny. La meva opció ha estat fer-la des del Figaró, seguint la carretera de Vallcàrquera, una pista asfaltada que després deixa de ser-ho.
Deixo el cotxe a l’alçada de l’ermita de Sant Pere de Vallcàrquera. A pocs metres passo per la Rectoria de Vallcàrquera, una casa de colònies que també és escola de natura.
De seguida s’arriba a una cruïlla en què cal prendre la decisió de quin camí vols que sigui el d’anada i el de tornada. Normalment, pel que he vist en altres excursionistes, se sol continuar recte passant per diverses masies. Hi ha un senyal que indica “només veïns”. L’altra opció és tòrcer a l’esquerra, just com indica un rètol que hi ha en el que s’hi llegeix “Tagamanent” i “Can Parraubis”. Doncs dit i fet, cap aquí que vaig.
El camí és ample i força amable, sempre tenint en compte que va pujant, és clar, però no presenta en cap moment desnivells durs. Fins i tot m’atreveixo a dir que tot plegat esdevé un pèl avorrit, doncs transcorren gairebé 3 km. fins assolir una intersecció de camins que es pot trobar amb el nom de pla de Santa Maria, per la proximitat amb aquest pla que queda un xic més amunt, tocant a Can Coll, gairebé.
Mentre continuo l’ascensió m’aturo perquè la natura sempre et dóna aquelles imatges que et fan badar una estona. Una finestra és oberta per a la contemplació d’un cim punxegut, diria que és el turó de Monner, però no n’estic segur perquè dubto que no sigui el Parany. I fins i tot cap dels dos!
Ja falta ben poc per plantar-se al Collet de la Creu de Can Coll. Abans, però, es passa justament per can Coll.
Al Collet de la Creu de Can Coll hi ha tres possibles camins. Cal agafar el del mig.
Afortunadament, el camí es converteix en un sender força més estret que trenca la dinàmica que portava fins ara. Caminar per aquests camins més prims fa que no estiguis tan relaxat i hagis d’anar buscant la millor opció per ficar el peu. En aquest cas, sembla que sigui el llit d’algun rierol. Hi ha una alternativa a seguir aquest sender, que és just el camí de la dreta que hi ha al Collet de la Creu de Can Coll. És més ample i més segur. El handicap que té el caminoi que jo he escollit és que en força trams hi ha lloses ben amples que mullades representen un perill segur de relliscada. Per tant, cal anar en compte. Per la resta… molt millor!
Ara sí que gairebé ja estic a dalt de tot. Tot i així, desaconsellant el que resa la prudència, miro d’estalviar-me alguns metres de ziga-zaga que hi ha fins arribar al cim. La qüestió és que acabo grimpant per unes roques que, no només no em fan guanyar massa temps, sinó que amb la motxilla a l’esquena encara podria haver tingut algun ensurt. A aquesta gran roca se l’anomena la Roca del Cotxe. No paga la pena.
El que sí paga la pena és arribar al cim.
A dalt del cim hi ha l’església de Santa Maria, un edifici originàriament romànic, del segle XII, tot i que arrel del terratrèmol del 1448 va ser reconstruït, amb les posteriors modificacions que s’han anat fent per a la seva conservació fins al dia d’avui.
Encara amb el record de l’ascensió al Puigsacalm en què la boira m’impedí veure les esplèndides vistes que hi ha, avui tinc el temps com a aliat i fa un sol espectacular. A més, corre una mica d’airet, just per estar del tot satisfet i gaudir de l’atalaia que representa un cim com el Tagamanent.
De vegades, amb l’enveja sana de les vistes d’ocell, una s’apropa al màxim sobre la terrassa sense barana que ofereix l’entorn. I just a sota… el precipici.
Avui, amb el dia que fa, crec que la millor decisió és entaular-se sobre l’herba i reposar forces abans de continuar. Davant les Cingles de Bertí, i darrera l’ermita de Santa Maria. Girant una mica el cap, el Sui, un cim que m’està cridant. Bon profit!
Davallo del Tagamanent en direcció a Bellver. En el Collet de Sant Martí miro enrere i obtinc una altra imatge impagable.
Des del Collet de Sant Martí, un empedrat artificial condueix les passes del caminant fins al restaurant.
Només deixar el restaurant i baixant uns metres es passa al costat d’una bassa que, a mesura que un es va apropant, desprèn una olor que convida a marxar quan abans millor.
A partir d’aquí jo em pensava que havent-hi baixada podria anar més ràpid que en la pujada. El cert és que el camí és força pedregós, en alguns trams molt pedregós. Des de la sortida del restaurant del Bellver serà molt útil fixar-se i seguir les marques grogues que es vagin trobant. El camí és força clar, però sí que de vegades cal tornar enrere unes passes per assegurar-se d’estar en la ruta correcta. Les marques grogues solen ser ben visibles, tot i que si et despistes una mica no les veus perquè no sempre estan orientades per als que baixen, sinó més aviat per als que van en sentit contrari. He de dir, però, que en cap moment hi ha perill de pèrdua, només que cal estar ben atent.
Es passa pel turó dels Corbs i després pel Bosc de Bellver, sempre en descens força pronunciat i amb l’alerta constant de veure on es fica el peu. Jo he tingut un petit ensurt en un dels meus turmells (habitual…), però no ha estat res. Al Bosc de Bellver trobo una imatge que hem treu un somriure. Penso que si es va molt de pressa de pressa i no es pot parar…
Bromes a part, el camí s’eixampla una mica i el pendent ja no és tan sever.
El sender s’acaba i enllaça amb una pista molt més ampla, just al Pla de la Calma.
Mentre em pregunto per què se li diu així, me n’adono que acabo de sortir d’una zona ombrívola i que ara resto en un entorn assolellat i lluminós, en què un suau vent t’amanyaga i, per acabar-ho d’adobar, el soroll de la fressa de les fulles dels arbres es combina amb la remor de l’aigua d’algun rierol. I el rierol, on és? Dirigeixo les passes pres de l’estímul de la meva oïda.
Ara ja toca baixar de forma serena i passejant. A la dreta s’aniran presentant les masies que hagués trobat si hagués optat per començar la ruta per aquest camí. Amb passes més decidides, oriento el final de l’excursió amb l’esperit una mica més ple del tresor del Montseny.
Vés per on! Això sí que és una tracció a les 4 rodes!
En la darrera masia m’he de contenir per no entrar-hi. Ja m’imagino al porxo amb el bigoti blanc de l’escuma d’una bona cervesa… Però no.