MAPA I PERFIL
CRÒNICA DE LA RUTA
La vall de Sabero va tenir la seva època pròspera mentre s’explotaven les mines de carbó que proliferen per tota la zona. Des que es va tancar l’última mina en la darreria del segle XX, anys 90, els vestigis que queden inunden tota la geografia de la comarca Valdesabero.
Aquesta ruta pretén fer un recorregut per algunes d’aquestes mines tancades, concretament el tram des de Sabero a Alejico, salvant la muntanya que els separa, la que en diuen “la Loma”.
Comença l’inici de la ruta a l’Església de Sabero i camino pel carrer “10 de Enero” fins a arribar al Museo de la Siderúrgia y Minería de Castilla y León. Aquesta data es correspon a la segregació del municipi de Sabero de la població de Cistierna, moment en què es constitueix el primer ajuntament de Sabero, l’any 1927. Des d’allí enfilo cap a l’ermita de San Blas, just abans de sortir de la població.
Unes tanques conviden a endinsar-se al bosc i assenyalen el camí a seguir. La ruta transcorre en aquest primer tram sobre una pista ampla que ascendeix suaument la muntanya. Aviat s’arriba a la Fuente de la Muela, un espai emblemàtic d’esbarjo enmig de la natura que és aprofitat tant pels propis saberencs com pels foranis. A l’entrada del recinte, un cartell informa de la fauna de l’indret.
Continuo per al pista gran fins a la primera intersecció. Aquí es pot agafar la variant cap al Roblón de Plata o seguir per la pista ampla. Com que desconec aquesta variant que surt del camí més comú em decideixo a agafar-la, per la qual cosa trenco a l’esquerra seguint les indicacions i les marques grogues i blanques que faran de guia en tot moment.
En poca estona m’aturo davant d’un roure enorme encerclat: el Roblón de la plata, que agafa aquest nom perquè està a prop a una de les antigues mines de la zona, la Mina de la Plata. Per les seves dimensions, s’estima que aquest roure té uns 700 anys de vida. En aquesta mina s’extreia un tipus de galena composta principalment per plom i argent, d’aquí el seu nom.
Continuo l’ascensió fent cas de les marques grogues per un camí estret i costerut que travessa el bosc de roures fins arribar a un mirador on hi ha col·locat un banc sota un arbre. Assegut per agafar una mica d’alè, contemplo la vista que tinc tot just davant.
En aquest punt es troba la Mina de la Plata, la qual queda molt dissimulada entre la vegetació des del punt on em trobo. Cal dir que aquesta mina, com algunes de les de la zona, no van passar de meres prospeccions degut a la poca presència de minerals.
Mentre planejo en aquest tram del camí, curt, tot s’ha de dir, la natura m’ofereix una imatge d’aquelles en què et sol sorprendre.
Aviat, després de dues interseccions, el camí pel qual transcorro desemboca en la pista ampla en la que estava la Fuente de la Muela. Com que és un tram ample, sense desnivells importants, aprofito per fer una mica de trot.
Em topo amb la Mina a Cielo Abierto o Desmonte que també està ja molt tapada per la vegetació. Aquí no hi ha cap boca de cap mina, sinó que es feia l’extracció del mineral a cel obert.
Aquest punt és el més àlgid del trajecte, per tant, a partir d’ara ja comença el descens. De seguida hi ha un desviament que condueix ´cap a un mirador des del qual s’obtenen unes vistes impressionants. M’ajudo de l’APP PeakLeans per saber el nom dels cims que tinc al davant.
El descens és molt pronunciat i molt sovint hi ha baranes de fusta per agafar-se. Segurament, aquestes baranes estan més concebudes pel sentit invers, és a dir, per la pujada. Ja he fet aquesta ruta moltes vegades i normalment en el sentit contrari al d’avui. Així que dono fe que pujar per aquí no només és molt exigent, sinó que la part del cos que més em penalitza són els bessons.
A manca d’arribar a peu pla de riu, trobem la Mina Mariate i una mostra dels vagons que es feien servir. Cal fixar-se en al rojor que hi ha en la terra provocat pel pas de l’aigua, sens dubte una aigua molt mineralitzada pel ferro, concretament.
Gairebé a tocar del riu hi ha la Mina Imponderable, un dels principals jaciments de ferro que proporcionaven minerals a la Ferrería de San Blas, actual seu del Museo de la Siderúrgia y Minería de Castilla y León.
Ara ja toca caminar pel costat del riu. Abans d’arribar a la població d’Alejico hi ha el Puente Colgante que els més atrevits creuen per anar a Aleje, a l’altra banda del riu Esla. No comporta cap perill, però el fet de moure’s mentre camines dóna una sensació d’inestabilitat important. Per això és recomanable que el travessin molt poques persones alhora, sinó les petjades d’uns i altres fan que els moviments siguin descompassats i potser sí que pot arribar a provocar algun perill. Jo, com que estic sol, arribo fins al mig per capturar unes imatges impagables.
Abandono el pont i travesso Alejico. Recentment, ha tingut lloc el Campionat Mundial d’aigües rapides, amb la participació de delegacions de diversos països. Aquest tram del riu Esla té un atractiu especial per a aquest esport i cada any hi ha campionats, de menor grau que un Mundial, però sí que esdevé una cita imprescindible per als amants dels descensos.
El que queda de ruta no té gaire interès. Aprofito per tornar a fer una mica de trot per la carretera d’Alejico fins arribar a la font de la Canalina que hi ha en aquesta mateixa carretera abans d’agafar el desviament cap a Sabero. Són les 12 del migdia i fa prou calor com per mullar-me tot el cap sufocat per la carrera.
Una mica més amunt hi ha una altra font que normalment desprèn un rajolí d’aigua, però que avui es mostra completament seca. Sense més, m’endinso en el poble de Sabero fins arribar de nou a l’Església i donar per finalitzada la ruta.
