MAPA I PERFIL
CRÒNICA DE LA RUTA
Excursió que transcorre per l’Anoia i que parteix des de la localitat de Rubió. Deixem el cotxe ben a prop del restaurant Castell de Rubió i comencem a caminar en sentit contrari al centre del poble, cap al cementiri per on s’inicia la ruta. Avui l’expedició està formada pel Francesc i l’Albert.
Pocs metres després d’haver agafat la pista ens trobem amb la Creu de Processó de Rubió, al marge dret del camí. Continuem agafant un revolt dels de 45º i, una mica més endavant, trenquem a mà dreta i cap avall per un camí que ens ha de conduir a una pista més ampla que entomarem a l’esquerra. És curiós trobar-se un banc per asseure’s en aquest punt, doncs no és cap mirador i tampoc veiem que sigui un lloc en què s’hagi de descansar per fer una gran esforç. En fi…
Tot el trajecte que ens ha dut fins aquí ha estat un descens des del mateix Rubió. Ara, però, toca començar l’ascens cap al cim, primer en un tram ben pendent que anava tallant la conversa que manteníem per concentrar-nos en la respiració, un pèl agitada per l’esforç.
Ens concedim una petita treva en arribar a un pla en el que tenim dues opcions per agafar segons les indicacions direccionals dels dos senyals que trobem. Confiats i sense parar massa atenció mentre seguim xerrant ens encaminem cap al Pla de Rubió fins que ens adonem que hem errat en la ruta. Tornem enrere i, efectivament, el camí que cal emprendre és justament el que hi ha entre els dos senyals. Així doncs, compte en aquest punt i no us despiteu!
Seguim pujant per un camí estret amb cert caire pedregós, tampoc massa, que segueix tenint un pendent similar al que hem pujat. El camí mor en una pista més ampla que, tot i seguir pujant, suavitza molt el pendent i ens condueix a Sant Pere d’Ardesa, una església romànica d’una sola nau amb un absis típic del romànic llombard amb arcs cecs i lesenes. Clar, no me’n puc estar i deleixo per capturar la imatge de la capçalera, com a mínim.
Continuem cap al cim per un sender ja més estret. Compte aquí també, perquè és fàcil agafar just el del costat dret que no porta al cim. La pendent, com és lògic, torna a ser forta, sobretot com més ens apropem al cim, al qual arribem sense massa problemes.
Un cop al cim, ens trobem un home manipulant el pal que sosté la Senyera que oneja a voluntat del vent. Els capritxos de l’aire i la violència de la seva potència esparraquen la bandera amb els dies. L’home ens explica que està esperant la seva família perquè cada any, pels volts de la Diada, pugen a canviar la bandera plena de parracs per una de nova, reforçada i tot, malgrat que serveixi de ben poc. Una bonica tradició que han heretat del seu pare. El Francesc comenta molt encertadament que el País són gestos com aquest. Gallina en piel…
Marxem del Puig de Sant Miquel sense perdre massa alçada perquè ens dirigim al cim del Morrocurt. La imatge, però, no és la millor de l’excursió. Un exèrcit de molins de vent es disposen arrenglerat per aprofitar el vent que bufa fort en la Serra de les Maioles. No triguem massa en arribar al Morrocurt, tot i que no sembla un cim. Intuïm que el punt més àlgid del turó coincideix amb unes grans roques que fan de balcó de tota la Costa de les Maioles. Les vistes són boniques si no mires cap als molins. Aprofitem que el vent no és tan fort i esmorzem aquí, al balcó.
Feta la feina ens disposem a tornar a emprendre la marxa, com se sol dir. Seguim el sender en baixada fins arribar a una pista ampla que no deixarem fins arribar a la carretera. En aquest punt, passem pel davant de la Subestació transformadora de Rubió, a l’alçada del Turó del Puig.
De camí cap a Rubió per la carretera tenim una altra imatge del Puig de Sant Miquel. Més endavant ja es veu l’Església de Santa Maria de Rubió camuflada entre la vegetació. A mesura que ens apropem a Rubió, una manifestació de pins ens flanqueja per l’esquerra i no podem contenir la nostra admiració per l’espectacle natural de la pineda que abraça tota la muntanya en un dia assolellat com el d’avui. Encara embadalits, entrem a Rubió i finalitzem la ruta d’avui.
