MAPA I PERFIL
CRÒNICA DE LA RUTA
Tot just fa un any, també en dia 27 de desembre, pujava al Taga per cremar tots els excessos del Nadal. Avui faig una ruta menys exigent amb la bona companyia de l’Ari i la Júlia. A veure si això del 27 de desembre esdevé una tradició, tant de bo.
En arribar al municipi de Cabrera de Mar seguim les indicacions per anar al Castell de Burriac. El darrer carrer és el de la Riera que, més endavant, es converteix en una pista que arriba fins al pàrquing on deixem el cotxe.
Comencem l’excursió en direcció contrària al Castell de Burriac, ja que tenim la intenció de fer un parell de cimets més perquè la ruta no se’ns faci massa curta. Som-hi, doncs!
Després d’una pujada de pocs metres, de seguida arribem al pla de Montcabrer. Aquí deixem la pista principal i ens endinsem al bosc a mà dreta en direcció al primer cim.
De seguida arribem al Turó de l’Infern, un nom que ens crida l’atenció, doncs no veiem senyals de cap tipus que ens puguin donar alguna pista del per què té aquest nom tan específic. Més endavant, quan arribem al Castell de Burriac obtindrem la resposta, però ja us l’avanço ara.
En els segles XIV i XV els senyors del Castell de Burriac tenien jurisdicció per ajusticiar els criminals i malfactors de la contrada. Van usar aquest turó per penjar de la forca aquestes persones, un lloc ideal des del qual tothom podia veure quin futur tenien els que no s’avenien amb les regles del joc. Actualment, es poden veure en el turó els enclavament de les forques, i és per això que el turó se’l coneix com Turó de l’Infern o també Les Forques.
Aprofitem per fer una petita parada i fer un glop d’aigua. Ràpidament continuem la marxa cap a la Creu de Montcabrer, a la que arribem sense gairebé fer cap esforç. Primer bordegem una antena i descendim un tram una mica rocós cap a la Creu de Montcabrer.
Les vistes de tota la Vall de Cabrera i el mar fan d’aquest cim un lloc de cert privilegi. Des d’aquí es veu el nostre següent objectiu, el Castell de Burriac. Abans, però, sembla que les mosses tenen gana, així que aprofitarem per agafar forces i esmorzar una mica, mentre vaig treien alguna foto.
Per anar al Castell de Burriac desfem les nostres passes fins al pla de Montcabrer, una mica més de 1,5 km. Una vegada hem retornat al pla, seguim com si anéssim al punt d’inici, però de seguida cal trencar a mà esquerra, deixant la pista principal i agafant un camí una mica més estret però prou ample.
Els primers metres són prou costeruts i les noies se’m queixen, aprofitant qualsevol excusa per fer una paradeta i beure una mica d’aigua. Afortunadament, no triguem massa fins trobar-nos la Creu de l’Avellà, una cruïlla de camins dels quals nosaltres agafem el més ample que ens ha de conduir al Castell. L’humor de les noies canvia, afortunadament, sobretot perquè han fet una recuperació ràpida i el tram que toca ara és de baixada. Hehehe…
El Castell és a prop. Ens anem apropant a mesura que ascendim paulatinament, gairebé sense adonar-nos-en. Ens topem amb un monòlit que commemora el 500 aniversari de l’alliberament dels pobles que estaven sota el jou feudal de la Baronia del Maresme.
Es podria dir que aquest és el darrer punt de bonhomia en el camí. Un trencall a mà dreta anunciat per un senyal ens dirigeix cap al castell per una pendent molt empinada, tant que les noies no en veuen el final. Però sí, el final és a tocar.
Toca un descanset ben merescut. Mentre l’Ari i la Júlia troben un acomodament improvisat però satisfactori per elles, jo em dedico a fer unes quantes fotos del Castell i de la contrada. Hom es pot fer una idea de com va arribar a ser aquest castell a través de la presentació prou detallada en aquest web.
Visitades les runes del castell toca posar-se en marxa per tornar al cotxe. Baixem pel mateix lloc que hem pujat, però sense arribar al pla de l’Avellà. Una mica abans torcem a l’esquerra i agafem una pista que ens ha de conduir cap al punt d’inici.
