Mapa i perfil
CRÒNICA DE LA RUTA
La ruta proposada avui visita la comarca de la Conca de Barberà, una zona que encara no havia trepitjat per fer cap cim. Després d’un llarg període d’inactivitat muntanyenca volia començar amb una excursió moderada, però que m’ocupés tot el matí.
Deixo el cotxe a l’entrada de Biure, tot just en la primera casa, al costat d’un mapa de zona. Agafo el carrer i enfilo cap a munt encara per carrers asfaltats que aviat deixo per caminar per pista ampla. Abans de deixar el poble, passo pel costat del Castell de Biure.
Avui estreno GPS, concretament vaig amb un Garmin Oregon 650 i estic com un nen amb sabates noves. De fet, pago la novatada, ja que no sé què he tocat que justament en la primera cruïlla me n’adono que des del cotxe fins aquest punt tinc una línia recta marcada. En el mapa es pot comprovar la badada, però qui hagi de seguir aquest track només ha de fixar-se en el recorregut final de tornada que passa pel mateix lloc. Com deia, en aquesta primera decisió cal prendre la pista de la dreta. El Castell i el cim del Montclar m’estan esperant.
Poc després s’abandona la pista i es penetra al bosc a través d’un corriol. Alguns arbres s’intueixen que s’han caigut, probablement a causa del temporal de neu d’aquest hivern, però ja hi ha senyals d’haver netejat la zona i el camí transcorre sense problemes.
El que al principi era un ascens tranquil, sense massa desnivell, a partir d’agafar el corriol i caminar una estona es percep ja com una pujada important, d’aquelles que fan esbufegar i posar-te a prova. La veritat és que trobava a faltar aquesta sensació, tot i que quan hi ets tens ganes que passi ràpid.
Un cop a dalt, els arbres deixen pas als matolls i arbusts en una carena gairebé pelada que ha de portar cap a l’objectiu del cim.
A dalt hi bufa un vent de collons, amb perdó, que desllueix una mica el dia esplèndid que fa. Una mirada a la plana i als indrets més llunyans de ponent és suficient per comprovar com es treu rendiment d’aquest fenomen meteorològic.
De seguida topo amb les indicacions del camí a seguir iniciant un suau descens.
La vista de les ruïnes de Sant Miquel de Montclar són ja a tocar i en poques passes hi arribaré.
El vent en aquesta part de la muntanya arriba fins i tot a ser desagradable. He de suposar que a Sant Miquel de Montclar hi onejava una estelada per les restes que en queden. De fet, es pot dir que hi ha ruïnes del que fou un Castell i ruïnes del que fou un estendard.
Una de les parts interessants de les excursions i que sempre agraeixo són les petites ermites que s’hi solen trobar. La de Sant Miquel té la porta oberta i permet veure-hi l’interior, on admiro les voltes de creueria modestes fetes en la seva restauració.
En deixar Sant Miquel només calen uns minuts per arribar al cim del Montclar, de 948 m. d’altitud.
En el punt més àlgid sempre cal mirar l’horitzó, contemplar els punts llunyans des del privilegi de l’alçada, del balcó de qualsevol cim. I és clar, respectar i beure de la bellesa del paisatge que se t’obre als ulls i que es mostra nu i feréstec al mateix temps.
La represa és, com no, en descens i en direcció a Pontils per un corriol que de tant en tant fa alguna ziga-zaga. A meitat del descens, s’arriba a una pista ampla que ja no deixarem fins travessar la carretera.
Poc després d’agafar aquesta pista hi ha un senyal de direccions que ens permet anar a Pontils, també per pista ampla, coincidint amb el GR7. Jo no he agafat aquesta opció, sinó que continuo per la dreta vorejant el bosc que hi ha a la dreta de la Rasa de la Coma.
El paisatge canvia completament. El camí respecta prats d’estores verdes i els delimita per tal de no travessar-los.
De la plana estant, amb la verdor que emana del terra, la mirada hipnòtica s’erigeix per sucumbir a l’alçada del cim i l’ermita ja gairebé imperceptibles. No fa pas gaires minuts era allà dalt.
El camí, com apuntava, recorre un tram de carretera d’uns 300 metres. No és massa i de seguida hi ha el desviament a l’esquerra que retorna a pista ampla. Un cop a la pista, es torna a agafar el camí de l’esquerra per vorejar el bosc. El paisatge en aquest tram més pla no canvia, tot i que a poc a poc es va agafant una mica d’alçada.
Ara el camí es converteix en una passejada plaent i sense cap dificultat que aprofito per fer un mos sense aturar-me. A l’esquerra la pineda mostra alguns nius incipients de processionària, i a la dreta els camps de terrasses verdes es condicionen per mantenir el nivell mentre el davalla amb la suavitat del seu tacte.
L’arribada a Pontils es fa amb el quefers de la seva gent, des del pagès que procura pels ametllers en flors fins a la dona que avui aprofita per pintar la façana. També saludo el jaio amb gorra i bastó que recorre pausadament els pocs carrers de la població.
Dintre de la població, em sorprèn el nom de la plaça i em deixo embadalir per la quietud dels racons, només interrompuda pel soroll alegre de la quitxalla jugant. Sí, també hi ha quitxalla!
A punt d’abandonar Pontils, faig un darrer cop d’ull a la seva església.
Per sortir de Pontils cal passar pel davant de la darrera casa girant a l’esquerra, per després seguir un corriol que anirà seguint el Torrent de Biure en un tram que planeja.
Aproximadament després d’un kilòmetre des de Pontils, hi ha un tancat que cal salvar.
En un darrer salt deixem el caminoi que acompanya el torrent i s’agafa una pista ampla que està just seguint tot recte. Una mica més endavant, abandono la pista i la canvio per una altra que torça a l’esquerra i que poc després deixo per seguir per un camí d’herba que esdevé un corriol estret, just en el moment en què comença l’ascens.
Durant aquest trajecte la bellesa del paisatge, amb els cim al fons, contrasta amb línia elèctrica que travessa la muntanya. El camí, lamentablement, segueix bona part d’aquesta instal·lació fins que s’inicia el descens.
Ja no queda gaire fins arribar al punt inicial. Abans d’arribar a Biure enllaço una altra vegada amb el camí pel qual he iniciat la ruta. I un cop a Biure, torna a rebre’m el seu Castell.
