mapa i perfil
crònica de la ruta
El darrer dia de l’agost significa la fi de les vacances per a molts i l’inici de la normalitat. Després dels habituals excessos de l’estiu cal tornar a introduir alguna línia vermella entre els hàbits, com el de les caminades i els cims, en el meu cas.
La proposta que em plantejo avui és fer una caminada llarga sense gaire dificultat, i a sobre que estigui prop de casa. Ho tinc ben fàcil, doncs a Collserola encara no he fet els cims de Sant Pere Màrtir ni el de la Magarola, a més a més de tenir l’opció de fer el sostre comarcal del Barcelonès que és el Tibidabo. A per totes, doncs.
Deixo el cotxe una mica més amunt de l’Hospital Sant Joan de Déu, a Esplugues. Des d’aquí inicio la ruta directament cap a Sant Pere Màrtir, ben d’hora que la calor no trigarà en arribar.
De seguida s’arriba a Sant Pere Màrtir. Jo prefereixo anomenar-lo com a Puig d’Ossa, ja que de l’ermita de Sant Pere Màrtir no en queda res i s’hi ha fet un observatori carregat d’antenes de comunicació, anomenat “Bateria antiaèria”.
Des del Puig d’Ossa es contempla la vall d’Esplugues i també les muntanyes més properes fàcilment identificables.
Els camí que enfila cap a la Torre de Collserola primer i cap al Tibidabo després és el mateix que passa pel Turó d’en Corts, a través d’una pista ampla.
En alguna clariana s’obren les vistes de les grans poblacions del Baix Llobregat.
En una primera línia de muntanyes, a l’esquerra es veu el turó de Sant Ramon i gairebé al centre de la imatge, el de Sant Antoni.
La ruta es converteix en una agradable passejada, sobretot a aquestes primeres hores del matí en què la calor encara mandreja i l’ombra em conserva. És estrany veure com a la banda esquerra la munió de boscos dibuixen un paratge natural de gran bellesa, mentre a la dreta la presència de la gran ciutat de Barcelona és constant, fins i tot quan queda tapada per algun turó perquè els sorolls envaeixen l’ambient. L’horitzó del mar i la làmpada solar que puja pesadament donen l’atractiu necessari que potser la ciutat per si mateixa li costa mostrar des de la meva perspectiva.
Un detall em crida l’atenció . Hi ha bosses que pengen d’alguns pins, a certa distància unes d’altres. En atansar-me veig quin és el seu propòsit.
En arribar al Turó d’en Cort la pista es canvia per carrers que han de travessar Vallvidrera.
Segueixo tota l’estona el carrer Mont d’Orsa (el Puig d’Ossa no és més que una evolució del topònim Orsa), travesso la plaça de Vallvidrera i pujo per les escales per evitar anar pel carrer de les Alberes.
A pocs metres, ja agafo la carretera de Vallvidrera a Barcelona durant un trajecte molt curt perquè a mà esquerra hi ha el camí de Vallvidrera al Tibidabo que porta primer que tot a la Torre de Collserola.
La vista del Temple Expiatori del Sagrat Cor del Tibidabo és espectacular.
El fet que es digui expiatori té a veure amb el corrent religiós de l’època, la característica del qual és que hi ha exposat sempre el Santíssim Sagrament per a l’expiació dels pecats. Dit així fa una mica de por i tot 🙂
En poca estona arribo a la plaça del Tibidabo i corono el sostre comarcal del Barcelonès.
Després d’una pausa per esmorzar una mica, la sortida del Tibidabo la faig agafant el Camí de Cal Totxo que enllaça una mica més endavant amb el Camí de Sant Cugat.
Realment, aquesta part de la ruta transcorre per llocs ben ombrívols, si més no a aquestes hores del dia. M’entretinc fent alguna fotografia de l’interior de Collserola.
El camí és ample fins que es trenca cap a la font de la Salamandra.
La pista desapareix i el camí que davalla és molt agradable. A pocs metres es troba la font de la Salamandra.
No és un camí gaire llarg, el qual mor a la carretera BV-1418. Es transcorre un petit tram en direcció a Barcelona fins que les marques del GR92 s’endinsen una altra vegada al bosc per la part esquerra.
En un primer moment, el camí és entre arbres, però de seguida s’arriba a la Vista Rica on s’agafa una pista molt ampla que condueix gairebé fins al Turo de la Magarola o del Maltall. Un indicador avisa de la direcció que cal prendre.
A dalt del cim hi ha una plataforma de fusta i un banc, amb vistes per totes bandes talment com un mirador.
Tinc intenció de fer la tornada per la carretera de les aigües. No és tan bonic, però no m’agrada fer-la pel mateix lloc. El GPS del mòbil em fa el ruc, com sempre, però arriba un moment en què no troba senyal durant força trajecte, per la qual cosa en el mapa es veu una línia completament recta des que es perd el senyal fins que el recupera.
La camí que emprenc, però, és molt senzill. Desfaig les passes totalment igual fins a l’alçada en què el camí de la Font de la Salamandra entronca amb la carretera BV-1418. Si se segueix una mica més endavant aquesta carretera, a mà esquerra hi ha una desviació que anuncia “Camí de Can Borni” i “Passeig de les aigües”. Cal agafar-lo, ja que el Camí de Can Borni enllaça amb el Passeig de les aigües, o com jo l’ho conegut sempre… la carretera de les aigües. Abans de deixar el camí de Can Borni es passa per sota el Tibidabo i l’Observatori Fabra.
L’enllaç amb la carretera de les aigües és tota una declaració d’intencions:
El pitjor d’aquest trajecte és que és molt monòton i, ara mateix, gairebé a les 12 del migdia el sol és molt perpendicular i les ombres no són tantes. Segons el revolt, es fa més suportable perquè a més a més d’ombra també hi ha alguna que altra font, on s’aturen la majoria de persones que solen agafar la carretera de les aigües per fer esport. La pista ampla serpenteja durant gairebé 10 km passant molt a prop dels indrets que he trepitjat en l¡anada.
La carretera de les aigües em porta fins gairebé al principi. La deixo per començar el descens per una drecera des de la qual veig el cotxe. Quina alegria que em dóna quan veig que està a l’ombra!
