mapa i perfil
crònica de la ruta
El sol surt mentre comencem a caminar des del Coll de Sant Marçal, on deixem el cotxe. Sense haver fer res encara, la natura ja ens ofereix el seu espectacle.
Una vegada passem l’hotel HUSA de Sant Marçal, el camí ressegueix la carretera, primer per una pista ampla amb les marques del GR-5.2, i després amb un sender més estret que puja trencant a mà esquerra. Es poden seguir les marques del GR per pujar a Les Agudes, però transcorre a través del bosc. En canvi, si busquem la part dels Castellets, la pujada és més espectacular… i també força més perillosa, tot s’ha de dir, degut a la contínua grimpada.
Tot i això, nosaltres, embadalits amb la imatge del cim de les Agudes, ens despistem i ens deixem aquest trencall de mà esquerra.
Quan ens adonem que hem deixat enrere la possibilitat d’agafar el camí, mirem de tornar-hi més endavant, pujant camp a través per un bosc de molt mal passar, conscients que més amunt hem de trobar el sender. Per complicar més les coses, el GPS perd el senyal durant una bona estona. Havíem de passar pel Pla d’en Mont, però retornem al sender passat aquest punt.
Cal estar atents perquè arriba un moment en què el camí es bifurca i el més lògic és agafar una de les dues possibilitats. Doncs no! A mà dreta surt un petit sender que queda força camuflat i que nosaltres som incapaços de veure. En plena disjuntiva, l’aparició d’uns muntanyencs veterans ens treuen de dubtes i ens expliquen per on continua el camí. Menys mal!
Cal seguir unes marques vermelles que es troben tant en arbres com en pedres, que més amunt també són grogues. Per tant, en aquesta part de la ruta no hi ha cap perill de perdre’s ja que les marques es veuen i estan força presents.
Els seguim bona part del trajecte i a mesura que anem pujant se’ns obren les vistes.
L’arribada al primer Castellet representa un punt d’inflexió important. A partir d’aquest moment gairebé tot es fa a través de grimpades amb passos que representen alguna dificultat i que els més propensos a tenir vertigen possiblement s’haurien d’estalviar. Des del Castellet hi ha unes magnífiques vistes.
En aquests moments en què la pujada és força perpendicular, sovint hom cau en la temptació d’anar mirant enrere…. i també endavant a veure quan queda
Els Castellets es van pujant i baixant, i si la pujada se les trau la baixada també és divertida. Tot plegat, a mesura que anem ascendint els picats i contrapicats se succeeixen.
L’alçada ja és considerable i, tot i que encara un pèl allunyat, el cim ja està a tocar.
Finalment coronem el cim de les Agudes, on ja hi ha gent, però sobretot el que hi ha són petits insectes que semblen formigues voladores molt enganxoses que impedeixen assaborir la mel de l’èxit.
Tot just tenim esma de mirar els voltants del cim, ja que hem de fugir abans no se’ns mengin els insectes.
El Turó de l’Home està relativament a prop, potser a mitja hora per un camí fàcil sense gairebé desnivells. Es pot seguir el GR o bé caminar per la zona alta de la carena travessant el Turó de l’Home Mort i el Turó del Catiu d’Or. Nosaltres optem per aquesta darrera possibilitat donant algun cop d’ull enrere per comprovar com s’allunyen Les Agudes.
Sorprenc l’Isaac en un moment transcendental, talment com el romanticisme alemany que representa tan bé Friedrich i la seva obra.
L’ascensió al Turó de l’Home no representa gairebé cap esforç i de seguida s’hi arriba.
Aprofitem per esmorzar una mica que ja fa hores que hem sortit i cal reposar forces, sobretot perquè aquí no hi ha insectes!
És hora avançada i la calor comença a ser intensa. Teníem la ferma intenció de fer també el Matagalls, però el temps perdut degut al GPS i l’alta temperatura ens fa repensar l’excursió, així que optem per retornar al punt inicial. Toca desfer les nostres passes i anem en direcció una altra vegada a Les Agudes, ara pel camí que marca el GR. Abans d’arribar al cim de Les Agudes es passa la Collada Sesagudes on hi ha una desviació cap a l’esquerra del camí que davalla pel bosc. Aquest és el camí fàcil que segueix el GR-5.2 i que aquest cop sí que agafem per baixar.
El GPS, que en aquesta ruta ha fallat més que una escopeta de fira, marca una línia ben recta des del desviament fins que torna a recuperar el senyal. Doncs és tot el contrari. El camí és molt sinuós i les pendents molt pronunciades amb risc de relliscada i d’anar amb el cul per terra. Tampoc té pèrdua ja que les marques vermelles tenyeixen arbres i alguna pedra; això sí, cal anar ben atent per no obviar-les.
A mesura que anem baixant el desnivell es mostra més amable i ens anem relaxant de forma inconscient, ja que no cal tenir ja els músculs amb tanta tensió. S’agraeix molt aquesta passejada, sobretot perquè els peus queden tocats amb els descens i també per la protecció tan acurada que fan els arbres del sol, que segur que cau de justícia fora el bosc.
Travessem la tartera que ve del cim de les Agudes en dues ocasions. Ja queda lluny, no obstant.
A poc a poc anem agafant la ruta ja més plana, a l’alçada del Sot del Pedreguer Rodó. El camí es va obrint i tancant, però ja amb més estones de sol.
Quan ja només queda poc més d’un km per arribar al cotxe ens topem amb “El Puig”, les restes d’una masia en què, tot i el seu estat ruïnós, hom hi percep la bellesa que encara hi roman.
Acabada la ruta i desplaçats ja en cotxe, no puc deixar de posar una imatge del Montseny que no té res a veure amb la ruta, però que per l’extraordinària silueta que descriu aquesta roca em veig amb l’obligació i la complaença de mostrar-la.
