mapa i perfil
CRÒNICA DE LA RUTA
L’excursió d’avui parteix des del poble de Joncosa de Montmell per assolir els cims del Puig de la Cova i de la Talaia del Montmell. Deixo el cotxe en una esplanada a l’entrada del poble.
Els primers metres de la ruta transcorren per la carretera T-2401 en direcció a la Bisbal del Penedès. A la dreta queda la pedrera que, vergonyosa, mostra les intimitats de la muntanya que l’home explota sense pudor.
Aviat es deixa la carretera amb un trencall a mà esquerra anunciat per una cinta de color vermell i blanc. El camí comença ample i de seguida s’arriba a un enclavament que dóna dues opcions: la primera és un camí ample que puja i que està amb una cadena . La segona és el que sembla el llit d’una riera i que es mostra més estret. Aquesta segona opció és la que cal agafar, i no pas com jo que m’he confós, tot i que de seguida rectifico.
Una primera vista del dos cims a conquerir mentre comença l’ascensió.
Unes “litomarques” verdes i blanques fan de guia durant tota l’ascensió fins a la primera gran aturada, la Cova de la Plana Joana o Cova Gran.
Com he dit abans, sembla que aquest camí estret i pedregós formi part d’un torrent en algun moment de pluja, potser. Tot i així, jo me’l trobo ben sec justament molt pocs dies després d’haver plogut amb certa intensitat.
Esbufego perquè el darrer tram abans d’arribar a la cova, o balma, és més costerut i amb algun pas entremaliat, sense arribar a presentar cap dificultat.
La Cova de la Plana Joana està a 490 m. sobre el nivell del mar. És la cova més gran de la zona i antigament la van utilitzar pastors per refugiar-se amb els ramats. És realment com una mossegada al bell mig de la muntanya.
Per les ressenyes que havia llegit abans de fer aquesta ruta, el camí que segueix des de la Cova de la Plana Joana fins al Puig de la Cova passa molt a prop d’un pi que li diuen el Pi de l’Alfons. Per més que he buscat no he trobat la raó per la qual se l’anomena així, només que és un supervivent als incendis que hi ha hagut a la zona. Sigui com sigui, em decideixo a fer-li una visita. Des de sota se li veu la copa, així que amb un ritme fort començo l’aproximació amb la mirada fixa al terra. I ves per on que em desvio de l’objectiu i l’acabo localitzant més avall. Vaja, que m’he passat. Em faig un embolic de cal deu i, finalment, retorno al camí. Diguem que per als curiosos està bé fer-ne una visita, però no és imprescindible. Jo acostumo a ser dels curiosos, tot i que m’acabi despistant i fent el passerell. En fi…
Des que he sortit de la cova, comprovo que les “litomarques” han canviat de color i ara són vermelles. També veig més fites. A mesura que es va guanyant altitud es va obrint la visió de la caseta del guaita que marca el punt més àlgid del cim. Deixo de seguir qualsevol tipus de marca i em dirigeixo directe al cim.
Al Puig de la Cova algú s’ha deixat la porta oberta. Bufa un vent força agressiu que es pot apaivagar a recer de la caseta del guaita. Fins i tot hi ha unes pedres ben col·locades per asseure-s’hi.
No m’hi estic gaire estona. Els propers tres kilòmetres transcorren per pistes amples, primer davallant i després planejant.
Després de tanta estona trepitjant roca, va bé una mica de relaxació per no haver d’estar tant atent en veure on fiques el peu. És un espai obert que permet gaudir de les vistes a mesura que, amb pas més lleuger, s’avança més ràpidament. No s’ha de deixar aquest camí principal i estar a l’aguait de no agafar-ne cap altre, tot i que la intuïció ja posa difícil el fet de desviar-se.
A mà dreta surt una pista que condueix cap a Joncosa. No em desvio, però sí que m’aturo per mirar enrere.
Just davant, s’aixeca la serra del Montmell i ja s’intueix el recorregut que toca fer a qui vulgui coronar la Talaia. Carenejant la serra s’arriba també a la Creu i al Castell, ruïnes que estan sobre el darrer turó de la serra a 781 m.
En arribar al Coll d’Arca es travessa la carretera i s’inicia l’ascens cap a la serra del Montmell.
El primer lloc cap a on et porta la pista ampla és al Puig de les Comes, tot i que a poc a poc es va estretint. Recuperem les “litomarques” verdes.
És el moment de conquerir la carena, primer de forma còmoda, però després amb passos força pedregosos, una constant que ja no s’abandona fins que no es baixa del Castell.
Una indicació anuncia els temps aproximats que ha de tenir en compte l’excursionista per arribar a la Talaia i al Castell.
Un darrer tram enfila per una zona més boscosa de pins per arribar al punt més alt del Baix Penedès.
Contràriament al que em pensava, aquí a dalt de la Talaia de Montmell no hi ha vent. La temperatura és agradable i és el moment de fer una pausa per menjar alguna cosa abans de continuar cap a la Creu i el Castell.
És hora de tornar a emprendre la marxa, que diuen. Avanço per la carena sobre un caminoi estret però força clar seguint també les marques verdes. Els puigs rodons són més a prop, ara.
Per accedir a la Creu cal descendir una mica, però s’hi arriba de seguida. Entre la Talaia i el Castell hi ha una mitja hora, i la Creu està abans. Sembla ser que abans s’il·luminava mitjançant una línia elèctrica des de Joncosa.
Des de la Creu hi ha a tocar el Castell. A prop… però apartat!
Per sortir de la Creu i seguir el camí que marquen els senyals verds cal anar amb molt de compte ja que és un tram molt pendent i molt rocós. Això no obstant, aquest camí no porta al Castell, per la qual cosa cal desviar-se una mica, no massa tampoc. La pujada al Castell és una mica dolenta amb algun pas en el que cal grimpar. No és massa complicat, però sí que pot representar una barrera als menys acostumats.
En origen tenia una torre rectangular de parets força gruixudes, a partir de la qual s’hi anaren afegint parets fins donar forma al Castell. Tot indica que és d’època preromànica.
En abandonar el Castell cal tornar al camí i prestar molta atenció a les “litomarques” verdes, ja que la tendència del camí és davallar, però les marques el que fan és passar pel costat de la muntanya, voltejant-la una mica. La pendent es pronunciada i, sense adonar-me’n, em topo amb un regal del segle XII.
Podria fer un breu comentari sobre l’església de Sant Miquel, però me l’estalvio.
Així que començo a baixar no puc estar-me de fotografiar-me amb aquesta delícia. No sé si ja ho he comentat en alguna altra ruta, però el romànic exerceix en mi una força d’atracció tan gran que fins i tot les arcuacions cegues me les miro amb delit. Aix!
Continua el descens fins a l’església nova de Sant Miquel que, tot sigui dit, per ser la nova està en força mal estat. No m’agrada tant com la vella, d’això n’estic segur.
El camí s’ha transformat en una pista ampla que continua en una pendent suau. Aprofito per arrencar a córrer una mica fins que arribo a les immediacions del poble de Joncosa. Continuo caminat i recuperant l’alè fins que en un revolt em veig obligat a capturar el resum de la contrada. Terra de vins, pobles no gaire grans i la muntanya sempre present.
Encara una altra, aquest cop amb la Cova de la Plana Joana precedint l’ascensió al Puig de la Cova.
Arribada al cotxe i fi de la ruta. La part menys bona és que he de tornar a casa en cotxe i no em puc prendre la cerveseta que ben em mereixo.
