mapa i perfil
CRÒNICA DE LA RUTA
No pas a trenc d’alba, però gairebé, sortim de la Barata amb la voluntat de fer tres dels cims de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. El consells dels de la zona no s’han de menystenir, així que fem cas del que ens diu l’Àlex i iniciem la ruta vers el Castellsapera per acabar a la Mola, lloc d’avituallament per excel·lència.
Comencem a caminar en un suau ascens que ens ajuda a escalfar motors. La frescor de les primeres hores del dia és sempre benvinguda, fins al punt de convertir-se en una font d’energia, clar que només hem fet que encetar la ruta.
En poca estona ja hem pujat un bon grapat de metres i ens col·loquem de front al primer objectiu del dia, el Castellsapera.
Després de planejar una estoneta, una desviació a mà dreta anuncia la forta pujada cap al cim.
És el tram més complicat de la ruta, on el desnivell és molt gran i gairebé a dalt de tot cal salvar la canal grimpant, fins i tot hi ha l’ajut d’una corda per qui l’hagi de menester. En arribar a dalt anem primer al turó sud, però no ens enfilem al “queixal del porc”, turó que queda més aparcat. Sortim del turó del sud i pugem al turó del nord, punt més elevat des del qual ens retratem i aprofitem per esmorzar una mica. La gana ha fet aparició.
Uns vint minuts després iniciem el descens que també té alguns trams una mica tècnics, res que no puguem superar. Continuem la nostra ruta cap al turó de la Pola, que també rep el nom de turó de Tres Creus, salvant un petit turonet que sortegem lateralment ja que no deixem de carenar. En arribar al Coll de les Tres Creus enfilem cap al Turó de la Pola just quan trobem un dipòsit de color verd.
Les vistes des d’aquest cim també són impressionants, però hem de continuar cap al segon objectiu del dia, el Montcau. El sol ja fa una estona que ha sortit tot i que, de moment, es mostra comprensiu i no ataca amb tota la força del que és capaç. A més bona part del trajecte transcorre per boscos d’alzines que fan del camí un plaer absolut.
Agafem la direcció cap al Coll d’Estenalles. Encara queda una bona estona, i una mica abans d’arribar-hi topem amb l’ermita de la Mata i la Bassa de la Mata, centre de reproducció del Tritó Verd. Cal fer l’observació que en el dia d’avui la bassa era ben seca i dubto que cap tritó s’esmerci en cap esforç estèril.
Sortim del parc i travessem la carretera BV-1221, passant pel Centre d’Interpretació del Coll d’Estenalles. A partir d’aquí, un tram de camí asfaltat, no massa tampoc, ens guiarà cap al cim del Montcau. Mentre duri l’ascensió al cim estarem informats de no traspassar unes cordes fixades al terra que actuen com a límit per tal de no trepitjar-hi fora, i així tenir cura del parc natural. A canvi, les muntanyes ens regalen imatges esplèndides.
Vet aquí que les cordes s’acaben i cadascú de nosaltres corona el cim per allà on decideix. Somric perquè la sola de les botes s’agafen molt bé a l’entramat rocós que fa de sòl i perquè em ve al cap “La teta pelada”, l’altre nom amb el qual també es coneix el Montcau. En arribar a dalt hi ha una rosa dels vents que ens ajuda a identificar les muntanyes que ens envolten, algunes amb formes realment capricioses. Em sobta trobar un matrimoni gran que estan asseguts descansant amb el seu gos. L’home explica que és allà dalt per culpa d’un mosquit que l’ha despertat a les 6 del matí. Qualsevol excusa és bona per fotre el camp de casa, penso. I aprofitant la confiança que ens ha proporcionat l’intercanvi de paraules li demanem que ens faci la foto. Bé, no s’hi pot negar ja que l’Àlex els hi ha fet a ells amb anterioritat.
Curiosament, la nostra bandera desperta l’admiració dels que hi són i del grup que està arribant. Una noia estrangera que parla català comenta amb la seva filla, suposo, que estaria molt bé fer-se una foto amb la bandera d’aquest país. Me la demana i jo encantat l’hi deixo i els faig la foto.
Baixem del Montcau i la seva closca pelada amb compte de no relliscar i tenint cura dels turmells, tot i que vaig molt segur amb la sola de les botes. S’acaba la muntanya i ens endinsem al bosc que agraïm solemnement perquè ens proporciona la frescor que deixa d’existir ja al ras. Al Coll d’Eres hi ha un monòlit que es va inaugurar el 1961 en el que es vol recordar que l’any 1904 el poeta Joan Maragall va passar per aquell indret.
En direcció a la Mola, trobem a mà dreta un roure de dimensions considerables que li diuen el “Roure del Palau”. Ja deu fer un bon grapat d’anys que s’hi va instal·lar. Sembla que l’Àlex se l’estima molt!
La natura sempre sorprèn, en aquest cas en posar marc a un foto prou bonica per sí sola.
El Xavier i jo ens adonem que l’Àlex es desvia del camí i no sabem perquè. El trobem esperant-nos per ensenyar-nos el Morral del Drac, o la Cova del Drac. Simplement impressionant!
Quan deixem la Cova del Drac de seguida comença el darrer tram per assolir ja el tercer objectiu. Fa molta calor i els arbres han preferit quedar-se a sota, així que no ens queda més remei que pujar en plena solana de les 12 del migdia. Tot i això, mai perdem el somriure, i menys quan veiem el cim tant a tocar.
Per fi hem fet el cim! Entrem per l’ermita de Sant Llorenç que en el seu interior hi regna una certa foscor a temperatura idònia. Sempre que pujo a la Mola m’hi agrada quedar-me una estona simplement per contemplació. Aquesta vegada també ho he fet, però el temps dedicat ha estat força menor. Sortim al patí on abans hi havia una Rosa dels Vents. Amb gran desplaença observem com ja no hi és i no en sabem la raó. Sigui com sigui, és com si hi faltés alguna cosa.
Unes noies amables ens fan la foto.
Enllestim ràpid perquè ens urgeix omplir els dipòsits, sobretot de líquid, però el Xavier també té espai per encabir-hi un mos. A mi em queda una mica d’aigua que em reservo per la baixada ja que ara el que toca és una cerveseta ben fresqueta. Sí, ja ho sé, no tinc remei.
Quan iniciem el descens, l’Àlex i el Xavier comencen a tirar. Jo m’entretinc una estona perquè el romànic sempre tindrà una preferència en el meu cor, i hi ha imatges tan belles que és impossible no capturar-les.
La baixada transcorre amb els ànims en diferents estats. No tots experimentem el mateix, però crec que la barreja de cadascuna de les nostres sensacions pot donar una visió global del darrer tram de la nostra ruta. Estem contents d’haver fet tres cims; bé, quatre si tenim en compte el turó del Pola. Ha estat una ruta exigent que encara no hem acabat que ha alternat muntanya i boscúria que l’ha fet molt amena. Ep! Un segon que aquesta imatge tampoc la puc deixar escapar:
Per on anava… ah, sí. A la motxilla dels records ens emportem els comentaris, els paisatges, el pur plaer de deixar-se anar i contemplar. A canvi, el cos experimenta cansament i en algun punt una certa deshidratació. Tant és. La balança es decanta clarament per la safata positiva. Personalment, quan el meu cos està cansat experimento una mena de plaer que fins i tot m’estimula a seguir endavant fins al final de la ruta, sobretot perquè no es troba al límit, és clar.
Passem per Can Poble i més endavant anem a parar a Can Robert. Falta ben poc per arribar al cotxe i, ara sí, ja en tenim ganes perquè el paisatge ja no acompanya tant i la calor comença a fer-se molt pesada.
En arribar-hi, hem completat 21 km., amb uns companys excepcionals. Gràcies, companys!
