mapa i perfil

perfilmorreres

ENLLAÇ DE LA RUTA A WIKILOC

CRÒNICA DE LA RUTA

Pujar un cim al mes de juliol vol dir que has de matinar molt per acabar ben aviat i no acabar fos sota la calor del sol. L’aproximació en cotxe la faig fins a les pistes d’esquí del Port del Comte i a les 6:30 del matí començo a caminar direcció el Puig de les Morreres.

Ja des de bon principi cal pujar de valent, així que cal agafar un ritme adequat que no em cremi ja des de bon començament. Tinc força present encara la pujada al Puigmal de fa 15 dies. Vaig resseguint el que a l’hivern són les pistes d’esquí, ara lliures de neu, però amb la inestimable companyia del telecadira que de tant en tant es deixa veure. Quan he arribat al Port del  Comte hi havia una temperatura d’uns 15º, però un ventet suau m’ha fet decidir-me per posar-me una màniga llarga prima. En el primer kilòmetre d’ascensió les gotes de suor ja relliscaven per la galta, indicador suficient de rebuig a tota màniga llarga. M’aturo a alleugerir-me d’abric, fer un glop d’aigua i la primera foto.

IMGP0291

Una estona després el moviment en les roques a una certa distància em crida l’atenció. Em fixo bé i veig dos isards que capturo en una imatge.

Un parell d'isards...
Un parell d’isards…

Mentre els estic retratant, sento uns galops imponents. Hòstia, més isards!

... i ara més!
… i ara més!

Ja sóc prou amunt, tant que la part més dura ja queda enrere. Ara el que toca és gaudir i embadalir-se del paisatge i les meravelles que m’envolten. És en aquests moments de solitud i autocomplaença que em sento un autèntic privilegiat, deixant en una insignificant molèstia la mandra d’aixecar-se a les cinc del matí i dormir només quatre hores. Tot paga la pena, i tant!

L'horitzó és un mar de muntanyes.
L’horitzó és un mar de muntanyes.
El pantà de la Llosa de Cavall
El pantà de la Llosa de Cavall
La Mola de Lord i la Planella de Sòbol
La Mola de Lord i la Planella de Sòbol

Al fons, com que el dia és prou clar, es veu la muntanya de Montserrat una mica difosa. Torna a venir-me al cap Leonardo i la seva tècnica de l’Sfumatto, sempre em passa.

Montserrat
Montserrat

Quines formes més curioses que formen les muntanyes. I si Leonardo ha sortit en aquesta excursió, ara són les piràmides egípcies les que trobo representades en un caprici de la natura. Art i natura, sempre tan relacionat, però ara des d’un altre punt de vista. Si l’art es basa en la natura, ben es pot dir que la natura s’ha basat en les piràmides, tot i no haver-se vist mai! (quina bestiesa, hehehe).

Les piràmides catalanes
Les piràmides catalanes

Al fons ja es veu el Puig de les Morreres, ja el tinc a tocar. El tram fins allà és molt gratificant fer-lo resseguint les roques sense endinsar-se massa i així continuar observant el paisatges que queda a la nostra dreta. Una mica abans d’arribar al cim hi ha el mirador del Querol, en el qual hi ha informació sobre les aus que es veuen a mesura que passegem per aquestes muntanyes. A més a més, el seu balcó permet observar novament  les perspectives de la contrada:  la vall de Lord, l’embassament de la Llosa del Cavall, la Serra del Cadí, etc.

El Puig de les Morreres més a prop.
El Puig de les Morreres més a prop.

Així que arribo al cim m’aboco a observar des de dalt de tot el que hi ha als meus peus. A molts pocs metres a sota, hi ha isards que es mostren tant sorpresos com jo de creuar les nostres mirades tan properes. Amb moviments suaus intento treure la càmera per fer-ne una foto, però no tinc temps i se’n van ràpidament.

No se'n refia... i fa bé.
No se’n refia… i fa bé.

És el moment de fer-se la foto del cim. Com sempre, quan un va sol convé aprofitar tots els recursos per fer-se una foto.

He fet el cim!
He fet el cim!
El senyal del punt geodèsic i el ventet que fa, em conviden a asseure'm per mirar de controlar l'estelada. No ho aconsegueixo del tot.
El senyal del punt geodèsic i el ventet que fa, em conviden a asseure’m per mirar de controlar l’estelada. No ho aconsegueixo del tot.
Serra de Campelles i la Bòfia
Serra de Campelles i la Bòfia

El descens des del cim es fa a través d’un bosc de pins i avets fent que la passejada sigui força agradable.

Bosc de pins i avets.
Bosc de pins i avets.

Direcció el refugi de la Bòfia m’aturo per contemplar el cim des del darrera amb la falda farcida de pins.

El cim ja queda enrere
El cim ja queda enrere

Una cara més amable i bucòlica ensenya planures i camps plens de vegetació. Els cavalls i altres animals pasturen a la vora del bassal d’aigua que els serveis per abeurar.

L'oasi
L’oasi

Pocs metres més endavant hi ha uns indicadors que han de guiar el caminant cap al Refugi de la Bòfia o cap al Forat de la Bòfia. En el meu cas, m’adreço cap al forat de la Bòfia per tornar cap al punt d’inici. Mentre em pregunto per què se li diu el Forat de la Bòfia de seguida em topo amb la resposta.

El Forat de la Bòfia
El Forat de la Bòfia

Continuo el descens sota una catifa verda que convida a baixar-hi rodolant.

La catifa natural
La catifa natural

Aviat el so del dringar de les campanes m’anuncia un ramat que, pel soroll, ha de ser nombrós. Quan el descobreixo de seguida me n’adono que hi ha més ovelles de les que em pensava.

Caravana
Caravana

A un costat hi ha el pastor al qual m’hi vaig atansant a poc a poc. Quan arribo a la seva alçada el saludo llençant-me als seus peus.

  • Us heu fet mal?- em pregunta.
  • No ho sé – responc introduint el dits de la ma esquerra entre la canya de la bota i el turmell – Crec que no.
  • Així rai, doncs. Aquestes pedres són traïdores.

Segur que el que pensava estava més a prop de veure els forasters com a individus matussers que no saben caminar si els treus de l’asfalt, i no li faltaria raó.

Tinc una mica de dolor, però no noto que la pressió dels dits sobre la zona adolorida faci augmentar el malestar. Els turmells són el meu cavall de Troia, els tinc tan laxes que em fallen sovint. De les excursions que he fet, encara no m’havia fallat tant com per caure a terra, però avui sí, vés per on.

  • Tantes ovelles, per controlar-les ha de ser difícil. Les conteu quan arribeu a destí? – Li pregunto.
  • Noooo, les transporto d’ací cap allà, mengen, saben on han de beure, i res més.

La conversa és breu, sense allargar-se gaire més. Em quedarien un  parell de kilòmetres i m’amoïna una mica com respondrà el turmell. A mesura que vaig baixant ja començo a pensar que la cosa no anirà a més, així que deixo de preocupar-me. La ruta per la muntanya està a punt d’acabar-se i el darrer mig kilòmetre transcorre entre els aparcaments de les estacions d’esquí del Port del Compte.