MAPA I PERFIL
CRÒNICA DE LA RUTA
Partim des de l’església de Sabero, el nostre punt inicial d’aquesta ruta. Seguim per al carretera interior que connecta els pobles de la vall minera de Sabero fins al polígon que hi ha abans d’arribar a Olleros al qual entrem a ma esquerra. A l’alçada del pou de “La Herrera” creuem la carretera que va per fora dels pobles, la CL 626, per accedir ja a la muntanya. Un camí ens du fins al que sembla que podrien ser l’entrada a la mina que hi ha a la nostra esquerra, tot i que no hi anem. Ara ja no hi ha camí, sinó un petit sender que no es mostra gaire definit.
En poca estona ens n’adonem que el sender ha desaparegut i ens trobem al bell mig de la muntanya, camp a través, amb esbarzers i brugueres que dificulten tirar endavant. No veiem la Cruz de Sahelices, tot i que la intuïm darrera de la muntanya que tenim al davant. Tinc el costum de sortir a la muntanya amb calça llarga, faci fred o calor, i avui és de les vegades que cobra tot el sentit del món. Malgrat les punxades a les cames, aconseguim arribar a un primer mur de roques més altes que la Cruz.
L’Ana puja la costeruda pendent, però almenys ja sense brucs.
El punt en el qual ens trobem està just al mig de la Cruz i una altre puig al darrere, les quals també vull pujar. L’Ana prefereix descansar i jo m’afanyo en apropar-m’hi per tal de no fer-la esperar massa. Travesso la zona més vegetal també trepitjant alguna bruguera fins que arribo a l’empedrat que, sense cap dificultat, grimpo fins a dalt. Mentre jo em faig una selfie, intento localitzar l’Ana. Localitzo un punt blau entre les roques distants i ens saludem. No percebo gaire el que veig però tot fa indicar que m’està fent una foto. Ostres, quina passada!
Tot mirant des de la perspectiva de l’Ana i cap a la dreta (és a dir, a la meva esquerra) me n’adono que hi ha una penya que és una mica més alta. Hi vaig i em torno a fer una selfie. No sé quin nom té aquesta muntanya.
Mentre baixo i m’aproximo a l’alçada on es troba l’Ana, ella va fent fotos de l’entorn espectacular. Treu una panoràmica de les muntanyes del davant, les quals tenen dos cims rellevants. Per un costat, hi ha “La Camperona” que va ser final d’etapa de la Vuelta 2014. Per l’altra, hi ha Pico Moro amb una estranya silueta de dos cims que, per cert, serà un dels propers objectius d’aquest mes. L’altre cim just al costat de Pico Moro és Pico Cerroso, pic on hi ha les restes d’un avió que s’hi va estavellar fa força anys.
Tenim la Cruz a tocar..
Des de la Cruz de Sahelices també tinc ben present allà on anirem així que el temps ho permeti, Pico Moro, ja que les pluges amenacen en els propers dies.
Un dels temes molt representats en l’art cristià és el “davallament de la Creu”. Bé, nosaltres també el fem… a la nostra manera i sense prendre tant de mal J!
Des de dalt de la Creu hem vist per on va el sender que hem ignorat en l’anada, però que ara, des del privilegi de veure-ho des de les alçades, distingim com el traç d’una línia sinuosa que travessa els lloms de la muntanya. Evidentment, avancem més ràpidament pel fet de trobar camí, però tampoc anem tan de pressa com voldríem ja que la natura ha tapat algun tram i l’ha fet, si més no, no tan ben transitable.
De seguida arribem a les mines que hem vist en l’anada. Una mica d’informació més entesa, ens ha fet saber que no es tracta de cap construcció relativa a la mina, directament. Aquest espai era una pedrera i les restes que en queden pertanyien al lloc on es feia el tractament de la pedra extreta per tal de triturar-la i usar-la per a la mina. És a dir, que d’una manera o altra, sí que es destinava a la mina, finalment.
Abandonem aquestes restes i seguim pel camí, el qual ja ens aboca gairebé una altra vegada a creuar la CL 626, si no fos perquè veiem una desviació cap a la dreta que agafa la direcció d’aquesta carretera gairebé en paral·lel. Com tenim l’oportunitat de fer gairebé el mateix trajecte però per bosc, decidim seguir-lo. Pocs metres després de prendre la desviació, trobem una entrada a la mina, molt a prop del pou de “La Herrera”, a l’altre costat de la carretera.
El camí es presenta planer, amb la Cruz a la nostra dreta.
A mesura que anem endinsant-nos en el bosc, la carretera es va separant i nosaltres comencem a agafar una altra vegada alçada. Sabem, però, que aquest camí ens apropa al punt inicial, per la qual cosa no l’abandonem. El fet d’anar pel bosc ens estalvia l’efecte d’un sol que ja es ben vertical, proporcionant-nos la frescor que agraïm quan ja portem unes tres hores de travessia. En un revolt, divisem les runes d’una edificació que en la contrada li diuen “el Castillo de Aquilare”, a la qual vam pujar tot just ahir.
Una vegada arribem al punt final de la ruta, bé que ens mereixem un bon refrigeri al Bar de Vidal, que nosaltres diem de Benito. Si mai caieu per Sabero, no deixeu d’entrar-hi per fer un “corto”.
