MAPA I PERFIL
CRÒNICA DE LA RUTA
A Sant Julià de Cabrera deixo el cotxe just després de passar la Rectoria. Al prat que hi ha enfront les vaques pasturen a l’escalfor incipient del sol d’hivern.
Sense deixar la pista per on he vingut en cotxe avanço, ja caminant, fins al Collet de Sant Julià, entrada al Parc Natural del Collsacabra. Dues pistes amples assenyales camins diferents, i cap d’aquestes pistes és la que he de seguir. A mà dreta, un camí s’enfila cap a la muntanya amb una tanca que cal salvar per continuar-lo. Vaig guanyant alçada força ràpidament, en un primer tram en què ja es veu la silueta del Collsacabra.
A mitja pujada, aproximadament, hi ha un pas que no representa cap dificultat tècnica però que, en canvi, hi convergeixen dos elements que, combinats, sí que poden representar algun perill: pedra i humitat. Això no obstant, si anem amb compte és molt fàcil de passar ajudats per unes cordes i unes nanses metàl·liques que hi ha en les mateixes pedres, i que anirem trobant mentre duri la pujada. Vaig resseguint a la inversa el trajecte de l’aigua que va davallant, saltant de pedra en pedra. El cert és que en aquest tram de l’excursió m’ho he passat pipa, ja que l’orografia t’obliga a fer de tant en tant petites grimpades.
En arribar al Pla del Prat, el camí planeja i s’amaga dintre del bosc, que obre la seva porta d’accés camuflada entre els arbres. El recorregut per l’interior és breu, així que de seguida s’obre la clariana per veure, ara sí, el Santuari de Cabrera.
Des de l’Osca de Cabrera ja es veuen les muntanyes emblanquinades del Pirineu, així com el Cim de Cabrera i el Santuari que han de ser els propers, i pròxims, objectius a assolir. No puc deixar de contemplar l’espessa boira que amaga les poblacions i paratges que he travessat en cotxe fins arribar aquí. Espero que amb el pas de les hores aparegui el sol en aquest pla i s’hi aixequi la boira.
Per arribar al cim de Cabrera baixo de l’Osca per un pas dentadament pedregós, un accés a aquest punt de la Serra de Cabrera preciós. En pocs instants ja sóc al cim.
Després del cim, a pocs metres, hi ha el Santuari de Cabrera. Pel camí, m’aturo al balcó per contemplar la plana i les cingles.
Arribat al Santuari, és hora d’esmorzar i gaudir de les sensacions que proporciona l’indret.
Per baixar del Santuari hi ha unes escales habilitades que permeten salvar un desnivell important en poc temps. Realment, estèticament aquesta adaptació és poc afortunada, però entenc que és pràctic i necessari per fer arribar el santuari a un major públic.
En arribar al Coll del Bram, puc adreçar les meves passes per tornar al cotxe en direcció a Sant Julià, però això significaria que l’excursió s’acabaria només amb un parell d’hores de caminar. Per tant, cal fer-la durar més, així que em dirigeixo cap a les Cingles d’Aiats amb la intenció de pujar el Puig de la Bastida en la tornada.
Una altra vegada m’endinso en el bosc per un camí estret i ple de fulles caigudes. Aviat trobo un altre pas d’aquests en que hi ha l’ajut d’una corda. És una bona manera d’amenitzar la passejada.
La natura, com gairebé sempre en cada passejada, aporta figures insòlites, estranyes i belles al mateix temps. Mai em cansaré de gaudir-les.
La llum del sol que les escletxes dels arbres deixen entrar al bosc són la porta per la qual se n’hi surt per accedir al Pla d’Aiats. El sol torna a escalfar agradablement la pell i el caminar esdevé una mica més despreocupat.
A les cingles d’Aiats, l’estelada esparracada dóna mostres de la feina incansable del vent. Al terra, resguardat sota uns febles matolls, un betlem representa el naixement de Jesús. Som a prop del Nadal.
Les vistes de les Cingles són impressionants.
El camí abandona les cingles i es dirigeix cam al Puig de la Bastida. El descens és per bosc, amb el corriol ple de fulles humitejades. El meu caminar és despreocupat, alimentant per l’estat d’ànim en auge després de les vistes des de les Cingles. I, ves per on, un parell de relliscades amb sengles culades em fan tornar a vigilar allà on trepitjo i com.
De seguida arribo al Coll Sabastida, fora dels límits del bosc, amb un terreny més ressec que pujo fins travessar el passadís que porta al Puig de la Bastida. Les vistes de la Serra de Cabrera, dels Pirineus tornen a inflar un esperit avui ja prou satisfet.
La davallada des del Puig porta a una pista. Creuo un rierol a través d’una tanca i em sorprèn la bellesa d’aquest pas de l’aigua per les roques.
Cal agafar una pista a mà esquerra una mica després de passar una casa, que torna a pujar al Coll del Bram. Des d’allí, ara sí, enfilo cap a Sant Julià de Cabrera en un descens ben bonic per la Lleixa de Cabrera. Un arbre de grans dimensions i un pedrot considerable surten al bell mig de la ruta. El sòl encatifat de fulla de tardor deixa pas a les esplanades verdes i mullades a mesura que vaig apropant-me a la població. Un espectacle pur de la natura.
