mapa i perfil
CRÒNICA DE LA RUTA
Pujar un cim al mes de juliol vol dir que has de matinar molt per acabar ben aviat i no acabar fos sota la calor del sol. L’aproximació en cotxe la faig fins a les pistes d’esquí del Port del Comte i a les 6:30 del matí començo a caminar direcció el Puig de les Morreres.
Ja des de bon principi cal pujar de valent, així que cal agafar un ritme adequat que no em cremi ja des de bon començament. Tinc força present encara la pujada al Puigmal de fa 15 dies. Vaig resseguint el que a l’hivern són les pistes d’esquí, ara lliures de neu, però amb la inestimable companyia del telecadira que de tant en tant es deixa veure. Quan he arribat al Port del Comte hi havia una temperatura d’uns 15º, però un ventet suau m’ha fet decidir-me per posar-me una màniga llarga prima. En el primer kilòmetre d’ascensió les gotes de suor ja relliscaven per la galta, indicador suficient de rebuig a tota màniga llarga. M’aturo a alleugerir-me d’abric, fer un glop d’aigua i la primera foto.
Una estona després el moviment en les roques a una certa distància em crida l’atenció. Em fixo bé i veig dos isards que capturo en una imatge.
Mentre els estic retratant, sento uns galops imponents. Hòstia, més isards!
Ja sóc prou amunt, tant que la part més dura ja queda enrere. Ara el que toca és gaudir i embadalir-se del paisatge i les meravelles que m’envolten. És en aquests moments de solitud i autocomplaença que em sento un autèntic privilegiat, deixant en una insignificant molèstia la mandra d’aixecar-se a les cinc del matí i dormir només quatre hores. Tot paga la pena, i tant!
Al fons, com que el dia és prou clar, es veu la muntanya de Montserrat una mica difosa. Torna a venir-me al cap Leonardo i la seva tècnica de l’Sfumatto, sempre em passa.
Quines formes més curioses que formen les muntanyes. I si Leonardo ha sortit en aquesta excursió, ara són les piràmides egípcies les que trobo representades en un caprici de la natura. Art i natura, sempre tan relacionat, però ara des d’un altre punt de vista. Si l’art es basa en la natura, ben es pot dir que la natura s’ha basat en les piràmides, tot i no haver-se vist mai! (quina bestiesa, hehehe).
Al fons ja es veu el Puig de les Morreres, ja el tinc a tocar. El tram fins allà és molt gratificant fer-lo resseguint les roques sense endinsar-se massa i així continuar observant el paisatges que queda a la nostra dreta. Una mica abans d’arribar al cim hi ha el mirador del Querol, en el qual hi ha informació sobre les aus que es veuen a mesura que passegem per aquestes muntanyes. A més a més, el seu balcó permet observar novament les perspectives de la contrada: la vall de Lord, l’embassament de la Llosa del Cavall, la Serra del Cadí, etc.
Així que arribo al cim m’aboco a observar des de dalt de tot el que hi ha als meus peus. A molts pocs metres a sota, hi ha isards que es mostren tant sorpresos com jo de creuar les nostres mirades tan properes. Amb moviments suaus intento treure la càmera per fer-ne una foto, però no tinc temps i se’n van ràpidament.
És el moment de fer-se la foto del cim. Com sempre, quan un va sol convé aprofitar tots els recursos per fer-se una foto.
El descens des del cim es fa a través d’un bosc de pins i avets fent que la passejada sigui força agradable.
Direcció el refugi de la Bòfia m’aturo per contemplar el cim des del darrera amb la falda farcida de pins.
Una cara més amable i bucòlica ensenya planures i camps plens de vegetació. Els cavalls i altres animals pasturen a la vora del bassal d’aigua que els serveis per abeurar.
Pocs metres més endavant hi ha uns indicadors que han de guiar el caminant cap al Refugi de la Bòfia o cap al Forat de la Bòfia. En el meu cas, m’adreço cap al forat de la Bòfia per tornar cap al punt d’inici. Mentre em pregunto per què se li diu el Forat de la Bòfia de seguida em topo amb la resposta.
Continuo el descens sota una catifa verda que convida a baixar-hi rodolant.
Aviat el so del dringar de les campanes m’anuncia un ramat que, pel soroll, ha de ser nombrós. Quan el descobreixo de seguida me n’adono que hi ha més ovelles de les que em pensava.
A un costat hi ha el pastor al qual m’hi vaig atansant a poc a poc. Quan arribo a la seva alçada el saludo llençant-me als seus peus.
- Us heu fet mal?- em pregunta.
- No ho sé – responc introduint el dits de la ma esquerra entre la canya de la bota i el turmell – Crec que no.
- Així rai, doncs. Aquestes pedres són traïdores.
Segur que el que pensava estava més a prop de veure els forasters com a individus matussers que no saben caminar si els treus de l’asfalt, i no li faltaria raó.
Tinc una mica de dolor, però no noto que la pressió dels dits sobre la zona adolorida faci augmentar el malestar. Els turmells són el meu cavall de Troia, els tinc tan laxes que em fallen sovint. De les excursions que he fet, encara no m’havia fallat tant com per caure a terra, però avui sí, vés per on.
- Tantes ovelles, per controlar-les ha de ser difícil. Les conteu quan arribeu a destí? – Li pregunto.
- Noooo, les transporto d’ací cap allà, mengen, saben on han de beure, i res més.
La conversa és breu, sense allargar-se gaire més. Em quedarien un parell de kilòmetres i m’amoïna una mica com respondrà el turmell. A mesura que vaig baixant ja començo a pensar que la cosa no anirà a més, així que deixo de preocupar-me. La ruta per la muntanya està a punt d’acabar-se i el darrer mig kilòmetre transcorre entre els aparcaments de les estacions d’esquí del Port del Compte.
