mapa i perfil
crònica de la ruta
La proposta d’avui és fer dos cims per la bonica zona que agafa part del Ripollès i de l’Osona. Des de Ripoll s’agafa la carretera N-260a que va a Vallfogona del Ripollès, punt inicial de l’excursió.
Aquesta vegada no vaig sol, sinó que tinc un bon acompanyant, l’Isaac. Sortim del cotxe i ens abriguem bé, ja que a les 8 del matí estem a un parell de graus sent força optimistes.
Travessem el poble i els seus carrers estrets per anar a buscar el pont medieval de Vallfogona. Després davallarem fins arribar a la carretera que cal creuar i seguir les indicacions que porten al Castell de Milany. Durant bona part del camí coincideixen les senyals del GR i unes de grogues, una ruta molt ben indicada i sense gairebé possibilitats de perdre’s. Un cop passem la carretera i davallem fins al riu ja trobem el pont medieval
Comença una agradable passejada que va guanyant alçada a cada pas, a poc a poc però sense treva, una bona manera de combatre la fresca matinal, sense dubte. De tant en tant anirem trobant alguna tanca, mentre els camins es combinen amb els espais oberts.
Topem amb una pista que travessem i, tot seguit topem amb una altra que aquesta vegada seguim guiats per les indicacions i… una altra tanca. Gairebé portem la meitat del recorregut que ens ha de dur al Castell de Milany.
No deixem la pista durant força estona on la pujada sembla una mica més suau, sense voler donar a entendre que fins ara estàvem patint, ni molt menys. Arribats en un punt, hem d’estar atents al trencall a mà esquerra per abandonar la pista i enfilar-se per un sender més estret i més costerut. A partir d’aquest moment, el pendent ja és més pronunciat i el Bac de la Portella és ja ben a prop del Castell de Milany…. tot i que no l’hem vist durant tot el trajecte.
En les zones més ombrívoles on poc hi toca el sol la neu encara es conserva a clapes. És una neu dura adherida al terreny que convé no trepitjar per no jugar-se-la.
Aviat arribem al Coll de Milany i, ara sí, es veuen les ruïnes del Castell de Milany.
De seguida hi arribem. Una mica encegats per tenir l’objectiu a la vista, ens perdem els senyals del camí i anem una mica a la nostra. L’Albert aconsegueix pujar per un tram ben vertical, grimpant i amb el risc de donar un mal pas. L’Isaac també ho intenta però no ho veu clar i abandona pujar per aquí. Des de dalt, l’Albert intenta veure per on arriba el camí, i l’Isaac des de baix busca la manera de pujar. Finalment, i no sense donar unes quantes voltes, trobem el camí que puja sense cap dificultat. Sigui com sigui, ja som a dalt! Caram quines vistes!
El bon temps i l’absència d’aire ens convida a la vida contemplativa durant una estona. L’Albert, com de costum, aprofita per menjar-se l’entrepà al cim. El silenci és interromput per unes veus un xic escandaloses que es van apropant a mesura que es fan més evidents. És hora de marxar.
Baixem ara sí pel camí que abans no hem vist, i ens topem amb els causants de les veus. Passem el Coll de Milany pel qual hem vingut i seguim recte per la pista que hem de deixar de seguida per pujar per un petit tram empinat i rocós que ens ha de conduir al Pla de la Bronza.
Foto38
Tot el camí fins a Santa Magdalena és força còmode, seguint un filat i conservant l’alçada que fins ara s’ha guanyat. Passem pel costat del Puig de l’Obiol i seguim fins a la Creu de l’Espinal, on unes indicacions camuflades ens donen noves ordres de per on hem de continuar.
El camí segueix sent amable, pla i en algun tram cobert de fulles seques vermelloses que adornen el terra que trepitgem. Planegem, doncs, fins arribar al Coll de Trevija, on topem amb una pista que ens porta ja fins al nostre segon objectiu.
L’ermita de Santa Magdalena és d’estil romànic, tot i que força deteriorada, del que es conserva en relatiu bon estat el campanar, del qual just quan arribàvem eren les 12 del migdia i vam sentir el so de la seva única campana.
Queda amagada pels faig que l’oculten del paisatge emblanquinat dels Pirineus.
És, com no, un d’aquells moments en què cal fer una pausa en el camí, aprofitar la lleu escalfor de la pedra i tancar per un instant els ulls, tot buscant l’harmonia que l’indret inspira.
Abans de marxar, donem un cop d’ull al seu interior, però no descobrim qui ha fet sonar la campana.
La baixada de Santa Magdalena és força pronunciada amb l’afegit que el camí està ple de fulles. No representen massa perill perquè estan seques, però de tant en tant donen algun ensurt en forma de relliscada. Quan portem una bona estona baixant, els genolls comencen a ressentir-se, sempre amb el consol que no pot durar gaire més.
Primer creuem una pista per seguir davallant pel bosc, però una mica després topem amb una altra pista que sí que seguim fins que unes marques grogues ens tornen a desviar del camí ample.
Tota aquesta baixada del Serrat de Planissars acaba en el mas de Puigvassall. Una ovella encuriosida se m’acosta amb tota la intenció d’esbrinar què cony porto a les mans!
Del mas de Puigvassall al Càmping la Bauma hi ha un altre tram amb força pendent que transcorre entre el bosc. Des del càmping fins a la Font dels Burros anem per la carretera, però just a la font ens desviem per l’esquerra seguint el Torrent de la Bauma fins al pont medieval de Vallfogona. És un tram preciós.
Vallfogona del Ripollès ja es mostra a prop. Passem el pont medieval, encarem la pujada a la vila, darrer moment esbufec de la jornada abans d’arribar a la plaça de la vila i donar per acabada l’excursió d’avui.
Consol
14 de març de 2020 — 20:48
Un cop més , enhorabona per el nou cim !!!