mapa i perfil
crònica de la ruta
L’aproximació en cotxe fins al punt de partida la faig des de la carretera BV-4243 fins a l’alçada del càmping Font Freda, a prop del qual hi ha un desviament a mà dreta amb un cartell cap a Espinalbet. Agafem aquesta carretereta estreta que zigzagueja i deixo el cotxe en un dels revolts en els que hi ha espai per deixar-lo.
Ja a peu, continuo per aquest tram asfaltat fins arribar a un trencall a mà esquerra on s’agafa una pista igual d’ampla, però ja sense asfaltar. Abans, es passa per una torrassa ben bonica.
Normalment sóc dels que matino per anar a la muntanya, però avui m’he permès el luxe d’aixecar-me relativament tard, esmorzar a casa i agafar el cotxe per fer aquest cim. Vull dir que començo la ruta a tres quarts d’onze conscient que és tard, que no és una ruta exigent i que estem al mes de febrer. Tot i aquestes condicions, l’experiència em diu que a la muntanya s’hi ha d’anar més d’hora.
Bé, sigui com sigui, fa un dia boníssim amb un sol radiant i els ànims d’absorbir natura en solitud a dalt de tot.
La gradual progressió en guanyar alçada ja es va notant en les aturades que vaig fent per embadalir-me del que m’envolta.
Arribo en un punt en què em faig una mica d’embolic. Primer, com que estic en mode ziga-zaga no me n’adono que el camí canvia i que no he de seguir el revolt que toca ara. Quan en sóc conscient, retrocedeixo fins al revolt i veig que hi ha una opció de seguir recte, que crec que és la bona. Doncs no, tampoc. Entre les dues opcions de seguir la pista gran, hi ha una tercera que assenyala un modest corriol que és justament el que he d’agafar. Aquest corriol marca un desnivell més exigent, diguem-ne el “moment esbufec”.
Després d’aquest tram empinat el corriol surt a una pista. Es pot seguir per la pista o bé continuar pel corriol, però el fet és el mateix, ja que ambdues opcions després conflueixen en un mateix punt. Jo decideixo seguir pel corriol. El cim del Cogullò d’Estela ja es veu força bé, fins i tot l’espurna que enlluerna la superfície metàl·lica del pal de la bandera en torcar-li el sol.
Ja a la pista, miro de passar pel bosc per estalviar-me trams de pista, però aquí ja es nota que la presència de la neu i dels temporals passats han fet prou mal. Com si fossin combatents abatuts, la presència d’arbres caiguts, amb branques amputades tallen qualsevol opció de travessar el bosc en condicions normals, doncs dificulten el pas per tot arreu.
La pista, ja encarant-se cap al cim, es divideix i cal seguir per l’opció de la dreta. En aquesta alçada, tot i el sol d’avui, encara hi ha esplanades amb força neu. A partir d’ara he d’anar amb compte ja que no sempre puc evitar no trepitjar la neu, com la prudència mana. Si ho he de fer, procuro passar per la neu tova i fugir de la gelada, que de ben segur m’ha de donar algun ensurt no desitjat.
El camí ara és un sender que duu a una delimitació de filferro, la qual cal seguir cap a l’esquerra per encarar en direcció gairebé recta el darrer tram cap al cim. Som-hi!
Els darrers metres són molt perpendiculars i sovint amb algun pas delicat, tot i que amb la prudència i el compte que s’ha de posar sempre en la muntanya no ha de representar cap obstacle insalvable, en absolut.
I ja hi som! Cogulló d’Estela coronat! Les vistes, com sempre, tot un regal a la vista.
Fet el cim, toca tornar sobre les mateixes passes, amb especial compte en els passos complicats que, de baixada, poden semblar més difícils. Però no cal patir, ja que a poc a poc i amb prudència arribarem a bon port.
De nou al Coll d’Estela, segueixo encara pel mateix camí per on he pujat. Travesso un bon munt de neu sempre buscant la més tova i, si puc, aprofitant alguna clapa sense neu.
Si vull arribar al cotxe pel mateix camí puc, però sempre intento evitar-ho i fer una ruta circular. No estic prou atent al GPS i no me n’adono que passo de llarg el desviament a mà esquerra. És un estret sender que abandona la pista ampla i no el veig, així que sobrepassat el punt he de recular enrere.
El pas pel sender a través del bosc no és complicat del tot, ni molt menys, però sí que vaig trobant arbres caiguts, i algun especialment danyat, com partit per la meitat. No tinc ni idea de si un raig pot fer això, tot i que diria no ja que segurament també hagués deixat alguna marca de cremant. Ho desconec, però.
El camí passa pels Plans de Tagast i arriba a la font del mateix nom. Els espais ara són oberts, amb el sol ben perpendicular, sense molestar gaire, doncs som a l’hivern. De vegades es perd una mica el camí, tot i que les fites marquen el pas en algun moment de dubte fins que s’arriba a una tanca de filferro que cal traspassar.
En travessar el Torrent de Tagast em topo amb les ruïnes de Can Déu, moment en què el sender s’ajunta definitivament amb la pista que porta al Santuari de Corbera. En arribar-hi, un munt de material d’obra ja avisa que s’estan fent remodelacions i millores.
Envoltat el santuari retorno el tram asfaltat. Unes velles conegudes que solen sortir al pas en alguna que altra excursió em venen a saludar.
A mà esquerra s’agafa una pista que davalla fins als Plans de Corbera des d’on es veu el Roc d’Auró on dues persones planegen en parapent. Em fan impressió i a la mateixa vegada una enveja sana.
Darrera un massís continua el camí. Jo em torno a fer un embolic i em despisto per moments, tot i que de seguida trobo per on s’ha de seguir.
Una bona muntanya de pedres, una fita ben grossa, aclareix per on va el camí fins topar amb la casa de la Rovira en estat ruïnós, també. Passada la Rovira només cal seguir la pista que ja porta a les primeres cases de la població i continuar un parell de revols més en pujada asfaltada fins on he deixat el cotxe.
