Puigsoler

mapa i perfil

ENLLAÇ DE LA RUTA A WIKILOC

crònica de la ruta

Incursió en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac per Sant Vicenç de Castellet per pujar el Puigsoler passant per les ermites de Sant Pere i Sant Jaume de Vallhonesta.

Deixo el cotxe en una plaça on acaba el Carrer del Poeta Maragall, tot i que es pot pujar fins a l’Escola Puigsoler, on també hi ha espai per deixar el cotxe. Encara a l’alçada de l’escola, tot just uns metres més amunt seguint la pista asfaltada, el massís de Montserrat queda a la dreta.

La pista ampla deixa abandona l’asfalt i penetra en la boscúria, avui assolellada per un dia d’hivern generós, de temperatura suau. Segueixo els indicadors que m’han de portar a Sant Pere de Vallhonesta, coincidents en força trams amb el color blanc-i-vermell del GR. A poc a poc, el camí es va estretint, tot i que sense representar cap dificultat, ni molt menys.

En arribar a Can Noguera el sender mor en una pista ampla. Can Noguera és una edificació del segle XVIII que està en venta i, pel que es veu, està en força bon estat.

A mesura que es va avançant, no es deixen de veure indicadors amb diferents destinacions; ara bé, la que a mi m’interessa fins que hi arribi és la de l’ermita de Sant Pere.

Els camins es tornen corredors luxosos amb balustres naturals de fusta fins que, ben aviat, s’arriba a Sant Pere de Vallhonesta.

Segueixo la ruta zigzagueja passant per una sèrie de cases o masies direcció a Sant Jaume de Vallhonesta, sempre guanyant alçada precisament fins arribar a l’ermita.

El cim del Puig Soler encara queda lluny, doncs cal bordejar la Roca de Sant Jaume per encara la Serra de Vallhonesta per l’est i coronar el Puigsoler. Encara queda, però.

Després de creuar la pista i seguir per un sender, la imatge del Puigsoler i el massís de Montserrat es fusionen, tot i que en plans diferents. Sant Jaume de Vallhonesta em rep amb tants anys d’història com d’oblit, i de com les segle XIII a hostal al segle XIV.

En sortir de Sant Jaume, el camí arriba a un punt que pot provocar una mica de confusió. De les opcions que hi ha cal agafar la de la dreta i continuar cap a la Serra de Vallhonesta.

Per encarar el cim del Puigsoler també cal agafar el camí del mig que porta fins a La Serra, una casa en ruïnes que el camí, ara sí.. ben estret i costerut, enfila per darrera. Un tram ben llarg en què els arboços surten al camí, oferint els seus fruits, les arboces, ben madures i vermelles. Clar, no puc estar-me de provar-les.

El Puigsoler el tinc ja ben a prop i no em costa gaire coronar-lo i, des del cim, recórrer la vista pels voltants.

Per baixar del cim, només cal assegurar bé el peu allà on es posi i davallar ràpidament. Pel camí es puja també el Puigsoler Petit gairebé amb la inèrcia de la baixada!

El camí acaba en la cruïlla que ja he passat fa ben bé una parell d’hores. Ara, en comptes d’anar cap a la dreta direcció Sant Pere de Vallhonesta retorno sobre els passos que m’han de portar fins a Sant Vicenç de Castellet i, així, al final de la ruta.