mapa i perfil
crònica de la ruta
En una hora no massa aconsellable, sobre les nou arribo al pàrquing del Castell d’Olèrdola. Avui és dilluns, per la qual cosa no puc fer la visita al recinte ja que és el dia de la setmana en què roman tancat.
Només iniciar la ruta, visito unes ruïnes datades d’època medieval, entre els segles X i XII, en què hi destaca el que havia estat la Capella de Santa Maria.
De seguida emprenc la marxa i, mentre el camí descendeix molt suau i imperceptiblement, a munt es va veient l’església de Sant Miquel d’Olèrdola, mig amagada, sense cap opció d’albirar la necròpolis amb tombes antropomorfes.
A mesura que avanço comparo la imatge de la muntanya vestida i la muntanya que, impúdicament, els homes anem despullant.
Al fons, unes cases s’apropen, interposant-se entre el cim i jo. Aviat abandonaré la pista per la qual transito i la canviaré per l’asfalt dels carrers de la urbanització de Daltmar.
Els carrers costeruts tenen marques del GR i, a més, en alguns punts de possibles dubtes hi ha cartells que no et fan perdre el nord. Fins i tot el nom d’un carrer et dóna la pista definitiva.
Es torna a canviar de terreny, ara l’asfalt deixa lloc a la pista. Un darrer tram desproveït de qualsevol ombra ha de dur-me al cim del Puig de l’Àliga.
En passar just per sota del pivot que anuncia el cim veig com el camí el rodeja, així que faig un intent d’estalviar fes aquest pas i pujo buscant la manera de passar entre pedres i arbusts. Res, no me’n en surto, així que toca tornar al camí i vorejar. Finalment arribo.
La talaia que proporciona el cim ofereix les vistes de les comarques del Garraf i del Penedès.
Abans de marxar, vaig a fer un cop d’ull a la torre del guaita que està a tocar del cim.
Torno a emprendre el camí i, en comptes de tornar cap a la urbanització de Daltmar, vaig en direcció al Turó dels Tres Partions.
Es pot seguir la pista ampla, però també es pot anar per un sendero que transcorre paral·lel. Com que no tinc res més a fer… agafo aquesta opció, tot i que totes dues vies porten al mateix lloc. El sendero es ben estret.
En arribar a l’alçada de l’entrada al Parc del Foix em fa especial il·lusió una pista ampla que té ombra! El meu clatell ho agraeix.
Just quan el camí sembla que torni em empènyer l’excursionista cap a l’interior de Daltmar i dels seus carrers asfaltats, una desviació a mà esquerra evita precisament tot això, introduint-me en una zona boscosa i ombrívola.
A poc a poc em vaig apropant a la pedrera que en algun punt de la ruta veig, tot i que no se’n té una visió plena en cap moment. Poc després, el camí es veu interromput pel creuament de la carretera. A partir d’aquí només queda resseguir una pista ben ampla fins gairebé el punt inicial.
Un indicador adverteix de la proximitat de la font de l’Avellaner.
Sant Miquel d’Olèrdola sembla que indiqui que no falta gaire, però encara queda una mica per arribar a la desviació a mà dreta de la pista que porta a la Masia Segarulls.
Una vegada agafat aquest trencall, ascendim a través d’un senderol pel costat de la muntanya per arribar a un parc d’esbarjo amb una cabana de pedra a mode de refugi.
