MAPA I PERFIL
CRÒNICA DE LA RUTA
Aquesta és una ruta que la considero exigent, però no per cap pas tècnic, ni molt menys, sinó perquè és força llarga i més tenint en compte que l’he fet a finals de maig amb un episodi de calor intens. La raó de ser tan llarga és perquè volia fer dos cims, però molt a prop també hi ha el sostre comarcal del Pla de l’Urgell, fet que vaig trobar ideal per assolir tres objectius en una mateixa excursió. També era una manera de posar-me a prova després d’estar més d’un any sense fer cap cim i, tret dels darrers tres quarts d’hora, l’experiència ha estat positiva.
També he de dir que en dos trams he hagut de transitar camp a través, amb la vegetació força alta i punxant, impossible de fer amb roba curta. Per això, ja sigui amb fred o amb calor, sempre porto calça llarga i evito haver de lamentar situacions desagradables fàcilment salvables.
Per tant, no recomano aquesta ruta tret que siguis un malalt o un inconscient 😊.
Em desplaço en cotxe fins a La Guàrdia d’Urgell on a les 8 del matí ja ronden els 20 graus. Un lleu ventet fa agradable l’inici de l’excursió. Les olors del poble i un grapat de tractors verds John Deere, tots junts, em transporten a la meva infància i adolescència, a les terres de la família del Segrià. Una abraçada ben gran des d’aquestes línies si mai les llegeixen.
Surto del poble deixant el cementiri a la dreta per una pista que ja apunta al primer objectiu del matí, el Pilar d’Almenara. Als costats, l’esplanada dibuixa parcel·les de diferents colors en funció del conreu que les ocupen. Les esquadres d’arbres fruiters canvien les llances bèl·liques que seguen la vida pels fruits que la donen, cobertes de xarxes salvadores que els protegeixen de les pedregades tan perjudicials.
Em crida l’atenció un monòlit de certa alçada que no sé quina funció exacta té. Està situat entre dues finques i possiblement faci de llinda. Uns metres més endavant comprovo els estelladors per gestionar l’aigua, els quals aniran apareixent durant tot el recorregut. A la dreta passo per les runes de la Masia del Pipó.
De moment la calor no esclafa i encara estic molt fresc. Tot i així, la visió i el soroll de l’aigua és sempre ben agradable, com si insuflés una energia extra en moments crítics.
Mentre vaig pujant per la pista amb una pendent molt lleugera, un senyor gran, tenia pinta d’haver assolit ja la jubilació, em passa amb la bicicleta, em saluda i s’atura uns metres més endavant. Al mateix temps que jo torno a estar a la seva alçada arriben uns companys seus, també amb les bicis, i tots de la mateixa “quinta”. El més graciós de tot fou el comentari del que els esperava: què, voleu parar a fer un pipí? Hahaha… la pròstata no perdona i cal ser previsor!
Els camps d’ordi i la visió de l’objectiu més a prop fan que, imperceptiblement, acceleri el pas.
A tot això que, per fi, deixo la pista per agafar un camí a l’esquerra i emprendre el darrer tram cap al Pilar d’Almenara. Uns indicadors m’orienten definitivament i, amb una ziga-zaga, enfilo cap al cim.
Les ruïnes de l’església de Sant Vicenç, segles XIII-XIV, precedeixen el Pilar d’Almenara, una torre medieval circular dels segles XI-XII que té 15 metres d’alçada.
L’accés a l’interior del Pilar es fa per una escala que envolta part de la façana. A dintre, hi ha dos nivells als que s’accedeix també per sengles escales enganxades a la paret i una obertura ben estreta, tant que si tens motxilla a l’esquena (no cal que sigui grossa) te l’has de treure. En el nivell superior, la terrassa, es disposa tota la plana a l’abast de la teva vista.
En marxar del Pilar, m’aturo a les excavacions que es van fer a la Guerra Civil per part de l’exèrcit popular de la República, en mode observatori per controlar el Pla d’Urgell, però també com a refugi davant els bombardejos de l’exèrcit feixista insurrecte.
Marxo capcot, pensant en els malaguanyats soldats de la resistència i el segle, gairebé, que ens separa. Han canviat moltes coses, tot i que n’hi ha força que segueixen tan vigents com en aquella època no tan llunyana. Retorno per l’església de Sant Vicenç i la contemplo un instant, des de les runes. Tot fa olor del passat.
Davallo més o menys un kilòmetre des del cim que, per cert, ara me n’adono que no he marcat en la ruta amb un waypoint. Tant és. Com dic, refaig el camí durant un km i em desvio pel que hauria de ser un sender. La realitat és una altra. No hi ha camí, potser sí que s’intueix, però tot és ple de vegetació ben alta, ple de cards i espigues que s’escolen per no sé quines escletxes del meu calçat. La calça llarga és imprescindible, sinó no hagués pogut progressar.
No és un tram massa llarg, però deu n’hi do, això de passar camp a través. Arribo a un petit bosc (oh, ombra!) i aprofito per descalçar-me i netejar de punxes sabates i mitjons.
El tram del bosc dura poc, però els arbres aporten el punt de frescor que s’agraeix en un dia tan càlid. De seguida el camí condueix cap a una pista que resseguirà durant poca estona el canal d’Urgell fins que l’acaba creuant, just a l’alçada d’una altra bassa d’aigua ben refrescant. En aquest punt segueix la lliçó de la gestió de l’aigua, aquesta vegada en veure com es mesura el cabal del canal.
Aquesta bonança d’aigua s’ha de repartir per la terra que ve ara que, del contrari, restaria ben erma. El camí assolellat passa pel mig de finques conreades, i estelladors que les alimenten i les salven del no-res. En el camí direcció Cal Pobla hi ha aspersors que, encara que sigui una mica, desvien espurnes d’aigua cap al voral del camí. És un plaer que et caiguin a sobre i et mullin amb gasiveria, tot s’ha de dir. M’empantano observant el mecanisme que segmenta el rajolí d’aigua i es llença esperitat des del sortidor, produint el soroll característic que tots tenim en ment (tst-tst-tst-tst-tst…). Giro just abans d’arribar al pantà del Tarrós fins a la masia de l’Esteve. A partir d’aquí el trajecte s’inclina tant lleugerament que gairebé no es percep. Es pot dir que comença l’aproximació al segon objectiu: el Tossal de l’Espígol.
Durant un kilòmetre, aproximadament, camino fins que torno a topar-me amb el canal d’aigües inassolibles. Comento això perquè la imatge és estimulant després de dues hores i mitja a ple sol, però no pots accedir a l’aigua de cap manera si no és llençant-hi. Potser amb alguna postura arriscada podria arribar a tocar l’aigua, però no hi ha tanta necessitat, tot i que l’ampolla d’aigua de 1,5 litres ja fa estona que ha baixat de la meitat. L’única companyia que tinc són els bancals de fruiters, pomers més concretament.
Paral·lel al canal passa el camí que, de seguida, trenca a la dreta per enfilar cap al Tossal de l’Espígol. Passo Cal Foix i en breu ja està a la vista.
En poca estona corono el cim i em trobo amb una altra fortificació de la mateixa naturalesa que el del Pilar d’Almenara. També està excavada i cimentada, construïda a mitjans del 1938 per l’exèrcit democràtic de la República.
Per sortir del Tossal agafo un sender que, una vegada més, és més intuït que real, fins que arribo a la pista del camí de Tàrrega. El proper objectiu és Lo Tossal, que és considerat ara el sostre comarcal del Pla de l’Urgell. La veritat que la seva proximitat ha fet que allargui la passejada, tot i que amb aquesta temperatura es comença a fer pesat. Entre els dos tossals hi ha un parell de kilòmetres fent una volta que, a aquestes alçades, fa una mica de recança.
Arribar a Lo Tossal no és complicat, en absolut, però torna a haver-hi una altra travessa d’aquelles de cap a través. De la pista que passa pel costat del Tossal, trenco a l’esquerra per qualsevol punt, aleatòriament, i començo l’ascensió pel camp. La vegetació no és tan punyetera, si se’m permet, però tampoc és amable, per entendre’ns. En arribar no hi ha cap cim, és a dir, és el punt més àlgid de la comarca, però no hi ha res que indiqui que estem en un cim, tret de quatre pedres grosses amuntegades a mode de fita.
La davallada també la faig camp a través, amb les mateixes condicions que he pujat, fins arribar al camí. Torno a topar amb el canal i he de fer uns metres extra fins que el puc travessar, la qual cosa ja no fa tanta gràcia després de ben bé quatre hores de sol i de pols. Aquest tram llarg el faig al costat del canal i, com que hi passo bona estona, puc fixar-me que, de tant en tant, l’aigua arrossega el cos sense vida primer d’un falcó (crec) i després d’una cria de senglar. És allò que deia abans, que l’accés al canal, a l’aigua, és força arriscat i una vegada caus a dintre, les parets del canal són tan llises que esdevenen una trampa mortal.
Passo per una bassa i més endavant bado observant un bancal de fruiters coberts amb la malla. No me n’adono que havia d’agafar el camí de dalt en comptes de seguir pel del canal i, quan veig que he de girar, tinc un desnivell suficient com per repensar-me si tornar enrere o grimpar una mica. No, no faig cap passa enrere, així que amunt!
Torno al punt del canal en el que havia arribat abans de pujar al Tossal de l’Espígol. Durant un tram segueixo pel mateix camí fins que, a l’alçada del Tossal del Pobla, segueixo per l’esquerra direcció a La Guàrdia. Estic realment cansat. Fa molta calor i tinc els llavis secs, per la part interna i tot, la qual cosa no acabo d’entendre perquè m’he anat hidratant sovint. Ja veig el poble i m’agradaria accelerar el pas, però no ho faig perquè representa un esforç que ara no estic disposat a fer. El darrer glop d’aigua l’escupo perquè està calenta.
Aviat, però, arribo al cotxe després de gairebé 5 hores amb una única dèria al cap: una cervesa ben fresca!
