MAPA I PERFIL
CRÒNICA DE LA RUTA
Dissabte de Candelera a Molins de Rei és sinònim d’aglomeracions. És un orgull per a la vila tenir una fira amb tant de renom i és una sort poder gaudir-la. Això no obstant, també pot ser un motiu per fer una escapadeta a la muntanya i sortir de tant de rebombori.
Així, decideixo fer una ruta curta però agradable travessant part del poble i endinsant-me a Collserola a través del Castell Ciuró.
Quan enfilo el Carrer Jacint Verdaguer i arribo a l’alçada del carrer Onze de Setembre m’aturo a fer una foto a la Federació Obrera, un edifici construït a principis del segle XX, i amb un fort valor patrimonial de la vila.
Des del carrer Onze de Setembre, torço a l’esquerra per agafar el Camí antic de la Santa Creu d’Olorda que ja no deixo fins arriba a les ruïnes del Castell Ciuró, ja a les afores de Molins de Rei.
El Castell Ciuró devia ser una petita fortalesa segurament del segle X, de la qual només en queden poques parets, una de les quals llueix un opus spicatum ben conservat en la forma de construcció.
Després d’un parell de fotos m’encamino cap al turó del Mulei que m’espera ben amansat a pocs metres des d’on em trobo en aquests moments.
De la cruïlla de camins cal escollir la que et porta cap a l’ermita romànica de Sant Pere del Romaní. El camí comença amb un clar descens que continua quan agafo un trencall a mà dreta a uns 700 metres des de la cruïlla. Segueixo davallant per aquest camí fins arribar a un punt on s’acaba, i tot seguit comença un sender força més estret.
Sembla que la vegetació de canyes i arbres se’ns hagi d’engolir, justament en el punt més baix.
A partir d’aquí començo a remuntar cap a munt amb unes senyals dèbils que en algun temps havien dit alguna cosa, però que ara només són esquelets de fusta i ferralla. La guia, sembla estrany, ara seran uns senyals en forma de punta de sageta d’un color verdós que canvia de tonalitat en funció de la seva exposició al sol i de la seva antiguitat.
No es triga gaire en arribar a la propera estació: l’ermita de Sant Pere de Romaní.
És una ermita romànica del segle XI i que presenta un estat força digne. Aprofito per provar el temporitzador del meu telèfon mòbil i posar als peus de l’absis semicircular. Tot un èxit!
Un senyor amb un gos apura les darreres queixalades del seu entrepà tot contemplant les vistes de la comarca. Ens saludem i torno a emprendre la meva petita excursió.
Mentre pujo, de tant en tant apareix alguna d’aquells senyals de color verd que em confirmen que vaig pel bon camí. També em topo amb una fita (una pedra) amb la inscripció ROCA. No sé què vol dir, però es troba en el camí cap al turó del Mulei.
Quan arribo a dalt, un senyor amb un mapa, una motxilla i ganes de xerrar m’explica que ha vingut a la Candelera de Molins, però que primer volia pujar al Mulei. Constatem que l’alçada que marca el meu mòbil amb l’aplicació de wikiloc (269 m.) no es correspon amb el punt on som, que totes les referències diuen que està en 227 m. No sé què pensar, però l’alçada avui no és important, tot i que em mosqueja una mica. Aquesta vegada no m’ha calgut posar el temporitzador del mòbil, sinó que el senyor em fa una foto en una mena d’elevació de pedres que podria haver estat la paret d’alguna cabana o vés a saber què. No sé on es troba el punt més àlgid del Mulei, però aquest no ho és, perquè uns metres més endavant hi ha una petita remuntada.
A partir d’aquí, només cal seguir un sender a través del bosc durant mig kilòmetre, aproximadament, on s’arriba a un camí més ample. Cap a l’esquerra ens portarà de cap una altra vegada vers el Castell Ciuró.
Només he de resseguir les passes sobre les quals he vingut per tornar-me a amarar del clima Candeler de la meva vila.
Quan arribo a casa he fet uns 9 km. I ara… a firar!
