MAPA I PERFIL
CRÒNICA DE LA RUTA
A l’alçada de Ca l’Escolà, carretera C37, hi ha un trencall que puja fins l’església de Santa Maria de Miralles, esplanada on deixem el cotxe.
L’església de Santa Maria de Miralles compta els dies amb la companyia de les ruïnes del castell, els qual ens ofereix una vista del núvol boirenc que acabem de deixar per sota. L’atalaia principal corre de part de la torre, en la punta oposada.
Comença l’excursió seguint les indicacions d’un pal que assenyala un petit corriol que s’endinsa en el bosc. Potser el camí no és massa clar a l’hora de seguir-lo, però en cap moment representa una pèrdua d’orientació.
Seguim davallant fins la Font de Can Gol, que està justament sota una paret rocosa. La font està tancada amb una porta de ferro; un desencant, tot s’ha de dir.
Aquest camí desemboca en una pista que seguim a mà dreta. Passem uns camps grocs que anuncien la seva imminent sega. És aviat i la calor no castiga, encara, per la qual cosa la visió ‘’aquests camps produeix el plaer bucòlic de les primeres hores d’un matí assolellat de juliol.
S’abandona la pista per un corriol a mà dreta. Cal estar ben atent, ja que és molt probable que ens passem el senyal de la fita que ens avisa, tot seguint per la pista endavant. Quan ens n’adonem, tornem enrere.
Des que hem deixat la Font de Can Gol no hem fet més que anar pujant, a poc a poc. Ara ho fem per un caminoi per dintre del bosc.
Les fites van guiant-nos per dintre del bosc, tot i que el camí és prou evident. Val a dir que tots els ajuts són pocs, doncs si vas per un camí i se’t passa alguna fita que t’ha de desviar fas uns metres extra, com ens ha tornat a passar.
Una vegada assolim la carena, l’objectiu més proper ja és la Creu de Ferro. L’alçada ja és considerable tot i que seguirem pujant amb un desnivell menys intens. Bé, la veritat és que la intensitat no ha estat mai un problema en aquesta excursió, si més no en la pujada.
Les vistes des de la carena són ben boniques, i els que tenen tendeixen al vertigen només han de tenir una mica de precaució a l’hora d’acostar-se massa al cingle.
Mentre es careneja seguint el camí apareixen emmarcats l’ermita i el castell de Miralles on hem deixat el cotxe, ja una mica lluny.
És d’hora, encara no són les 9 del matí, però passant pel Coll de Tresserras ja hem fet la primera suada.
En arribar a la Creu de Ferro, situada al Punt de Coma-roques, hi ha també un petit betlem ple de figuretes. A dintre d’una capsa hi ha paper i llapis per deixar constància del pas per aquest lloc per part dels excursionistes. Les vistes són impagables.
Toca baixar una mica seguint la carena. En algun pas el camí es confon entre les roques, però sense massa dificultat per retrobar-lo.
Ens fem un petit embolic a l’hora de seguir el camí tot i que, finalment, aconseguim treure l’entrellat i no equivocar-nos. Sembla que tenim a prop el cim, així que aprofitem una ombreta que se’ns ofereix amablement per menjar-nos l’¡’entrepà i agafar energies de cara al que queda.
De seguida arribem a la cruïlla que ens marca tres direccions. I aquí és curiós observar com les indicacions que marquen cap a l’Agulla grossa realment van en direcció al Grony!! Sigui com sigui, agafem la primera desviació cap a l’esquerra per anar a l’Agulla Grossa.
El camí és veritablement curt, gairebé paral·lel a la carena que fa una estona hem deixat.
L’Agulla Grossa ens rep amb una fulla de ferro amb la imatge del cap d’un Crist, que data del 1975 d’una entitat d’Igualada.
Cal retornar pel mateix camí cap a la cruïlla. Ara enfilarem cap al Grony per un camí que s’inicia al costat d’unes runes.
No es triga massa en pujar al cim, des del qual es veu l’Agulla que fa uns instants hem deixat. Les vistes de la plana contrasten amb la cinglera que hem pujat i l’ambient muntanyenc de l’excursió.
En el cim hi ha una senyera castigada per la intempèrie, i també paper i llapis per deixar-hi lempremta.
La davallada des del cim té un desnivell més pronunciat, per la qual cosa cal anar amb un cert compte. En el primer tram no cal patir perquè es fa a través d’una pista ampla de bon trepitjar, però aviat un senyal vermell avisa que cal tòrcer a mà dreta per agafar un sender que condueix per dintre el bosc.
Al llarg de tot el camí pel bosc mai es perden de vista els senyals vermells; i si es perden… mal senyal!
Un cop d’ull enrere per veure d’on venim i què deixem a dalt.
El tram de bosc no es fa massa llarg, tampoc, i de seguida se surt a una altra pista que seguim. Un cartell anuncia el Balç de Fontanilles. Encuriosits anem a veure’l i la sorpresa és molt gratificant, ja que una petita cascada dóna un punt de frescor en el calorós retorn al punt inicial.
Ja només queda seguir la pista, la qual torna a oferir-nos els camps grocs per segar.
Són les 12 del migdia i, ara sí, el sol cau amb el seu pes de juliol. Per arribar al Castell el camí puja de forma suau, però redéu com es fa pagar, que ni l’ombra ni l’aigua tèbia que encara tenim per beure ens alleugen de la llosa de foc.
