MAPA I PERFIL
crònica de la ruta
Avui sortim en grup cap a la Mola, una excursió que teníem pendent des de feia temps i que mai ens posàvem d’acord, però que amb una certa improvisació s’ha trobat el dia perfecte per dur-la a terme. Arribats a Matadepera, deixem el cotxe a l’aparcament del “Camí dels monjos”.
Abrigats d’inici, comença l’ascens pel camí dels monjos, un clàssic que cal fer de tant en tant. L’expedició queda retratada amb una selfie.
A poc a poc anem endinsant-nos en el bosc i deixem cases i carrers enrere. La Júlia petita (hi ha dues Júlies avui) s’ha transformat en un tronc o bé s’ha convertit en la figureta d’un pessebre.
En aquest cas la Júlia gran tanca l’expedició, i només queda pel darrere el fotògraf.
Aquest roca plantada enmig de la boscúria és el Cavall Bernat. Donen ganes de pujar-hi, si més no d’acostar-s’hi. Ara segur que no, però en la baixada potser algú va a visitar-lo. El nom de Cavall Bernat es pot trobar en algunes muntanyes catalanes per amagar el nom de “Carall Bernat”, ja que “carall” fa referència a la forma fàl·lica d’aquestes roques. Per tant, quan trobeu un Cavall Bernat que no se us escapi el riure!
Altres formes que trobem durant el camí.
Alguns trams són ben costeruts, tot i que no representen cap dificultat. El que sí cal tenir en compte és que és un camí força transitat i les pedres estan molt desgastades fins al punt de córrer el risc de lliscar amb prou facilitat. Per això cal portar un calçat amb una sola ben adherent.
Després de la pujada arriba una mica de pla i podem refer-nos dels esbufecs generals. A les més joves els escau molt bé la muntanya, no veieu quina cara de felicitat mostren!
Això sí, la que desborda una energia inesgotable és la més petita. Quin nervi amunt i avall!
Bé, alguns pares hem de demostrar l’orgull de família…
Mentre esperem que arribi la resta de l’expedició la imatge de Montserrat se’ns presenta clara, majestuosa i imponent.
Ja falta poc, estem a tres quarts d’arribar i el que sembla que està a tocar encara ha de trigar una mica en arribar.
Doncs això, l’orgull de família (II).
Ep! I un parell d’amics en plena forma!
El millor de tot, i ho dic seriosament, és que les excursions per la muntanya, tot i l’esforç que en alguns moments cal fer, ens alliberen del dia a dia i ens arrenquen les millors expressions facials que podem tenir. I sinó, guaiteu quines rialles!
Ostres! La Júlia petita no entén que no cal pujar i baixar, que la línia recta és fàcil de seguir. Dubto que a la seva edat hagi vist el “karate kid”, però per la posició començo a sospitar que alguna cosa li han ensenyat a casa seva.
El Cavall Bernat ara queda avall…
Pessebres a les roques. I no és l’únic. Davant nostre hi havia un grup que portava un pessebre i quan ha arribat a un lloc concret l’han deixat. Més amunt, n’hem vist més, per la qual cosa deu ser tradició en aquesta època fer-ne i portar-los per decorar tot el camí, si més no la part més propera al cim abans d’arribar a la gran plana.
Ara sí que som a prop. Déu n’hi do quin munt de gent.
Amb diferents ritmes, tothom anem fent cap al cim de la muntanya de Sant Llorenç del Munt, més coneguda com la Mola. Una vegada ja hi som tots, ens fem la foto d’equip!
Un dels principals objectius de l’excursió era fer un esmorzar-dinar al restaurant, en una hora que no coincidís en l’hora de dinar, però que tampoc agafés els darrers esmorzars. Crec que hem arribat a l’hora perfecta, i només arribar ens preparen un taula en cinc minuts, tot i la gentada.
En sortir del restaurant, amb les necessitats ben cobertes, alguns fem una visita ràpida per l’interior de l’ermita de Sant Llorenç, d’estil romànic i força ben cuidada. Tot un plaer per als amants d’aquest estil arquitectònic. I és clar, no podíem marxar sense fer-nos una foto als seus absis.
Tampoc podíem marxar de la Mola sense airejar l’estelada en grup.
I des del cim, les perspectives són múltiples, més encara en un dia tan clar que et permet veure les siluetes de les muntanyes de bona part de la geografia catalana.
Ara sí, iniciem la baixada, cadascú al seu ritme. Com que anem amb canalla, decideixo avançar-me perquè vull anar al Cavall Bernat. A mig camí entre el cim i el punt d’inici hi ha un trencall a mà dreta segons baixes que va cap allà. L’agafo.
S’hi arriba més o menys en 1 kilòmetre i en trams de forta baixada, alguns per roques de dimensions considerables. Una vegada a la falda del Cavall Bernat donen ganes de pujar-lo, però no sense el material adequat, que en aquest cas seria escalant.
De tornada, calculo que els meus companys d’expedició ja han passat pel trencall, així que tiró avall amb bon ritme. Em topo amb una mare que porta la motxilla a l’esquena i una criatura dormint als braços. Flipo! Li ofereixo ajuda per baixar-li la motxilla i m’ho agraeix però declina l’oferiment. Això sí que és força de voluntat. Una vegada més, una altra mostra del que són capaces les dones, de com arriben a ser de sofertes i de quantes lliçons més m’acabaran donant fins que deixi aquest món.
Ja diviso els meus companys i en reconec algunes veus. Som a tocar del punt d’inici o del punt final, que és com ara cal enfocar-ho. Abans, però, una altra imatge de satisfacció impagable.
