MAPA I PERFIL
CRÒNICA DE LA RUTA
L’expedició d’avui som el Xavier i l’Albert. Partim de Can Sobirós, que està just a sota del Santuari de la Mare de Déu del Mont, en la carretera que hi puja i hi ha lloc per deixar els cotxes.
Planegem uns metres per una pista fins que l’abandonem gairebé de seguida per agafar un corriol que s’endinsa al bosc. Fa baixada i està ple de fulles i de fites. Les fulles, en ser juliol no ens han de molestar gaire, però si fos en èpoques més humides sí que cal tenir-les molt en compte. Les fites seran una constant en tota la ruta, tant que quan no les hem vist hem hagut d’improvisar i tirar pel dret.
El primer tram de davallada s’acaba aviat i tornem a planejar, això sí, caminant sobre rocs i anant força en compte. Hem passat per un parell de tarteres que impressionaven molt, tot i que no comportaven cap perill perquè el pas era força clar. Només heu de fixar-vos en la ruta del mapa i posar-ho en “satèl·lit”. Impressionant.
Acabat el tram de les tarteres, una porta natural de roques ens porta a una altra dimensió en la que topem amb una Bauma abans d’arribar al Pla dels Saiols. L’obertura de grans finestrals ens ofereix vistes que inunden l’ànim de joia. El camí no ens permet agafar un bon ritme perquè no és fàcil trepitjar-hi, però, a canvi, tampoc té grans desnivells sinó que baixem i després pugem suaument fins arribar a una cruïlla a l’alçada del Collet de Dalt. Si l’agafem a la dreta, pujaríem ja cap al Mont, però el nostre primer objectiu és anar a la Tossa d’Espinau, per tant, cap a l’esquerra. Davallem una mica fins arribar al Coll de Joncanat.
Després de seguir una estona, arribem a un punt en què podem seguir de front cap a la Tossa d’Espinau, o podem girar cap a la dreta per pujar el Pedró de Montosa. Ens desviem, doncs, primer cap al Pla de Montesa en una ascensió contínua que, de tant en tant, ens obre una finestra. Una indicació en un arbre i les fites ens ajuden a continuar fins arribar al Pedró de Montosa i gaudir d’unes bones vistes.
Tornem sobre les nostres passes i a l’alçada del Pla de la Tomba, en una fita que hi ha en la soca de l’arbre de doble tronc, ens desviem a la dreta en direcció a la Tossa d’Espinau. Per anar-hi seguirem la Serra de les Corones tot i que en molts trams és difícil seguir les fites. Sovint no les veiem i hem de guiar-nos pel track agafant altres referències. El camí planeja fins que hem d’agafar una ascendent que no tenim clara per la manca de fites. Trobem un gran roure i després un altre, fins a arribar al Puig de Torroella, gairebé sense adonar-nos-en.
Amb el camí una mica més clar, seguim planejant per la Serra de les Corones. Trobem un banc natural format per un arbre caigut i alguna altra curiositat. Just abans d’iniciar l’ascensió cap al Tossal d’Espinau, la Serra ens ensenya les vistes del Mont i també de la Tossa d’Espinau, tot a tocar.
En pocs minuts hem arribat a la Tossa d’Espinau. El camí de pujada l’ascendim camp a través perquè no hem vist que hi havia un sender, que després sí que aprofitarem per baixar-hi. Una piràmide de rocs i el rètol amb el nom del cim ens reben al clar. Cal dir que tota l’ascensió l’hem fet a l’ombra, com gairebé tota la ruta. En el cim, 5 o 6 alzines es reparteixen també per tapar-nos del sol, si volem.
Ja portem mitja ruta. El camí de tornada és més fàcil perquè hem trobat “camí” i no anem al Pedró de Montosa, per tant, entre fites i marques i el sender que el veiem més clar, tot es fa més coll avall.
Com deia, del cim sortim pel camí marcat. Passem tocant les roques de la Serra de la Corona i, en arribar a l’alçada del Puig de Torroella, passem pel costat travessant el bosc. Tot i així, arribem a la Tossa Petita amb unes vistes del Mont molt encisadores.
Superem el Pla del Vi amb compte de no passar-nos un trencall a mà dreta per on comença una davallada amb força pendent. Estem a l’estiu i tot està sec. Penso que aquest descens amb el terra humit pot ser un pèl molest, no crec que tampoc perillós, però si que cal tenir molta prudència. Arribem en aquell punt de quan començàvem la ruta en què si giràvem a la dreta pujàvem al Mont. Doncs com que ara venim de front, iniciem la pujada prenent el trencall a l’esquerra.
La pujada es fa intensa, sobretot al principi, fins que agafes el ritme i vas fent ziga-zagues per anar guanyant alçada. En mitja horeta som a dalt, als peus de la Mare de Déu del Mont. Arribem a dalt de tot i ens espera Mossèn Cinto Verdaguer assegut amb les vistes al fons del Canigó, inspiració directa dels més de 4.000 versos del seu poema homònim que tanta rellevància va tenir en la nostra Renaixença (cultural).
Satisfetes les nostres necessitats amb aigua fresca i un bon refresc ensucrat, abandonem el lloc Sant, tant per la Mare de Déu com per l’il·lustre escriptor. Tornem al camí per on hem vingut però el camí del descens és una continuació pel que hem pujat, només que la petita desviació ens porta al Mont. La inclinació és forta i perdem alçada força ràpidament. En arribar a una cruïlla després d’una ziga-zaga cal seguir rectes fins arriba a una portella de fusta a través de la que abandonem el camí i anem a petar a la carretera que puja al Santuari. El tram de carretera és molt curt i de seguida hi ha una desviació a l’esquerra per tornar a agafar el camí que encara és més pendent que mai. A l’alçada dels peus del Turó de Montjuïc hi ha una desviació on el camí s’aplana fins que, en pocs metres, arribem Can Sobirós, al Coll de les Sorreres, el nostre punt d’inici.
A LA VERGE DEL MONT
Oh Mare de Déu del Mont,
¿Com tan alta en sou pujada,
en un trono de penyals
dalt al cim d’una muntanya?
¿És per sentir els Angelets,
o per rebre el bes de l’alba
o per abastar un estel
el més bell de l’estelada?
No és per sentir els Angelets,
puix us volten en garlanda;
ni per veure eixir el sol;
per Vós no s’és post encara;
ni per abastar un estel:
prou n’esteu ben coronada;
sinó sols per beneir
d’Empordà l’hermosa plana
que teniu a vostres peus
pregant-vos agenollada.
