MAPA I PERFIL
CRÒNICA DE LA RUTA
A les afores de Peramola es troba Can Boix i, just abans d’arribar-hi, un petit aparcament on deixem el cotxe. Són dos quarts de vuit del matí i encara aprofitem la fresca.
Envoltem l’allotjament turístic de Can Boix i en la primera cruïlla agafem cap a la dreta per iniciar una pujada contínua en la que, inicialment, seguirem el torrent de Font Viva. No arribem a la Font Viva, sinó que tornem a girar a la dreta per seguir pel Canal del Torner durant bona estona fins arribar a les balmes.
Anem guanyant alçada i, de tant en tant, ens aturem unes vegades per agafar aire i unes altres per contemplar el paisatge que se’ns va obrint. És curiós com les balmes que anirem trobant al llarg del recorregut són emprades per fer-hi espais habitables. Possiblement “habitable” no sigui el terme més adequat, però dona a entendre com s’aprofita l’orografia per desenvolupar habitacles que, si més no, funcionen molt bé com a refugis. Seguim pujant i arribem a les Balmes de Sant Honorat.
A les balmes hem agafat una mica d’aire i seguim ascendint. Aproximadament als 2 km de l’inici hi ha una cruïlla en la que seguirem les indicacions de Sant Honorat, a la dreta. Per arribar al Coll de Sant Honorat s’agraeix portar bona sola perquè caminem sobre roca, sense un camí marcat, només amb les fites que anem trobant i indiquen per on hem d’anar. En arribar al coll, és bonica la imatge del Roc de Picapoll, però no n’estic segur, i una primera visió del pantà d’Oliana des del Mirador del Roc de la Presó.
El camí continua i passem per una altra construcció feta en una balma. A partir d’aquí el pendent se suavitza i de seguida arribem a les ruïnes de l’església de Sant Honorat. Dubtem de si és el cim o no, però segons les nostres anotacions hi ha un punt una mica més alt més endavant. Decidim esbrinar-ho a la tornada i ara ens dirigim al Mirador de Sant Honorat, des d’on contemplem l’espectacle natural del pantà l’Oliana i les cingles de les Roques de Sant Honorat. En el retorn, busquem el punt més alt, però acordem fer-nos la foto del cim a l’església de Sant Honorat.
Desfem el camí que ens ha dut cap aquí i, després d’un bon tram davallant, en la cruïlla agafem cap a la dreta caminant una bona estona per roca pura. Abans d’entrar en un bosc hi ha una aturada obligada davant les vistes de la plana, amb Peramola al fons i el pantà de Rialb que hem creuat amb el cotxe pel pont que s’insinua.
En sortir del bosc el sol torna a fer acte de presència. He de dir que de moment està sent una ruta en què, evidentment, hi ha exposició al sol, però en molts trams les parets de les Roques i els boscos ofereixen moltes estones d’ombra. En els camins és més fàcil deixar rastres per on continuar la ruta, però en les roques el que trobem són fites de pedra a través de les que ens hem de guiar. La imatges de les roques i de les figures curioses que formen, sempre són un motiu per a la contemplació.
Hem arribat al punt en què el cos ens demana aturar-nos i esmorzar. Ja portem dues hores i mitja i ens queda el doble de ruta per temps, però més del doble per distància. De vegades, en plena ruta, el cos et juga una mala passada i s’ha de ser molt caut i decidit a abordar l’objectiu. Així, amb totes les precaucions i assegurant-nos que prenem una bona decisió conjuntament acordem que el Xavier se’n torna cap al punt d’inici donat que fa baixada i la distància és força menor que completant la ruta. Per contra, un servidor continuarà en solitari la ruta amb la intenció de completar-la. Dit i fet, ens acomiadem per retrobar-nos en un parell d’hores al cotxe.
Ja sol, la ruta que ara ve és una ziga-zaga contínua per l’orografia de les Roques de Sant Honorat que entendreu bé si observeu les imatges del plànol topogràfic. Passo pel Paller Gros en direcció a la Roca Llarga, al Coll de Mur. Hi ha alguns passos que poden semblar complicats però no ho són pas, només cal anar amb una mica de compte i ja està. Entendria més el perill en un dia humit, però no és el cas. Per fer-nos una idea, en alguns d’aquests passos hi ha cadenes per agafar-se, però tinc la sensació que són més per donar la tranquil·litat que podem recorre-hi que no pas perquè calguin. Jo no les he hagut de tocar en cap moment, i no és per cap aposta personal, sinó perquè realment no m’han calgut.
Després de tanta estona de trepitjar roca, canvia l’escenari a un camí cap a la dreta en la cruïlla que ens ha de portar a envoltar la Roca del Corb. Una vegada rodejada gairebé del tot passem pel Corral del Corb i, més endavant, a la Casa del Corb. És impressionant com es transforma un accident geogràfic en una autèntica casa. Hi ha una porta que cal mantenir tancada perquè no s’hi fiquin els animals, però es pot entrar i contemplar tot l’interior amb una admiració profunda. Almenys així és com ho estic vivint. Col·loquialment, estic flipant!
Surto d’aquest conte màgic tenint la certesa que va ser tan real com que m’estic dirigint al segon objectiu de la ruta: el Roc de Cogul. La calor ja és intensa, només suavitzada per la penombra del bosc. Un rètol em diu que en 20 minuts seré a dalt, amb la imatge del Roc al fons. Com solc fer de vegades, em giro i miro d’on vinc: l’agulla del Corb.
En arribar al Coll de Quatre Camins, agafo el sender que puja definitivament cap al cim. En un primer tram sota la protecció dels arbres, tot i que aviat quedo al descobert per un camí empinat i pedregós que, amb el xàfec de graus que em cau a sobre se’m fa força pesat. Vaig canviat la gorra per protegir-me ara la cara ara la nuca (la “colleja”, si no vull ser tant normatiu). La pujada se’m fa eterna en la curta durada que té. Finalment arribo i agafo una mica d’aire, em redreço una mica i miro d’estar apte per la foto, no fos cas…
La baixada no em costa tant, però cal anar amb compte. Passo Quatre Camins i cal estar atent perquè en una cruïlla he d’agafar el sender que va en direcció al Grau de Porta. Deu n’hi do el pendent, ara cap avall, que agafa el camí i que travessa el Bosc de l’Hostal, seguint el reguerol sec que omple l’aigua quan baixa. En poca estona ja veig la piscina de Can Boix des del camí que esdevé un veritable paradís als meus ulls. Surto a la pista que hem agafat a l’inici de la ruta, però ara ja de retorn, i passo ara just al costat de la piscina. És la una del migdia, porto quatre hores i mitja caminant i passant molta calor, sobretot en la darrera hora. Ja només em faltava veure els cossos mullats, prenent el sol i prenent refrescos mentre camino just pel seu costat, en el camí que envolta l’hotel i que està gairebé a la mateixa alçada que la piscina. Enfilo el darrer tram cap al cotxe amb el consol de retrobar-me amb el Xavier, canviar-me i ràpidament buscar un bar on ens serveixin una cervesa ben fresca.
