mapa i perfil
CRÒNICA DE LA RUTA
Sense dubte que aquesta ha estat una ruta un pèl accidentada, i no és que m’hagi fet mal, no és això. La qüestió és que per desconeixement de l’aplicació del mòbil, per dubtes i males decisions, el que havia de ser una ruta que envoltava el Puiggraciós es va convertir en una passejada excessivament llarga que, degut al desconeixement del camí que estava seguint, vaig refer sobre les meves passes fins arribar novament al punt de partida. Tot i així, dono la ruta per bona ja que malgrat tot vaig gaudir de la passejada, del paisatge i de la immersió en plena natura.
Darrera el Santuari de Puiggraciós hi ha dos camins, dels quals agafo el de l’esquerra que en pocs minuts porta al Coll de la Tripeta. Una vegada es passa el coll s’entra en un camí que ressegueix la cinglera. El cim del Puiggraciós el deixo per la tornada, ara ve més de gust caminar.
Els talls de les muntanyes m’impressionen, a la vora del camí només hi ha precipici en un tram gens menyspreable i, en ocasions, si m’apropo massa per mirar avall tinc sensacions de vertigen.
Aviat abandono aquestes alçades i la pista, ben enfangada, avança fins a una construcció que es presenta amb una torre fortificada: és el Clascar, ben amunt de les cingles de Bertí.
Admiro la seva estètica i el seu aspecte noble i dominant d’aquelles terres. L’abandono amb la satisfacció d’haver respirat l’aire acaronat per un tresor de pedres antigues, que amaguen històries reals que desconeixem perquè el temps ho esborra tot, gairebé, s’ho emporta oblit enllà.
A partir d’aquí segueixo el camí ample fins que perdo els senyals del GR (blancs i vermells). Continuo, malgrat tot, i faig kilòmetres estèrils sense parar fins que poc més del km 9 recorregut decideixo dirigir-me cap a una casa que es troba plantada enmig de la natura.
Davallo fins a trobar un sender ben estret que, vés per on!, té les marques del GR. Un cop d’ull al mòbil em diu que m’estic allunyant de la ruta i que m’apropo cada cop més al santuari de Sant Miquel del Fai. Les ganes d’acostar-m’hi són grans, però l’hora em fa prendre una determinació per retornar, aquest cop pel sender que serpenteja entre el fullatge de les zones baixes.
Tants anys d’haver llegit “Els sots feréstecs” i ara recorrent els racons que descrivia Raimon Caselles. Recordo com començava tot plegat: A on reira de bet deuen haver anat a raure els ossos corcats d’aquell jaio del dimoni? Sempre m’havia cridat l’atenció aquesta frase, tant que finalment se m’ha quedat gravada, tot i que he de reconèixer que l’he hagut de tornar a mirar perquè havia canviat un parell de mots. L’essència, però, la conservava.
I mentre recordo aquell passatge i remunto per sortir de la selva verda, m’apropo al punt en què he perdut les senyals del GR i ha començat el camí erroni. Torno a passar per Sant Pere de Berí, a veure el Clascar i encaminar-me cap al Coll de la Tripeta. Abans d’arribar-hi, ja es veu el cim de Puiggraciós.
Passo el Coll de la Tripeta i observo que per accedir al cim tinc dues opcions. Puc envoltar la muntanya per la dreta o per l’esquerra i agafar un camí que em porti al cim. O bé, puc anar més directament aprofitant el tallafocs, tot i que l’ascensió és molt més agressiva. Com que ja he voltat prou, decideixo pujar a sac pel tallafocs. Quan arribo a dalt de tot el cor em surt per la boca i la respiració és molt ràpida. Em calmo una mica, ja només queden uns metres i aviat assoleixo l’objectiu.
La baixada resum una mica la ruta. Baixo confiat, satisfet i content per la passejada, però no puc assaborir del tot el moment perquè em torço el turmell esquerre. Quan em temo el pitjor experimento que el dolor és mínim i que puc seguir sense problemes. Aprofito per visitar la torre de telecomunicacions que hi ha prop del santuari i, observant ja l’hora, dono per acabada l’excursió. No del tot segur, crec que repetiré la ruta, però la que originàriament tenia pensar fer.
