L’Emperadora, el Tossal de Meians, el Costa Pubilla i el Puig de Coma Ermanda.

mapa i perfil

ENLLAÇ DE LA RUTA A WIKILOC

CRÒNICA DE LA RUTA

Per la carretera que surt de Campdevànol direcció La Pobla de l’Illet, la GI-401, es passa Gombrèn i a pocs kilòmetres una indicació a la dreta assenyala el camí cap al Santuari de Montgrony, inici de la ruta d’avui. Just abans del Santuari, hi ha un ampli aparcament on deixar el cotxe i posar-se en marxa.

Són les 7 del matí i ja fa poc més de mitja hora que hi ha llum clara. Una màniga llarga treu la fresca matinal del principi. El primer tram transcorre per la pista asfaltada per la qual he arribat em cotxe al costat d’unes parets espectaculars.

Més endavant, abandono la pista i encaro direcció a les Viles Xiques i les Viles Grosses.

Les vistes són precioses, amb un paratge verdós tant a les valls com a les muntanyes.

Aviat topo amb una tanca electrificada, que serà una constant durant bona part del recorregut. Un rierol que s’escola entre les pedres apareix una mica abans de les Viles Xiques.

El camí continua per la dreta mentre un vedell s’espanta en sentir com m’acosto. Arrenca a córrer en direcció a la mare amb un trot tant esbojarrat com maldestre, fruit encara de la joventut de la criatura. Passo al costat de la mare que em segueix amb la mirada en tot moment fins que ens perdem de vista.

Arribo a les Viles Grosses i, una mica més endavant, deixo la pista a mà dreta per enfilar-me per la muntanya. Ben vist, no caldria perquè es torna a sortir a la mateixa pista, però per allò de retallar una mica…

El Pedraforca treu les banyes arrodonides per començar a mostrar-se tímidament. Ja no el perdré de vista gairebé en tot el recorregut, sobretot als trams en els quals conservo l’alçada que ja vaig adquirint muntanya amunt, ja amb un incipient imatge del primer cim a la vista.

Una tanca en mig de la muntanya, sembla una ironia, però hi és i, a més a més, passo per ella.

Ara ja es nota que vaig guanyant alçada i me n’adono que encara vaig amb la màniga llarga. Fins ara, ja passades les 8, no he notat la necessitat de treure’m roba, tot i que constantment he estat pujant. El sol encara queda parapetat darrera les muntanyes que amb l’esforç de la seva impassibilitat resisteixen l’escomesa de l’astre abans de cedir en pocs minuts. Cal aprofitar, doncs.

Enrere, el Pedraforca ja regna amb tot el seu esplendor.

Passat el Pla dels Cóms el camí passa per les Fontetes de Meians abans d’enfilar de ple cap al primer cim dels d’avui, el de l’Emperadora.

No hi ha gaires senyals per on cal seguir la ruta, tot i que un caminoi va indicant un possible accés. De tant en tant, es troba alguna pedra amb marques grogues només si realment estàs seguint el camí oficiós, ja que moltes vegades la intuïció et fa marxar uns metres més enllà i vas perdent senyals. Tot i així, tampoc hi ha massa dificultat ja que vas fitant l’objectiu ara ja sí clarament.

En plena pujada, amb el sol que ja ha vençut les muntanyes i amb màniga curta arribo a l’Emperadora sobre les 9 del matí.

Des del cim, un recorregut amb la vista de 360º, agafant l’alè perdut i fent un glop d’aigua.

Reprenc la marxa i prenc també consciència que ara toca davallar per tornar a pujar pel llom de la muntanya per assolir els dos cims que em queden.

El pas pel Coll de la Bona es fa seguint un fil electrificat gairebé constant. També significa el punt més baix, per la qual cosa toca remuntar.

Amb menys esforç de l’esperat arribo a dalt, bé no del tot. Hi ha com un punt àlgid molt poc abans d’arribar al Tossal de Meians, que també rep el nom de Roc dels Llamps.

El Costa Pubilla ja és una qüestió de minuts. Goita! Unes passes més i el tinc a tocar! I ja hi sóc!

Parada obligatòria a esmorzar mentre contemplo tants cims, alguns fets i alguns per fer. Ara me n’adono que des de les 4:30 que m’he aixecat no he menjat res fins ara, les 10. Sembla que aquest pensament em revifa la gana.

Baixar sempre ha estat pitjor que pujar. Les cames pateixen més i sempre vaig pendent d’on fico el peu. Envolto el Pla de Pujalts per coronar un cimet que, ja de passada, no me’l puc deixar. El Puig de Coma Ermanda.

Fet el Puig, segueixo amb la baixada que mai no s’acaba. Al fons veig un grup de muntanyencs que enfilen cap al Costa Pubilla per les Costes dels Anyells, que precisament surten d’una pista. En aquest cas, m’ho prenc amb alegria.

Després d’un bon tram de pista, el ruta es desvia cap al bosc, la qual cosa t’assegura ombra i frescor. Una fita marca per on entrar al bosc i anar seguint el camí que acaba en una altra pista.

Quan estic cansat i ja de tornada em deixo anar pel camí que porto. El meu cap, ja més relaxat, barrina altres coses i no paro massa atenció als senyals del GPS. En aquest cas, hi havia un trencall a mà dreta que he obviat i he fet una metres més de propina. Cal estar atent…

Quina meravella. El camí passa pel costat de l’anomenant Torrent de Vaca Morta. L’aigua i la frescor alleugen la fatiga i la calor. Això em fa pensar que si hagués fet primer el Costa Pubilla hagués passat primer per aquí i hagués baixat pel camí de les Viles Xiques i Grosses. No passa res, per el fet d’invertir la ruta m’ha donat més estones d’ombra ja que la tornada per les Viles l’hagués fet en ple sol.

Ja estic a prop del cotxe. Torno a passar per les parets per… mira!!! Hi uns escaladors en plena paret. Brutal! A veure qui veu l’escalador camuflat en un pas no gens fàcil.

Ja al cotxe, em trec la roba, m’asseco i em vesteixo per visitar el Santuari. El que no sabia era que m’esperaven 140 esgraons fins arribar a Sant Pere de Montgrony!