MAPA I PERFIL
CRÒNICA DE LA RUTA
Per la carretera BV-1081 s’arriba a la població de Castellfollit del Boix, es passa gairebé tot el poble i al final, coincidint amb unes indicacions, deixo el cotxe i comença la ruta.
Encara amb les cases a tocar, el cartell mostra el camí a seguir cap al Cogulló.
Encuriosit per la denominació d’aquest cim he anat al diccionari i he trobat que es denomina cogulló al cim cònic, aïllat o a l’interior d’una serra. En aquesta imatge, doncs, el cogulló correspon al cim just a l’esquerra de la copa del pi que hi ha al bell mig.
A les vores de la pista ampla surten les flors per endolcir un dia que es desperta rúfol i amenaçador de pluja. A veure si aguanta.
A mesura que es va guanyant alçada es veu més clara la boira que envolta la parts més baixes de la vall.
S’arriba a un punt en el que es pot seguir per la pista o bé es pot agafar una drecera amb una pujada més exigent, tampoc res de l’altre món. Segueixo per la drecera.
Aquesta drecera acaba en una altra pisat que seguiré durant poca estona. En arribar a una petita edificació de pedra, tipus refugi auster, cal deixar la pista i desviar-se a mà esquerra enfilant-se muntanya amunt. Jo m’he despistat i he seguit per la pista, la qual cosa significa haver de desfer el tram recorregut.
És el moment en què hi ha més desnivell i ja es veu el cim relativament a prop.
En acabar l’ascens el pla em rep amb la vista del cim a tocar. L’aire es fa notar i, tot i no fer fred, és una mica molest. Cal abrigar-se una micona i fer les fotos de rigor.
Avui esmorzo dret, tot contemplant la vall des del cim i les muntanyes llunyanes i del massís de Montserrat
Reprendre el camí és el més sensat ja que el temps s’està complicant i encara no vull replegar-me. Agafo la pista i continuo dret fins a una cruïlla de camins. N’hi ha un que porta cap a Castellfollit del Boix, que és pel qual hagués arribat al cim si no hagués pres la drecera. Però com deia, faré una volta més ampla i agafo direcció Sant Miquel i Santa Cecília de Grevalosa.
Mentre camino, observo com els molins eòlics que veia en l’inici de la ruta ara se m’han apropat prou.
Em torno a despistar perquè l’accés a les ruïnes de Sant Miquel de Grevalosa es fa abandonant la pista i agafant un trencall a mà dreta. Jo me l’he passat i he accedit a la brava, però millor per on toca.
Deixant Sant Miquel, de seguida es passa una desviació amb indicadors. Ara no s’agafa, ja que primer cal arribar a Santa Cecília. Just abans d’arribar, una pedrot immens crida l’atenció de l’excursionista. I després… Santa Cecília de Grevalosa.
El cel amenaça i cal anar per feina. En el desviament, es començar a perdre alçada direcció la Plana del Revell. Pel camí topo amb petites extensions de terreny amb vinyes preparades, però molt joves encara. Diria que d’aquest fruit n’ha de sortir el vi DO Bages.
Just quan s’acaba la pista per on hi havia les vinyes s’arriba a una zona de certa confusió. La tendència és anar seguint la pista, però en comptes d’això cal travessar uns camps que semblen llaurats, però en realitat no ho estan, ja que les roderes dels tractors indiquen que l’activitat motora sovinteja per allí. Travessat el camp, trobo un petit sender que s’enfila amb la inevitable marca d’una fita.
Arribo a Cal Ton i un gos amable em ve a rebre a cops de lladruc enverinat. Mentre camino passo pel seu costat sense aturar-me i oferint-li el dors de la mà, en senyal de pau. Deixa de bordar per un instant, però quan ja no estic al seu abast segueix esperonant-me amb calidesa que abandoni la seva propietat.
M’introdueixo al bosc per un sender, passo per Ca l’Isidre i, finalment, després de serpentejar una mica acabo en una carretera.
Ara toca un tram força llarg de carretera. He de dir que el paratge és molt bonic i que l’asfalt de la carretera queda compensat pel bosc atofat i la companyia del so de l’aigua que corre per la Riera de Gravelosa. També passo per la Bassa de Cal Muntaner.
En passar per l’Hort de Cal Miquel, una altra bassa, aquesta artificial, conté la imatge d’una família ben feliç.
El camí comença a fer-se avorrit, però de tant en tant hi ha episodis naturals que sempre aporten aquell instant de valor que fa que tot pagui la pena.
Per fi arriba el moment de deixar la carretera i tornar a ficar-se al bosc. Just abans d’agafar un camí que surt des d’un pou, es torna a entrar en un prat que potser en alguna època de l’any està conreat, però ara no. El travesso i segueixo una camí que m’ha de portar definitivament a Castellfollit del Boix i, per tant, al final de la ruta d’avui.
