MAPA I PERFIL
CRÒNICA DE LA RUTA
El matí es presenta assolellat i enganyós. Els núvols no dissimulen que s’aboquen perquè els tinguem presents mentre ens reunim per fer la ruta de la Cerra. La “cerra” és un “cerro”, és a dir, un puig, un turó. Avui som colla, així que primer que tot, perquè som ben educats, ens presentem:
Comencem la ruta al Cementiri d’Olleros de Sabero pujant pel camí que surt per la dreta. A pocs metres hi ha la primera indicació que ens desvia lleugerament a la dreta. Al llarg del recorregut anirem trobant les marques blanques i grogues en arbres, pedres i fites de fusta. Mentre pugem cal aturar-se i contemplar la Camperona just al davant.
Anem ascendint i fent ziga-zaga resseguint les indicacions. Les imatges de les muntanyes són impagables, així com l’expedició que formem. Els diferents ritmes provoquen que el grup es dissemini, cadascú al seu pas amb un objectiu comú, arribar a la Cerra.
De sobte, com si d’un compte de fades es tractés, l’ascensió ens dona una treva i entrem en un bosc. El túnel natural és preciós, tant que per uns moments ens deixa sense paraules. Més d’un de nosaltres mirem als costats, al fullam dels arbres o a la seva soca, enrere i al davant…, però no, no hi ha fullets. Simplement, cal deixar-se anar i embadalir-se amb tant excels espectacle.
El que havia començat amb una suau travessa pel bosc va lleugerament en augment. És el darrer esforç abans d’arribar a l’antena que hi ha a “la Cerra”.
A pocs metres d’abandonar l’antena hi ha un banc-mirador des del que es veu el poble d’Olleros de Sabero i la cortina de muntanyes de fons.
La ruta ara planeja per la carena per La Cerra durant gairebé 3 km. En un primer tram, continuem per un sender abans d’incorporar-nos a una pista ampla. Podem veure les poblacions d’una banda i l’altra de la muntanya, així com gaudir amb les formes naturals que ens ofereix.
Una mica abans d’abandonar la pista ens topem amb al mirador de Valdetorno que, entre d’altres coses, contempla la Via de Valdetorno o Via Ferrata de Sabero amb el seu pont penjant.
Abandonem la pista gran i, a mà esquerra agafem una drecera que desemboca a una altra pista. Just a l’inici d’aquesta nova pista hi ha el refugi de Valdeguilla, el qual està regentat pel “Gelo”, cosí de l’Ana Cristina. Ens convida a entrar i a menjar una miqueta, però el temps se’ns tira a sobre i ho deixem per a una altra ocasió.
Encara queden 2 km i el temps empitjora, pel que cal apressar-nos si no ens volem mullar. Malauradament no arribem a temps i ens enxampa a poca estona d’arribar al punt de partida. En comptes de seguir per la pista, ens endinsem en una fageda per fer més plaent el camí. La pluja, en precipitar-se més vivament, augmenta el risc de relliscada pel que cal fer atenció amb el sòl, replè de fulles caigudes. Des que hem deixat el refugi, el camí transcorre paral·lel al riu Horcado, alimentat per petits rierols eixeridament crescuts per la pluja d’aquests dies.
Abans d’arribar al final de la ruta, passem per una recreació del que fou l’activitat principal de la Vall de Sabero: la mineria. Un vagoneta llarga que transporta troncs, una vagoneta per transportar el carbó extret i una estructura de fusta que serà la que aguanti el terreny que es guanya a la muntanya. Un bon final per una excursió ben gratificant.
