MAPA I PERFIL
CRÒNICA DE LA RUTA
Per arribar al punt d’inici, hem de passar per la carretera que va de Bagà a Gisclareny, i seguir cap al Coll de la Bena. De seguida s’acaba la carretera i comença un tram per pista fins al Coll de Bauma. Deixem el cotxe just en un revolt, al costat de unes indicacions que porten al Comabona on hi posa que hi ha 9 km. No sé d’on s’ha tret aquesta distància, perquè entre anar i tornar potser sí que s’arriben als 9 km, però tal i com s’indica sembla que des d’allí fins al Comabona hi hagi aquesta distància. No és cert.
Les primeres passes transcorren per una pista fins trencar a mà esquerra per un corriol que s’enfila per la muntanya. El canvi de desnivell es nota i es torna una mica més exigent i perllongat.
Per dintre del bosc i en ascensió s’arriba a la Pleta de l’Olla on la ruta canvia de direcció i s’obren les finestres entre la boscúria per mostrar-nos, ara sí, tota l’esplendor de la muntanya i els seus voltants.
En assolir el Pas de les Cabres la nostra primera intenció era carenejar fins al Puig Terrers, però ens vam refiar de les indicacions verdes i blanques que hem seguit durant tota l’estona i ens han desviat d’aquest objectiu. Ara, per tant, el que hem fet és vorejar aquest cim, passant per la Pleta de la Guilla i acabar al Coll de Tancalaporta. Una llàstima, tot plegat, per no haver pogut assolir el Puig Terrers.
Des del Coll de Tancalaporta ja es veu el Comabona; toca dons fer un darrer esforç per remuntar els gairebé 1000 m. de desnivell des de l’inici de la ruta.
Per fi conquerim el cim del Comabona, dues hores i mitja després de la sortida, aproximadament. Se’ns ha fet força llarg, tot i que amb el ritme del Marc haguéssim retallat mitja hora com a mínim! És com les cabres!
Aprofitem per esmorzar en un dels balcons de la Serra del Cadí.
Gairebé mitja hora més tard, comencem a desfilar cap avall, primer retornant sobre les passes que ens han dut al cim, però de seguida agafant el sender que baixa per Clot de Tancalaporta. És una baixada amb força desnivell, un pèl incòmoda en alguns trams pedrosos.
El terreny se suavitza una mica en algun tram, no pas perquè el pendent disminueixi, sinó pel sòl que es trepitja. Quan hi ha una mica d’herba la tensió de les cames minva fins a un pseudo relaxament que no és cert.
Ara el sol és fort i s’agraeix molt entrar en el bosc per fer el darrer tram fins al cotxe. Encara queda mitja davallada, però les condicions ja en són unes altres: pel bosc, sense pedres i sense sol. Això sí, les cames continuen patint el fort pendent.
De tant en tant ens anem aturant per fer un glop d’aigua o descansar les cames. Des que hem entrat al bosc, tenim com a referència la pista en la qual hem deixat el cotxe, i cada vegada la trobem més a prop. La remor d’alguns cotxes que la transiten ja ens fan saber que s’acosta el final de l’excursió d’avui.
