El Far (des de Sant Martí Sacalm)

mapa i perfil

ENLLAÇ DE LA RUTA A WIKILOC

CRÒNICA DE LA RUTA

Arribem a Sant Martí Sacalm des d’Amer, per una carretera estreta i sinuosa anomenada Camí de l’Estació.

En deixar el cotxe a l’aparcament del local social, comencem la ruta en direcció al Far. Ja des del primer moment una esplèndida imatge del Far.

De seguida trobem la cruïlla en la que agafem el camí de la dreta per pujar, deixant el de l’esquerra que serà pel qual tornarem.

Durant tota la ruta diferents senyals ens aniran acompanyant. Ara, en el tram inicial, les marques grogues ens han de conduir fins a dalt.

En David agafa la davantera amb la presència de l’objectiu just al davant.

No portem massa estona caminant quan ja hem de deixar la pista per endinsar-nos en el bosc a través d’un sender. Una marca anuncia el trencall, tot i que de primeres ens el vam passar sense adonar-nos.

A poc a poc es va ascendint de forma suau però evident a un ritme força bo. Ens crida l’atenció una gran roca plana a mà esquerra amb algunes inscripcions que adverteixen l’excursionista sobre dues opcions per arribar al Far: l’opció llarga passant per l’ermita de Santa Anna, o l’opció curta que retalla de forma important el camí. Nosaltres escollim la curta i, és clar, tot té un preu, ja que esdevé una opció més vertical que celebrem al mateix temps que esbufeguem. Som al Grau de Santa Anna.

Hi ha trams de grimpada i de coses curioses, com aquest arbre de doble tronc, o dedicatòries amb manifestacions més o menys artístiques al santuari.

Per fi arribem a dalt i el camí s’aplana sense perdre les taques grogues que ens guien. Enllacem amb la carretera que puja al monestir, tot i que la tornem a deixar per agafar un pas que han fet per als caminadors.

Arribem al Far, cim de Susqueda, tot un balcó natural que ofereix unes vistes extraordinàries!

Un bon lloc per esmorzar, sobretot si l’aire deixa de bufar i el solet escalfa una miqueta.

Abans de marxar donem un cop d’ull al santuari del Far.

Canviem de camí i també de color de marques. Sortim de l’espai del santuari camp a través i travessant una cosa semblant a una tanca, amb alguns dubtes de per on hem de continuar. Tot i així, s’intueix un camí que cada cop es fa més evident.

Resseguim bona part de la cinglera i fem alguna incursió per gaudir de l’espectacle.

En arribar a la balma ja no queda gaire per buscar la forma de retornar, estem al Grau de Cabrafiga.

Ens fem un embolic alhora de trobar el punt pel qual s’inicia el descens. Sembla que ens hem passat algun senyal que ens havia de desviar per començar a baixar ja, i arribem a una tanca en la qual ja ens plantegem que no anem bé.

Després de mirar bé, només veiem una opció real per baixar, així que l’agafem. De seguida veiem senyals que corroborem que estem en el camí adequat. De fet, és “el” camí. Ja tornem a canviar de color, ara les marques són vermelles.

El descens és dur i molt vertical. Cal anar amb molt de compte perquè el terra és humit per les pluges recents i perquè… simplement és humit. Una mostra és aquest quadre:

Arribem a un pla desprès de força estona de baixada i ho celebrem com cal.

Compte a partir d’aquí! Hi ha una pedra que assenyala el camí cap a Sant Martí, però no hem d’agafar cap de les dues pistes que parteixen del pla. Malauradament per nosaltres, no vam fer cas de la “invitació” que es feia a endinsar-se en el bosc mitjançant una entrada flanquejada per dues fites. El resultat és que vam caminar més del compte fins que ens en vam adonar.

Aquest tram del camí que transcorre pel bosc de la Triola no ve marcat per cap color a seguir, sinó per fites que no ens deixaran fins arribar a una casa. Abans, hem deixat el bosc per sortir a un camí més ample.

A partir d’aquí una pista ben ampla ens ha de dur a Sant Martí a uns 4 km. A mig camí salvem una tanca que serà la darrera de la ruta.

Les imatges des d’una situació més baixa que la falda del Far són magnifiques. A una banda el Far, i a l’altra el final de la nostra excursió: Sant Martí Sacalm.