Pic del Vent i Puig de la Creu

MAPA I PERFIL

ENLLAÇ DE LA RUTA A WIKILOC

CRÒNICA DE LA RUTA

Aquesta ruta he decidit fer-la des de Guanta, que es troba al mig dels dos objectius a assolir. Per arribar a Guanta només cal seguir les indicacions que es troben ja a la localitat de Sentmenat i que, si un no es despista, el portaran fins al pàrquing al costat d’un restaurant. Allí es canvia el cotxe i les rodes per la motxilla i les botes.

De seguida que s’inicia la caminada cal estar ben atents perquè s’abandona la pista ampla trencant a l’esquerra per agafar un sender ben estret que ascendeix a través del bosc.

Aviat es troba la Font de les Nueretes, però sense garanties sanitàries de l’aigua.

És important anar amb un GPS perquè les indicacions no estan ben definides i, a més, es barregen en alguna ocasió. De moment, es van seguint els senyals grocs i blancs, tot i que s’hauran d’abandonar.

Es travessa un rierol que avui es troba sec i es va pujant fins arribar a una pista ampla que cal seguir cap a la dreta del tot sense fer cas dels cartells que trobem amb referències a altres rutes i indrets.

Jo ja em pensava que el camí seria més amable, però en poca estona es deixa la pista ampla a mà esquerra, amb un esglaó que accedeix una altra vegada al bosc. No hi ha cap senyal que ho indiqui, així que si no es coneix la zona o no es tingui una ruta de referència, segur que passa inadvertit. L’ascens es fa llarg i costerut. Trobo un grup de 6 persones que van a un ritme una mica més lent, però com que el sender és estret no els puc passar. Aprofitem per xerrar, que sempre va bé, i una de les dones m’explica que va començar els 100 cims ara fa 2 anys, amb la intenció d’acabar-lo aquest 2015. Jo li he respòs que això mai s’acaba, sempre n’hi ha algun altre.

En un moment en què s’amplia el sender i que es paren a comentar alguna cosa, aprofito per continuar ja fins al primer cim: el Pic del Vent. El camí alterna pista ampla i travessa pel bosc, en algunes ocasions amb força dificultat per seguir el sender. Quan falten 300 m. per arribar hi ha un cartell que indica la direcció que cal prendre, sortint de la pista a la qual ara estic. Abans d’arribar al pic trobo una creu de pedra al terra i el monticle sobre el qual s’erigia. Una mica confós em faig la foto del cim, però sense tenir-les totes amb mi. Segueixo caminant i pocs metres més trobo una senyera ben alta i tres senyors que estan esmorzant. Aquest sí que és el cim!

Els demano que em facin la foto i comentem algunes anècdotes. Deuen ser jubilats d’aquells que no paren, d’aquells que saben quines són les coses grans de la vida, justament les que són petites, com el fet de sortir a caminar per la muntanya. I també, d’aquells que saben que un bon raig de vi fa sang, just per això porten una bóta de vi que m’ofereixen. Jo, és clar, em van educar per ser agraït l’agafo i la decanto. El vi ranci em sap a glòria i m’infon nous ànims per seguir endavant. M’expliquen per on he d’anar, que és just per on vénen ells, sobre els camins que agafaré i les referències que trobaré. Molt content per l’estona breu que he passat amb ells, m’acomiado i torno a emprendre la marxa.

La baixada és força vertical i cal tenir cura i certa contenció per no deixar-se anar. El color vermell de la terra argilosa acompanya el caminador en tot el trajecte, gairebé, sempre i quan no s’amagui per corriols estrets al bosc. Quan arribo a baix de tot, em giro per veure el cim assolit i, de passada, per mirar si puc distingir els tres savis. No els puc veure, però sí la muntanya.

El camí a partir d’ara és molt fàcil de seguir i transcorre sobretot per pista ampla. Un arbre al bell mig de la pista s’alça majestuós i digne.

De vegades, hi ha incursions al bosc per seguir el camí que troba l’aigua quan hi passa, dibuixant formes excepcionals.

En alguna ocasió m’he despistat i m’he ficat per llocs intransitables i que he hagut de treure el GPS per reconduir les meves passes.

Després de planejar força estona i passar pels Tres Pins, es comença a pujar, la qual cosa indica que el proper objectiu es troba no gaire lluny. Després d’un revolt apareix l’església romànica de Santa Maria del Puig de la Creu erigida sobre el puig del mateix nom.

En arribar cal donar la volta a l’edifici perquè just a la part del darrera hi ha un mirador que ofereix unes vistes ben boniques de la contrada i, a més, també s’observa ja força lluny el Pic del Vent que fa un parell d’hores, més o menys, he deixat.

Observo que és un lloc força concorregut, ja sigui per excursionistes, corredors o ciclistes. Tothom que hi puja vol treure’s una foto, és clar, i jo no sóc menys. Així que ens organitzem tant per fer de models com de fotògrafs.

La baixada del Puig de la Creu és molt vertical, també. El caminoi que s’agafa fa ziga-zagues per alleugerir la inclinació. Està molt ben cuidat i fa poc que s’hi ha talat branques dels arbres per deixar el pas força transitable.

La llenya que en resulta està recollida i ben dipositada en els vorals o espais aprofitables, i una contínua olor de llenya recent tallada acaricia l’olfacte durant força estona.

Vet aquí com s’aprofiten els troncs!

En la baixada, topo amb la Font del Gurri, però tampoc té l’aigua amb garanties sanitàries.

Acabo amb els peus ben adolorits, sobretot degut al descens. I amb raó dic que prefereixo pujar que baixar.

El pas per Can Motllor indica que, per sort ja queda poc per arribar al cotxe i canviar-me de calçat. Una imatge indica que estic ben a prop del final de la ruta la qual acabaré de forma ben digna.