Pujar un cim al mes de juliol vol dir que has de matinar molt per acabar ben aviat i no acabar fos sota la calor del sol. L’aproximació en cotxe la faig fins a les pistes d’esquí del Port del Comte i a les 6:30 del matí començo a caminar direcció el Puig de les Morreres.
Diuen que assolir un cim té quelcom d’espiritual. Sigui així o no, en menys d’un kilòmetre vam ascendir uns 150 metres, una bona arrencada. Un bon esforç sempre enalteix la fita aconseguida.
El paisatge que es va obrint a mesura que t’apropes al Puigmal és espectacular. Com també és tot un luxe veure els isards ben a prop teu, tot i que a una distància prudencial.
Segueixo caminant i pocs metres més trobo una senyera ben alta i tres senyors que estan esmorzant, d’aquells que saben quines són les coses grans de la vida, justament les que són petites.
De camí al gorg del Colomer petit trobem que pel temps que portem caminant és molt probable que sigui el darrer gorg. Els nens comencen a despullar-se i s’hi fiquen de cos sencer. Quin fred!!
El cim l’assolirem per la banda contrària de la imatge que ens ha anat acompanyant. Bordegem el turó i emprenem els darrers metres, els més durs, per la vessant est que és la més amable.
El camí s’estreny força i serpenteja fins a arribar a un pla que esdevé una zona d’esbarjo. A mà dreta es divisa el Puig Cendrós al qual s’hi arriba en pocs minuts abandonant la pista principal i trencant per la dreta sobre un petit sender que puja fins al cim.
Els talls de les muntanyes m’impressionen, a la vora del camí només hi ha precipici en un tram gens menyspreable i, en ocasions, si m’apropo massa per mirar avall tinc sensacions de vertigen.
De la cruïlla de camins cal escollir la que et porta cap a l’ermita romànica de Sant Pere del Romaní. El camí comença amb un clar descens que continua quan agafo un trencall a mà dreta a uns 700 metres des de la cruïlla.