Tossal de la Baltasana

mapa i perfil

ENLLAÇ DE LA RUTA A WIKILOC

CRÒNICA DE LA RUTA

La tardor és una estació especial per fer rutes que passis per boscos. Avui visito la Conca de Barberà per pujar el Tossal de la Baltasana, tot i que com en altres ocasions aprofito per donar una volta que allargui la passejada i no pujar directament al cim. Curiosament, aquest cim de les muntanyes de Prades és el sostre comarcal de dues comarques: l’anteriorment esmentada Conca de Barberà i també del Baix Camp.

De la carretera T-700 que va de l’Espluga de Francolí cap a Prades, gairebé en el kilòmetre 16, hi ha una pista amb una cadena i un cartell que anuncia el Barranc del Tillar. Hi ha espai per deixar el cotxe i allí es queda.

Començo la ruta, avui vaig tot sol, agafant la pista després de salvar la cadena que impedeix el pas als vehicles. De seguida es veu la Casa Forestal del Tillar, amb estris de reforma i un grup de treballadors.

Camino un tram similar i en un revolt, a mà dreta, uns esglaons inicien el camí pel bosc, estret i encatifat de fulla seca. A munt, doncs.

Des del bosc, el camí de vegades es va obrint, i en aquest cas per travessar una tartera de pedra grossa. Vull fer un apunt aquí. Efectivament, els camins estan preciosament encatifats de fulles i els boscos ofereixen un espectable cromàtic que enamora. La combinació que avui m’estic trobant és que en alguns trams hi ha força pedres que en principi no representen cap problema. Això no obstant, si la gran quantitat de fulla va tapant les pedres, molt sovint cal parar força atenció i està un xic més alerta que si es va per camins més clars. Una torçada de turmell pot esgarrar-te la sortida i totes les precaucions són poques a la muntanya, sobretot si vas sol.

Dit això, des de la tartera, fora del bosc, les vistes s’obren i es veuen les muntanyes així com la imatge cada cop més petita de la Casa Forestal que fa una estona he passat.

Es va guanyant alçada i el camí sembla molest, doncs les ziga-zagues es van succeint fins arribar a una alçada que dóna una petita treva a la pujada en una avinguda de pins que porta a la Font del Mas d’en Pagès.

En la pista a la que arribo, hi ha dues indicacions. Una condueix al tossal, però no en faig cas ni d’aquesta ni de l’altra. Un camí s’intueix per darrera de les senyals que ha de portar a la Moleta. La veritat és que sense el gps és gairebé impossible seguir endavant, doncs hi ha molt poques fites i el camí està totalment desaparegut. La part divertida és que topo amb un tram en el que he de grimpar una mica i això em fa trempar un xic. Potser hi havia alguna alternativa, però no l’he vista i ja m’ha anat bé pujar per aquí. A dalt, hi ha la Moleta i unes vistes tremendes, amb un balcó no apte per als que pateixen vertigen.

En sortir del balco passo per la Moleta i busco el camí a seguir. Ara toca baixada, i el camí ja és força més clar fins arribar al Pla de la Moleta, on hi ha les Coves d’en Pere que mereixen una aturada obligada.

Sense dubte, havien d’haver servit en un passat com a casa, així ho demostren les edificacions que s’hi conserven. Ara poden esdevenir un bon refugi en cas de necessitat.

Després d’abandonar les coves, la ruta segueix un tram d’una pista que de seguida es deixa a mà esquerra en una esplanada. A partir d’aquest moment, el camí és de baixada travessant un bosc amb una pineda d’exemplars tant alts com si hagin de tocar el cel. En aquest punt estic a punt de tornar a agafar una altra pista que porta directament a Prades.

Per arribar a Prades aprofito un camí ramader per dur el bestiar de Prades a Poblet. A Prades, la Creu de Montblanc em rep en una zona d’habitatges.

No entro a la població i de seguida agafo un carrer a ma dreta. Passo per una zona que estava destinada a fer habitatges nous, amb carrers asfaltats i un cartell antic i desgastat que anunciava la venda de parcel·les. Malauradament, aquest terreny asfaltat i robat al bosc, en algun moment serà reprès i en comptes d’arbres hi creixeran cases.

Surto de Prades i el bosc em torna a abraçar. Una suau pendent va guanyant alçada al ritme de les marques blanques i vermelles del GR. El camí contempla figures curioses que adopta la natura, i d’altes que transforma la mà humana.

Un senyal del GR m’obliga a deixar la pista per la qual transito i agafo un sender, ara sí, ben costerut. La respiració es fa més sorollosa i, tot i que m’hi resisteixo, el meu ritme va alentint-se per poder adequar els meus batecs a les passes que ara requereixen més d’esforç. És el tram més dur de l’excursió, però és curt i no representa cap dificultat en cap moment.

Ja tinc a tocar el cim i unes veus ja m’asseguren que no estaré sol. És estrany, no he vist ningú en tota l’excursió tret del pas per Prades, i ara aquí hi ha més d’una persona. Però un altre soroll em sorprèn més encara. El motor d’un vehicle em rebaixa la joia que solc tenir en arribar a un cim. Doncs sí, un grup de treballadors estan condicionant el camí per arribar al cim. Evidentment, no és el camí pel qual he vingut.

Bé, doncs les fotos en aquest cim estan també condicionades per aquest fet.

El meu costum d’esmorzar al cim no el trenco, tot i la seva presència. No fa vent i el sol amoroseix l’ambient, així que em recolzo i tranquil·lament em menjo l’entrepà, després de tres hores d’haver iniciat la ruta.

M’acomiado dels homes i segueixo per la pista asfaltada per la que ha arribat la màquina. És una pista molt pendent i asfaltada que s’acaba en una altra pista que continuo a l’esquerra. En arribar al Coll del Bosc agafo un trencall a mà dreta que porta a la Casa Forestal del Tillar

El paisatge torna a canviar. El sender s’estreteix i el pendent és considerable. Les pedres que ja tenia una mica oblidades després de tanta pista tornen a aparèixer, i algunes sota els llençols de fulles vermelles i marrons. Un rierol amb la remor tímida del que vol passar desapercebut m’acompanya per l’esquerra, molt consideradament, perquè s’agraeix sempre el so de l’aigua que potencia la sensació de pau que, ja de per si, ofereix el bosc. Aviat torno a ser a la Casa Forestal del Tillar i a la fi de la ruta d’avui.