mapa i perfil
CRÒNICA DE LA RUTA
Des de Sant Pere de Torelló s’agafa la carretera sinuosa que arriba al Santuari de Bellmunt. Just a sota del Santuari hi ha un pàrquing on deixar el cotxe i començar la ruta d’avui.
En poques ocasions s’assoleix el cim tan fàcilment, en menys de mig km de ruta. La gràcia de l’excursió d’avui és tot el que ha de venir després de fer el cim, doncs fer-la en la tardor amb el cromatge vermellós de les fulles dels faigs, encatifant els camins per allà on es passa, és una joia natural que no ens hem de perdre.
Sí, mig km i arribem al Santuari de la Mare de Déu de Bellmunt. Les vistes de la vall són un regal de bon matí.
Davant del Santuari, en un petit turó està el cim de Sa Reganyada, dedicat a la Mare de Déu de les Alades, que rep aquest nom tan curiós perquè en finalitzar l’estiu, o a punt d’entrar la tardor, les formigues alades hi van en estols. El més sorprenent és que un cop al cim moren gairebé tantes com n’arriben.
Ara penso en Sant Miquel de les Formigues, cim que fins i tot té una escultura per a aquests animalons i que deu patir un fenomen similar, que ja vaig fer fa un parell d’anys.
Baixem del turó i entrem al Santuari, on també veiem que és un refugi i restaurant que roman tancat per les mesures aplicades per la pandèmia. En l’interior em sorprenen uns modestos frescos i algun detall més que no em puc resistir a capturar.
Abans de sortir del santuari ens aturem davant d’un poema del 2001 fet per la Colla dels Matiners de Sant Pere de Torelló.
Portem ja ben bé mitja hora entre el cim i el santuari i gairebé no hem avançat en la ruta. Normalment m’agrada esmorzar en els cims i com que avui ja l’hem fet i el sol badalla per sortir amb rajos escalfadors, ens hi prestem de bona gana tot albirant serres i cims que envolten l’enclavament en el qual ens trobem.
Sortim del Santuari per un camí amb escales que hi ha al costat de la Font de Sant Marc. És com una porta màgica a través de la qual ens internem en un món de fullets i fades del bosc, amb músiques apagades entre la frescor dels camins i l’aixopluc dels faigs i roures.
Cal parar molta atenció amb les fulles caigudes perquè amb la humitat de l’entorn i la pedra del camí, tot plegat esdevé una combinació extremadament relliscosa. És per això que si hom pot posar el peu sobre la terra millor que eviti la pedra, tot i que en algun tram es fa difícil per la gran quantitat de roca que cobreix el camí.
Aquest és l’espectacular trajecte que transcorre des del Santuari fins el Coll d’Hi-era-de-massa. En aquest punt seguim davallant i perdent alçada en direcció a la Tosca de Degollats. Seguim el Torrent de Canemars i fins i tot el creuem sempre pel camí marcat amb els senyals grocs i blancs. En arribar a una tanca, el camí s’aprima per passar entre dues pedres per seguir baixant fins a la Tosca de Degollats.
Ja he dit que el camí és clar però, tot i així, en un revolt pronunciat i punxegut no aconseguim veure per on va i avancem amb algun que altre obstacle fins que el tornem a recuperar una mica més endavant. El bosc, en aquest cas més salvatge, ens depara imatges poc comuns.
Recuperat el camí, passem per una fita que anuncia l’alçada a la qual ens trobem: 885 m. No és el punt més baix, no, doncs continuem davallant fins arribar a la Tosca de Degollats que, ai-làs, no vam saber apreciar!
Des d’aquí comencem a guanyar alçada, l’arbreda s’aparta i les vistes dels voltants tornen a aparèixer per les finestres naturals. Sortim del bosc i agafem una pista la qual seguim cap a munt. La marca d’una esllavissada que ha mossegat la pista deixa el que seria un esvoranc si no fos perquè l’extrem de la pista ja cobeja amb un barranc.
La pista continua i hem d’estar atents a un trencall a mà dreta que ens torna a fer davallar una mica i ens endinsa en el bosc. La remor de l’aigua ja fa temps que ens acompanya i de seguida es veu el Salt del Molí. Impressionant i espectacular!
Ben satisfets sortim del Salt i ens disposem a continuar amb la ruta. Això no obstant, encara queda arribar al Mirador, i pel camí passarem un parell de coves o petits refugis abans.
Així que abandonem definitivament el Salt del Molí, ens surt al pas una altra meravella: el pont de Salgueda. Creuar un riu per un pont, no sé per quina raó, produeix un estrany plaer que augmenta si té una certa antigor. En aquest cas és del segle XIX, del 1846 concretament, segons s’hi pot llegir. Si arriba a ser d’època romànica potser parlaríem gairebé de satisfacció orgàstica.
A mesura que es va guanyant alçada, ara el recorregut és més descobert, en direcció a Vidrà. De seguida arribem a la població amb algunes meravelles i imatges bucòliques.
Toca travessar tota la població per la carretera que seguirem durant un km fins arribar al Coll de Vidrà. En aquest punt enfilem una pista que ens ha de portar un altre cop al Coll d’Hi-era-massa
El paisatge torna a canviar per tornar a la fageda i ja no variarà fins arribar al Santuari.
Ja a dalt, tornem a gaudir amb les vistes que ens brinda la posició privilegiada del Santuari.
